L’ideal d’Europa: Erasme, More, Vives
Divendres, 19 de febrer de 2021- J.J. Moreso
Ara que s’ha confirmat la marxa del Regne Unit d’Europa i que la Comissió i la seva presidenta, Ursula von der Leyen, van de bòlit tractant d’endreçar la negociació amb les farmacèutiques que han produït les vacunes per aquest malson de la pandèmia, unes companyies massa rapaces sense dubte, vull recordar que el somni d’una Europa en pau i, per dir-ho amb l’Espriu, una terra on la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, és un somni que van ordir, potser millor que ningú, un holandès, un anglès i un valencià.
Em refereixo, és clar, a Erasme de Rotterdam (1466-1536), Thomas More (1478-1535) i Joan Lluís Vives (1492-1540). Foren tres grans pensadors, van forjar l’humanisme a Europa, eren amics entre ells. Una molt interessant correspondència ho acredita. Estaven preocupats per la llibertat i el benestar dels europeus. Eren lliurepensadors i eren conseqüents. Erasme, que mai no renunciar al catolicisme, va veure tots els seus llibres a l’índex de llibres prohibits, More va morir defensant les seves conviccions contra els despropòsits del rei, que havia estat el seu amic, Enric VIII i Vives va viure tota la vida fora d’Espanya, renunciant àdhuc a una càtedra a la prestigiosa Universitat de Salamanca, perquè era de família de jueus conversos i sempre va viure amb por a la Inquisició, que havia acabat amb alguns dels seus parents i havia dut a la ruïna a la seva família. Però recorregueren Europa i les seves millors universitats, Erasme fou professor a Cambridge, Vives a Oxford, i a Oxford havia estudiat More. Coincidien a Bruges, a Londres, a diversos llocs. Una altra raó per creure, com jo crec, que el Brexit és un error enorme i, cinc-cents anys després, un fracàs de l’ideal d’aquest trio formidable d’europeus.
Escrivien en llatí gairebé sempre, la lingua franca de l’Europa d’aquells temps.
Destaco aquí tres idees d’aquests autors que són convenients per aquests temps tristos. La primera és la defensa, per bé que a mode de sàtira, que Erasme fa a Elogi de la follia (Moriae Encomium, 1511) de l’autenticitat i la sinceritat contra la hipocresia que ell veia estesa a la seva societat. La segona és l’horitzó que dibuixa More a Utopia (1516) d’una societat justa, fraternal, igualitària i tolerant. I la darrera és la necessitat de tenir cura dels més vulnerables a la nostra societat, que Vives proclama en una carta al rei Enric VIII d’Anglaterra, en un moment d’extensió de la pesta en aquell país, al llibre Sobre les dissensions d’Europa i sobre la República (De Europae dissidiis et Republica, 1526), on li recorda al rei quelcom que ens convé recordar ara: ‘Però si aquesta epidèmia afecta i danya també les altures del principat, hi ha acord en pensar que els més humils són oprimits i empaitats molt més amargament’. Posem-ho, per acabar, en el llatí de Vives: ‘Quod si pestis haec celesitudinem quoque principatus pertingit et infectat, reputare convenit multo acerbis humiliora premi ac divexari’.
