Malditas Guerras

Miro el correu com tots els matins i en trobo un d’ACNUR que diu: ¿Carlos,recuerdas donde estabas en marzo de 2011? Este mes, La Primavera àrab, concretament el dia 15 començava el que mesos més tard esdevindrà en una llarga i cruenta guerra civil i en el temps, un conflicte internacional a Síria. Des d’aquell dia he anat recollint i guardant articles i reculls de premsa sobre el conflicte. Dia a dia massacres, bombardeigs, assassinats, tortures, violacions, fam, destrucció, desplaçats, exiliats…, GUERRA. Han passat 9 anys. Recordo que per setembre del 2012 vaig escriure un article per la revista de la Fira de Morella fent menció a la guerra on ja havien mort 19.867 persones. Avui, nou anys després en esta guerra interminable han mort més de 400.000 persones. Però no ho podem ni devem oblidar. Ho he dit mil vegades i ho torno a repetir avui més que mai: mirar a altre costat, en certa manera és ser còmplice del que passa. Era el que passava amb els alemanys que no volien veure el que passava als camps de concentració i extermini que tenien dins de casa seua, i allí quasi mirant-ho des de la finestra podien veure com eixia el fum dels gasejats i oloraven la mort que eixia per les xemeneies. Allí van morir 6.000.000 de persones. Marek Edelman, jueu, activista social i polític, de professió cardiòleg, líder de l’alçament del gueto de Varsòvia i supervivent, fent una xarrada i a preguntes de diversos presents va dir que: “la indiferència i el crim són la mateixa cosa”. Tots ens sentim culpables com diu la poeta Angela Figuera al seu poema Culpa:
“Es terrible, terrible. Pero yo, ¿Qué he de hacerle?
Yo no tengo la culpa.
Ni tu, amigo tampoco.
Somos gente honrada. Hasta vamos a misa.
Trabajamos. Dormimos. Y vamos tirando.
Además, ya es sabido. Dios dispone”.

El 15 de març de 2011, com he dit abans, després de la primavera àrab i de la duríssima repressió del règim del dictador i assassí Bachar el Asad i el seu aliat i assassí Putin, va començar la cruenta guerra civil de Síria que ja porte més de 400.000 morts, infinitat de ferits i més de 5.000.000 de refugiats. Quasi tota Síria està baix el règim i les bombes del dictador i tan sols la província de Idlib resisteix. Estos dies passats segons l’oficina dels Drets Humans de l’ONU allí han mort almenys 298 civils. Entre les víctimes n’hi havia 112 xiquets. (Quan estic escrivint este article un bombardeig rus ha matat a 15 persones entre elles 6 xiquets). Abans del conflicte Iblid tenia 1.500.00 d’habitants. Ara segons l’ONU més de 3.000.000 i un terç són xiquets. La darrera ofensiva del règim i aliat ha desplaçat a quasi 1.000.000 de persones en mig de la neu, la pluja i el fred entre les bombes que arrasaven al seu pas hospitals, col·legis i tot el que trobaven per davant fent així la política de “terra cremada”. És l’èxode més gran des que va començar la guerra ara fa 9 anys. És la catàstrofe humanitària més greu, juntament amb l’oblidada guerra de Yemen que dure 5 anys i 1.825 dies amb milers de morts, des de la segona guerra mundial. Estos últims dies i fugint de l’horror han mort més de 300 persones de les quals 36 eren xiquets. Un d’ells, segons conte el corresponsal de EL PAIS, era Ahmed de set mesos. Són pare no tenia diners per comprar combustible per escalfar a la família. Altra vegada, tantes ja!!!, el drama dels refugiats i la resposta d’Europa amb repressió inhumana amb la desesperació d’unes persones que tan sols volem viure amb pau. Persones, famílies senceres que fugen d’una guerra que els massacre dia a dia (3.265 dies) des de fa nou anys. Què poca memòria històrica tenim els espanyols!!! (3 anys de guerra civil, quasi un milió de morts, mig milió de refugiats,…) Qué poca memòria històrica tenim els europeus!!!.(dues guerres mundials, milions de morts, Holocaust, Gulags,…). L’Europa dels mercaders, l’Europa del capital, del benestar propi i egoista torne a guanyar a l’Europa solidària, fraterna i acollidora que va eixir de les cendres de la segona guerra. No tenim remei. Poden passar els anys i passaran, però la Història, no ho dubteu, ens jutjarà.
Angel Gonzalez escrivint sobre l’esperança (o la falta d’ella) escriu estos versos en el poema Todo se explica: “LA ESPERANZA – antes tan diligente-/ no viene a visitarnos hace tiempo/… Pero ahora, ni eso. Hace tanto tiempo que no viene,/ que hasta llegué a pensar:/ ¿si se habrá muerto?/ Después caí en la cuenta/de que los muertos éramos nosotros.”

El diumenge dia 1, Enric Gonzalez escriu un article a EL PAIS titulat “La muerte. Modo de empleo”. Acabe així: “…No creo que hayamos olvidado la guerra de Siria, que dura ya nueve años. Hacia 2012 había titulares sobre el riesgo de una extensión del conflicto o, ya puestos, sobre la transformación en una guerra mundial. Hablábamos mucho del tema. El fervor que le dedicábamos decayó hasta que nos llegó la ola expansiva, en forma de refugiados e inmigrantes. Salvo por eso la guerra en Siria ha dejado de interesarnos. Sin embargo la guerra no ha terminado. Y mantiene su dimensión internacional. La aviación rusa destruye estos días Idlib, el último gran reducto de la oposición a Bachar el Asad, y las fuerzas del dictador preparan el último asalto. Casi un millón de personas, según la ONU, buscan refugio. De un lado les cierran el paso las tropas del régimen; del otro lado tienen el muro de la tropas turcas, que, entre otros objetivos estratégicos relacionados con los kurdos, tienen orden de impedirles el paso: (encara que, ara per raons polítiques i estratègiques, Erdogan els ha obert la porta a Europa fent moneda de canvi amb els refugiats) Turquía ha recibido casi cuatro millones de refugiados por el conflicto. Aquello es el horror. Pero ya no nos interesa. Como siempre, hay muertos que cuentan y muertos que no. De hecho, a esa gente la dimos por amortizada hace tiempo. Qué hacen sufriendo todavía.

Una pregunta al vent. A què no heu sentit parlar del coronavirus a Síria ni als camps de refugiats? La resposta, amics meus tan sols ho sap el vent. O potser ho saben en les bombes o la fam, o la indiferència, o l’oblit, o … LA GUERRA.? El que sí que té raó és Manuel Vicent en l’excel·lent article “Miedo al otro” quan escriu: “Las verdaderas pandemias mortales de este planeta son el hambre, la violencia, las guerras, la emigración masiva, la fosa del Mediterráneo y la enfermedades confinadas al Tercer Mundo, pero esos males endémicos no causan miedo ni pánico porque no se transmiten a través del aliento y saliva de los otros.”

Voldria acabar este article amb un poema – Salmo V – del capellà, poeta i revolucionari nicaragüenc Ernesto Cardenal mort l’1 de març als 95 anys.. Home compromés tota la seua vida amb els més pobres. Ministre de cultura en el primer govern sandinista, maltractat públicament i suspés “a divinis” pel Papa Juan Pablo II encara que després rehabilitat pel Papa Francisco. El govern actual de Somoza, del qual deia Cardenal que era – i és- una dictadura, l’humiliat i menyspreat fins i tot després de mort. Sempre ens quedarà la seua vida, la seva lluita incasable com a exemple, el seu compromís i solidaritat amb els més pobres i necessitats i la seua paraula feta poesia.