El sud
Divendres, 29 de setembre de 2023- F. Mezquita Broch
En realitat el sud és un lloc geogràfic relatiu perquè depèn d’on es troba cadascú. S’està al sud d’algun lloc. En Espanya quan pensem en el sud ho relacionem amb Andalusia. En el País Valencià amb Oriola.
L’any 1954 el poeta S. Espriu enyorava des de Catalunya el “nord enllà” en el poema cantat per Raimón “Assaig de càntic en el temple” considerant que estava en el sud i que calia quedar-se on estava per defensar el propi territori.
L’any 1978, Lluís Llach cantava, “Venim del sud, venim del nord” també des de Catalunya, important-li poc d’on venia la gent, sinó fos per la llibertat.
Gerald Brenan, l’any 1957 va publicar “Al sud de Granada”, una monografia antropològica sobre la comarca de Les Alpujarres on va viure des de 1920 al 1934, portada també al cine.
El 1983, s’estrena la pel·lícula “El sud” de Victor Erice (recent premi Donostia), on es tractava el tema de la relació entre un pare i la filla, entre el nord i el sud, rememorant paisatges diferents i records del passat. Un intent de recuperar l’equilibri de la memòria històrica amb imatges que ens porten d’un lloc a un altre del paisatge del passat: el País Basc i Andalusia.
De tot això i altres qüestions podem deduir que el sud, sense caure en un determinisme geogràfic, no és un simple punt cardinal, existeixen realitats i llegendes que acompanyen aquesta diferent consideració.
Quan l’or americà arribava exclusivament pel port de Sevilla, aquesta ciutat era la més important i dinàmica d’Espanya, lloc atractiu per molts negociants “barbirrubios genoveses” que deia Tirso de Molina, i altres, però de poques conseqüències positives per als valencians que aleshores érem d’ells el nord-est.
En el segle XIX, la industrialització va atraure cap a Catalunya nombrosos jornalers que es morien de fam i de dependència feudal en les terres andaluses, igual passava amb els castellans que anaven més al nord encara, el País Basc.
Aquesta situació va continuar en el segle XX de manera ininterrompuda amb conseqüències determinants per l’actualitat.
Sense entrar en massa detalls, molts artistes nascuts a Andalusia, han acabat la seua vida al nord o lluny d’aquell sud. M’estic referint a A. Machado, que mor a l’exili, a França, igual que Juan R. Jiménez a l’exili americà, com també Luis Cernuda. El poeta, G.A. Bécquer, mor a Madrid, el pintor Picasso a l’exili francès. Federico Garcia Lorca que estava a Madrid, va voler tornar a Granada, al sud i allí va morir afusellat, en agost de 1936.
Es pot argumentar que en temps passats si un artista volia triomfar havia d’anar a la capital de l’Estat, des de la qual podia irradiar el art per tot el país. Però la quantitat de jornalers o treballadors en general que ixen d’Andalusia, cap al nord, representa un argument aclaridor de l’instint de supervivència per ells i la família. Molts hispanoamericans han emigrat i emigren cap a Espanya que és com el seu nord.
El País Valencià també ha estat lloc d’arribada del sud i l’oest, adobat en el cas de l’oest pel refrany: “De ponent, ni la gent, ni el vent”, que s’oeix documentalment des de 1878 i segons altres des de la desfeta d’Almansa.
També des de la comarca dels Ports, treballadors i estudiants han anat tradicionalment cap al nord, a Catalunya, als centres tèxtils de Sabadell i Terrassa, i a Barcelona, des del sud.
Ma mare també referia l’arribada a la comarca de la Plana, d’andalusos de Málaga i d’Almeria, en condicions dramàtiques extraordinàries per la Guerra Civil, que la van impressionar, de xiqueta, de l’estat en què venien, en la “desbandada”. Potser com arriben actualment, de les guerres i fams actuals en pasteres. No ho oblidem.
Però és evident que al llarg dels anys ha anat formant-se un imaginari sobre el sud en contraposició al nord. S’hauria d’anar a la història, per veure les causes de la desigualtat en el repartiment de la riquesa, els greus desequilibris, que porten a una insuportable dependència, no es cap maledicció divina.
Potser l’arribada del turisme i l’increment dels serveis i les activitats relacionades amb la cultura popular ha pal·liat en part aquell històric i greu desajust social. Per això no comprenem la falta de memòria establerta recentment en el poble andalús en general, que ha donat el poder polític als hereus d’aquells amos que van promoure tanta fam, tanta emigració i tan d’exili.
