El poble que no tenia fulles

Divendres, 20 de novembre de 2020
  • Jesús Sangüesa Ortí

Hi havia una vegada, una mestra, uns xiquets i una escola. Hi havia una vegada un poble que no tenia fulles.

La mestra va proposar als seus alumnes fer un treball sobre la tardor. Haurien de treballar: les fulles, els arbres, els fruits, el vent, els núvols, la pluja…

Es van repartir les feines dels més grans als més menuts. Els grans havien de vore documentals, fotos, quadres… On es poden vore places i avingudes de pobles i ciutats amb arbres i carrers plens de fulles de colors. També es veia gent passejant i els xiquets jugant entre les fulles. Que bonic era! Els petits havien d’eixir al carrer i a l’albereda a replegar fulles i així fer un mural classificant-les, mesurant-les… Amb la il·lusió del que vol fer una cosa, ho van voltar tot i… res. Els arbres estaven podats de tal manera que res per recollir. Fins i tot el passeig de l’albereda estava net de fulles. No ho entenien. A l’escola quan la mestra els parlava de la tardor, els feia vore com els arbres que estaven plens de fulles a poc a poc s’anirien desfullant.

Davant d’este desengany, la mestra, jove, però amb tendresa i ganes d’ensenyar els va donar una idea als més grans: “Que us sembla si retallem fulls i cartolines de colors en forma de fulles i les espargim per places i carrers?” Dit i fet; tots es van posar a treballar i el miracle es va fer.

Dies després, quan les veïnes i veïns es van despertar i van eixir al carrer, tot el poble era una catifa de fulles de colors. Que bonic estava!

A la vesprada es va girar vent; bufava fort, plovia i feia fred. Estaven a la tardor. Al dia següent les fulles ja no eren tan boniques, fins i tot alguna veïna es va queixar perquè li tocava agranar-ho; s’assecaven i el vent les anava amuntonat. I a poc a poc s’anirien podrint donant pas a un procés de la vida.

Directe