A la memòria de Federico, Ramón i Salva que ens van deixar els tres un 18 d’agost

EL 18 d’agost de 1936 el poeta Federico García Lorca mor afusellat a la seua terra, a Granada. “El crimen fue en Granada”. Cau pocs dies després d’haver començat l’alçament militar que portarà a la cruenta i sagnant guerra civil espanyola. Lorca fou un dels poetes i dramaturgs espanyols més significatius de la generació del 27, però Lorca tenia dos mals segons els que donen l’ordre d’ assassinar-lo: era roig i sobretot era “maricón”. I la nova Espanya, l’Espanya que ells volien fer no es podia permetre a homes degenerats i rojos com García Lorca i més a més tan influents com era el poeta amb la seua poesia, el seu teatre i les seues campanyes populars realitzades amb la Companyia teatral “La Barraca” que anava arreu Espanya fent representacions teatrals i apropant la cultura al poble, A un poble amb fam i ple de misèria, però també amb molta fam i necessitat de cultura, justícia i llibertat. És precís i ara més que mai llegir, tornar a llegir a recordar a Federico Garcia Lorca, la seua poesia, la seua obra teatral.

El 18 d’agost de 2015 moria el meu amic Ramón, Tenorio. Ho recordo molt bé. Era dimarts de bous (igual que este any “sense bous”) quan l’amic José A. Amela ens ho diu a mi i a món cosí Teudo que estàvem passejant i xarrant pel carrer de la Mare de Déu mentre els bous corrien per la plaça i s’escoltaven els cants d’alegria i festa que dona el préssec en vi. Poc després estava voltant l’alameda contemplant una preciosa i única posta de sol que a Ramón tant li agradaven. Estes tres persones entranyables i tan estimades per mi, ja no hi són entre nosaltres. Ramón, Teudo, José Agustín ens van deixar en poc tems de diferència quedant-se i deixant-me un buit impossible d’omplir. Els tres estimaven, ho sé molt bé, la poesia de García Lorca. I va ser gràcies a Teudo que aquella generació amargada i perduda pels pares escolapis, obri els ulls i coneix a García Lorca, Machado, Alberti, Aleixandre, Guillén, Salinas,.. i tants i tants poetes i escriptors espanyols que ens tenien amagats. Els tres llegien a Lorca, i un d’ells Ramón, el meu amic Ramón, Tenorio, va morir el mateix dia que ell setanta-nou anys després.

El 18 d’agost de 2109, l’any passat, Salva, Milloro ens va deixar. Salva també estimava, llegia a Lorca, i el que és més important, els ensenyava als seus alumnes a llegir a descobrir qui era Lorca, que va representar aquella Generació del 27 per Espanya tant en la poesia, en la cultura com en la història. Salva, Milloro, era molt amic de Ramón Tenorio, de la mateixa colla i ben segur que, coneixent-los als dos, entre moltes altres coses en més d’una ocasió potser parlaren de Lorca, de la seua poesia, d’aquella Espanya que ell somiava i volia i que uns assassins, un 18 d’agost de 1936, a la matinada li la van negar, sense saber que anys, molts d’anys després, vindrien Ramón i Salva, dos amics que moririen el mateix dia que ell, però que van poder llegir els seus bells poemes i van viure aquella Espanya somiada pel poeta.

“El crimen fue en Granada”

I EL CRIMEN
Se le vio, caminando entre fusiles
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas, de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle a la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—.
… Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, ¡en su Granada!…
II EL POETA Y LA MUERTE

Se le vio caminar solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.
—Ya el sol en torre y torre; los martillos
en yunque, yunque y yunque de las fraguas—.
Hablaba Federico,
requebrando a la Muerte. Ella escuchaba.
«Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el eco de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban…
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»

III Se les vio caminar…
Labrad, amigos,
de piedra y sueño, en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

Antonio Machado.

P.D. De poesia. El 8 d’este mes d’agost ens deixava als 92 anys Pere Casaldàliga i Pla, el bisbe dels oblidats. Moria al Brasil on va viure quasi tota la seua vida entregant-se als més pobres dels pobres. Casaldàliga ens diu ben fort: “Totes les disquisicions, totes les nostres estúpides discussions polítiques i eclesials, s’ensorren davant la gana.” Pere Casaldàliga a més a més era poeta, un gran poeta. Per ell un record i una pregària.

Pobresa evengèlica

No tenir res.
No portar res.
No poder res.
I a més a més,
no matar res.
No callar més.

L´evangeli, tan sols, com una navalla esmolada.
I el plor i el somriure en la mirada.
I la mà estesa i encaixada
I la vida, a cavall, donada.

I aquest sol i aquests rius i aquesta terra comprada,
per a testimonis de la Revolució ja esclatada

I “mais nada”!
(P. Casaldàliga)