Efecte boomerang

La metàfora del boomerang, aquell objecte dels aborígens australians que llances i et retorna, és utilitzada de forma recurrent i en múltiples contextos. Aquests dies i amb la crisi del coronavirus, m’ha vingut al cap per entendre què ens està passant.

Els casos de contagi a Itàlia i a l’Estat Espanyol no han fet més que créixer i créixer malgrat les mesures dràstiques de contenció que imposaven (i segueixen imposant) els governs de torn. Quan fa unes setmanes véiem a les notícies com la Xina ordenava el confinament de milions de persones al voltant de Wuhan ens ho preníem a broma. No era difícil sentir un comentari al bar qualificant la mesura de desproporcionada, exagerada o amb qualsevol altre adjectiu que, en el fons, menystenia la mesura. Alguns potser comencem a entrendre-ho tot plegat. Altres, però, potser no ho entenen ni tan sols ara.

A la Xina, al Japó o a Corea, aquestes mesures van tenir efectes per un motiu: la disciplina de la població. Una disciplina que més enllà d’atribuir-la al règim politic imperant (diferent a tots tres països) té més a veure amb el caràcter i la cultura pròpia de la població. Una cultura impregnada de la consciència que l’individu forma part d’un col·lectiu i que, com a tal, les seves accions repercuteixen en el benestar, o no, de tota la comunitat. Aquí està, en bona mesura, el secret. Per contra, nosaltres estem sent víctimes del model de societat que hem construït les darreres dècades. Un model capitalista en què les polítiques neoliberals han anat definint no només el seu àmbit propi, el de les decisions de govern, sinó que de formes molt subtils han anat impregnant el nostre pensament, han anat modelant el nostre caràcter i han condicionat clarament la nostra manera d’actuar sense ser-ne conscients.

Fruit d’això tenim una societat competitiva en la qual el culte a l’individualisme és el seu màxim exponent. La cultura del si vols, pots, la de l’emprenedoria, la de l’esforç per triomfar a la vida, la del creure que el nostre èxit depèn exclusivament de nosaltres, de la nostra voluntat, aquesta cultura és el millor aliat que podia trobar un virus per expandir-se. Perquè és aquesta cultura la que ens condueix a actituds com les que estem veient. Individus preocupats exclusivament per la seva salut, que prenen decisions i actuen de manera que posen en risc la salut dels altres a costa de, suposadament, protegir-se ells.

Encara no hem entés que una crisi com aquesta només se supera de forma col·lectiva i amb accions que, des de la individualitat, tenen com a objectiu el bé comú. I és aquí on entra l’efecte boomerang. L’egoïsme, la competitivitat, la supèrbia del neoliberalisme més ferotge ens l’està aplicant el virus a nosaltres. Ara som nosaltres les víctimes d’aquestes actituds. Ara reclamem solidaritat, comprensió, ajuda, sentit de la responsabilitat, valors en definitiva que hem menystingut com a societat i que, en conseqüència és difícil que ens siguin donats. Perquè no perdem de vista que ens ho estem demanant a nosaltres. A nosaltres que hem estat instruïts en el capitalisme, en l’individualisme. Que no ens passi res!

Article publicat a tempsdefranja.org el 17 de març de 2020