Masos, el meu amic

Escribie Miguel Hernández el seu poema «Elegía» a la mort del seu íntim amic Ramón Sijé: «Tanto dolor se agrupa en mi costado/ que por doler me duele hasta el aliento».
Tanto amor y no poder hacer nada/ contra la muerte. (César Vallejo)

Amic meu, amic Masos, Angel: Ere per maig, primer dissabte de maig i és temps de Rogatives quan pujant la costa de Salvassoria a la Llècua sone el telèfon i em diu Manolo: «Angel ja s’ha acabat» Tot i esperant-ho vaig tindre que sentar-me i deixar passar la gent i que em mirava i uns instants tot mirant l’inmensitat del paisatge i ja te buscava al cel.

T’escric estes lletres, a mic meu, des de la biblioteca, lloc darrer on vas treballar i on es veíem tots els dies compartint xarrades de lo divi i l’humà: de llibres, de cinema (qué gran cinéfil eres, ah, esta nit fan El Padrino que, segons tu, ere potser una de les millors pel.lícules de la història del cinema. La tornaré a vore per tu), del Saragossa (per cert, ahir va perdre a la Romareda 1-3), de tantes coses.

Ara recordo aquelles tardes d’angoixa quan la teua germana Mª Carmen va estar tant malalta i Manolo et cridava totes les tardes desde l’hospital de la Fe poquet abans de les 8 per donar-te el parte del metge que tu comparties amb mi juntament amb l’esperança de la seua curació, com així va ser. Jo volia pensar el mateix i que tu al fi també te posaries bé, però la maleïda Parca i després de lluitar per la vida com ho has fet, ha vingut a veuret sense compasió. Bé a la porta d’entrada de la biblioteca hi ha un xicotet cartell on Mafalda diu: No sería maravilloso el mundo si las bibliotecas fuesen más importantes que los bancos. Quan t’han fastidiat els ditxosos bancs!!!

Fins ací amic meu, fins ací has arribat. L’última partida, a tuque tan t’agradava jugar a cartes i a l’escacs, l’has perduda, com a la fi la perderem tots. Desgraciadament no es possible alló que va escriure Eduardo Galeano: «En Montevideo, hay un niño que explica: ‘Yo no me quiero morir nunca porque quiero jugar siempre’». Ja escribie J. Pla que «la nostra vida no és més que una succesió limitada, escassíssima d’eixides de sol i crepuscles en les muntanyes de ponent» o si voleu com ho va dir, potser més clar, John Lenon: «la vida es aquella que pase mentre estàs ocupat fen altres plans» i per fi, l’escriptor H. Abad Falciolince va escriure a la mort de la periodista ucraniana Amelin, assassinada per una bomba mentre dinave davant seu: «en el momento de más alegría, llega la muerte y tira los dados» com així ha segut.

Però la nostra amistat, amic meu, ha segut el més bonic de tot. Una amistat del temps d’infantessa que va anant incrementant-se i augmentant amb el pas dels anys i la vida, eixa que a tu ja te s´ha escapat i on «hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara/ estic morint-me de tristessa, plore/ pense en tu i et voldria al meu costat: ara sí que seríem ben feliços….» escribia Estellés. Com t’agradava Estellés!!!. Ara, estic segur que em diries “Carlos deixa’t estar de romaços i recita el poema dels amants, o l’oda al pimentó”. Eixe poema que te sabies de memòria i em recitaves quan te portava un coc en sardina del forn del teu amic M. Dominguez: «res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat a tires…»

Però no puc amic meu, avui no puc. Avui, esta tarde, tan sol vull donar-te les gràcies per la teua eterna amistat, bondat i generossitat sense límits. I parlo i ho sé, com tu també ho saps, amb tot el coneiximent.

Recordes, Masos, tu no vas fer la mili, vas exir excedent de cupo, però quan a nosaltres ens van destinar a Saragossa, va ser com si l’hagueres feta. Allí al campamet de San Gregorio (un fred que pelave) pujaves dia sí, dia també a portar-nos uns bocadillos inmensos(dies que teniem que menjar de valent) i a xarrar i fer-nos un rato de companyia (que important i necessari ere i com ho sabies) i després ta casa (que va ser la nostra durant més d’un any) d’aquell carrer que mai oblidaré Salvador Minjigón, i el bar «La cazuela» de Ino, Inocencio Sanz on es trobavem amb el nostres amics i companys Martín Surroca i Carlos Lara. Més tard va ser L’Alamunia, la taberna del Sirio. Records, vivències.

Amb estes paralaules d’avui, amic meu; tan sols vull agraïr-te davant de tots els que estan ací donant-te l’últim adeu, el que tu va significar per mi i tanta, tanta gent i amics teus: bondat i generositat
Miguel Gasulla, amic, capellà i poeta va escriure uns bellíssims poemes quan va està ací de vicari i nosalttres estudiavem a l’institut: «Hasta siempre en mi memoria habrá un pensamiento para tí» i sí, amic meu, «la muerte será un futuro que nos recuerde»

Vull acabar, amic Masos, amb el final d’una vella història d’esperança i de VIDA amb majúscules que conte Leonardo Boff en «¿Existe la tierra de los Justos y los buenos?» (Història d’un home que creia que existia la terra del homes bons i justs i es passe tota la vida buscant-la sense trobar-la i acaba així:

-Ahora lo entiendo todo. Es muriendo como se vive para la vida eterna y se pasa a la tierra de los justos y los buenos…
Y murió.
La muerte no es un fin, sino un tránsito. Es un invento de la vida para poder vivir más y mejor la propia vida. La vida no existe para terminar en la muerte, sino para transfigurarse con la muerte. Con la muerte no dejamos la tierra, sino que penetramos más profundament en ella, allí donde se revela como la tierra de los hombres justos y buenos, y cuando vemos esa tierra, la de los justos y buenos, quedamos encantados. Y también eternizados. Solament entonces se dice que morimos. Es el precio que hay que pagar para entrar en esa Tierra de Promisión, la de los justos y los buenos. Y morimos para vivir siempre y mejor.

Masos, Angelín, com te dia carinyosament moltes vegades rient-mos, demà aniré com quasi tots els matins a ca Escori on ens trobavem a les 9 en punt del matí a fer el café i xerrar un poquet de tot, però «No estaran a las nueve en punto los abrazos» com escribie Miguel

Masos, Angel, amic, el meu amic ja te trobo a faltar. Descansa en pau. Sé que estàs en mans del Pare i de la Mare de Déu de Vallivana i este agost entraràs amb ella i centenars de romers pel Pla d´estudi per viure junts el Sexenni. Quan pasejaré pels carrers adornats, ho farem junts, tu aniràs al meu costat, amic, el meu amic.