A Ximo Gorreta, el pastisser

El 26 de gener, farà un any, va morir lluny del seu poble, de la seua estimada Morella, Ximo Gorreta, el pastisser. Estan tancat a casa en el temps de pandèmia, allà pel mes d’abril, vaig voler participar i escriure un microrrealat Sergio Beser, (que va morir el dia 22 farà 11 anys). Què dos grans morellans, quan estimaven i volien la seua terra!!!.

El microrrelat, per això es diu així, són 250 paraules, i quan m’havia donat comte, escrivint, escrivint, em portava… ni ho sé. Em va costar molt fer el resum, però al fi i contant una a una ho vaig aconseguir i poder quadrar. És el relat que se va publicar: “In memoriam” i pel qual em van donar el tercer premi (moltes gràcies). Este relat que teniu a les mans és el primer que vaig escriure i guardat per massa llarg i ara amb motiu de l’aniversari de la mort del meu amic Ximo vull fer-vos arribar.

La meua intenció va ser i és únicament, recordar, no oblidar a Ximo Gorreta, el pastisser, l’amic.

IN MEMORIAM

Els flaons de Morella ploren sense consol / Diuen que ha mort Ximo, / Gorreta / El Pastisser!!!.

El desconsol dels flaons era tan gran aquell maleït dia d’hivern a Morella i el plor tan fort que s’escoltava des de dins de l’obrador fins al sempre lluït mostrador ple de tota clase de dolços, pastissos i llepolies. Mostrador on tothom podia llegir al passar, amb l’orgull del pastisser: “Casa Gorreta. Flaons de Morella. Pastissers des del 1900”.

Aleshores pastissets i mostaxons, merengues, rotllets d’ametla, mantecades, carquinyols, peladilles i torrons i fins i tot les mones de Pasqua i els peixos de massapà, al assabentar-se del perquè del plor del flaons, les seues llàgrimes a poquet a poquet es van convertir amb un plor ple de sentiment que amb silenci respectuós i veneració acompanyaven el desconsol de tots els flaons de Morella.
I uns als altres, amb veu baixeta però amb gran preocupació no deixaven de repetir: Què serà ara de nosaltres?. Qui ens farà tant amorosament, com ell sempre ho feia, ara mesclant el brull el sucre, la canyella, l’ametlla i l’aiguardent?.

Què li ha passat?. Cóm ha passat?. On ha segut? es preguntaven els flaons desesperats sense deixar de plorar. Aleshores un d’ells, el més vell i savi prenent la paraula els va contar un antic conte oriental: “El mercader i la mort” per tal que entengueren i comprengueren la sobtada mort del seu estimat pastisser.

Els flaons de Morella ploren sens consol. / Diuen que ha mort Ximo./Gorreta!!!/El seu pastisser!!!

Però, i com les desgràcies mai venen soles, si no n’hi havia prou amb la sobtada mort de Ximo, des d’un país molt llunyà, la Xina, una desconeguda malaltia, un virus invisible, poquet a poquet i sense fer soroll com si d’una fantasma mortal es tractara va arribar a les nostres terres i entrant pels portals va portar la mort i el desconsol a tota Morella i arreu de tot el Món. De cop i volta totes les pastisseries, tendes, bars, menjadors i cases van tancar les seues portes i la gent de la nit al dia, com si d’un encanteri es tractara, va desaparèixer dels carrers. Tan sols el silenci, la buidor, la soledat, la tristor i la temó omplien els carrers del poble. Les campanes doblaven a mort.

Aleshores, tancats i amagats dins de l’obrador per la temó, i al caliu del forn, els flaons més vells van recordar antigues i amargues històries dels seus avantpassats quan onades de pestes van arrasar el poble. Els flaonets més menuts escoltaven esglaiats i tremolant de temó estes històries.

Es perdia quasi en el temps la temuda pesta coneguda (tanta temó donava) com el foc del cel que tanta mort i desolació va portar arreu d’estes terres. Era Morella lloc de cavallers, frares, senyors, donzelles, guerres… i molts pocs se van escapar. Famílies senceres desapareixen. “Grans i menuts, tots morireu” s’escoltava pels carrers i cants i balls funeraris feien tremolar a tots: morir, frares, nos convé, mas no sabets la hora. Els frares del convent de Sant Francesc no deixaven de repetir la salmodia del pare Vicent Ferrer: Timete Deum et date illi honorem et gloriam quia venit i hora iudici. (Temeu a Déu i lloeu-lo, perquè vindrà en l’hora del judici). Les tenebres cobrien tota la Vila i cada dia el toc de difunts despertava al poble. Els anys es van fer llargs i amargs fins que… tot va passar.

Van passar els anys i els Flaons recordaven igualment amb llàgrimes als ulls i emoció continguda l’altra maleïda pesta, on quan tot estava perdut i sense remei i la mort altra vegada era l’ama de les persones, cases i carrers, el poble de Morella amb súplica i devoció va pujar a la seua estimada patrona, la Mare de Déu de Vallivana per curar esta malaltia que no tenia remei. El Vot del Poble havia començat.

Liberame, Dómine, de morte aeterna, / in die illa tremenda: Quando caeli….

I poquet a poquet, la pesta va remetre i les cases es van anant obrin, els xiquets van tornar a eixir a jugar al carrer, el mercat ple de fruites i verdures estava que donava goig. La pesta havia acabat. Els cants funeraris de dies abns es convertiren en càntics de lloança a la Mare de Déu.

Regina Caeli laetare, allelúiia / Quia quan meruiste portáre, allelúia:/Resurrexit, sicut dixit, allelúia: / Ora pro nobis Déum, allelúia.

Les campanes de Santa Maria, Sant Miquel, Sant Joan i Sant Francesc no deixaven de tocar. Quanta festa, Déu meu, quanta alegria, quant d’agraïment de tot el poble a la seua patrona per la curació de la pesta.!!! Grans i menuts una vegada passada la temó, tenien ganes de festa, de celebrar-ho, d’agrair-ho i què menys que tots junts, veïns i veïnes de tots els carrers del poble, menjar-se uns bons flaons acabadets de fer i uns bons tragos d’aiguardent. Tot era motiu d’alegria i de festa.

Encara avui, malgrat el temps passat, guerres, dificultats i entrebancs, cada sis anys, de sis en sis, els morellans recorden este fet amb el vot del Poble i els flaons som uns dels seus protagonistes principals. Morellans i forasters ens compren a dotzenes per compartir i delitar-se i així viatjant a terres llunyanes portem arreu del Món la dolçor morellana, sent per tant els millors ambaixadors de Morella.

Els flaons de Morella recorden amb sentiment…al seu pastisser.

P.D. Aprofito per dir-li a Martí Gómez que jo també he llegit el llibre d’Irene Vallejo “El infinito en un junco”. Una meravella de llibre, feia temps que no llegia una cosa tan bona. Ara, amic Josep, estic llegint “La utilidad de lo inutil. Manifiesto”, de Nuccio Ordine, editorial Acantilado. Altra meravella necessària en estos temps convulsos i difícils. Una abraçada.