Els catinencs tornen a Sant Pere de Castellfort aquest cap de setmana
Al menys, des de 1321, recorren els 35 quilòmetres que els separen d’aquesta ermita
Els catinencs compliran amb la tradició peregrinant aquest cap de setmana (30 d’abril i 1 de maig) a l’ermita de Sant Pere de Castellfort. Aquesta és una de les peregrinacions més antigues i més participatives del nord de Castelló. La primera data que tenim d’aquesta rogativa és el 6 de maig de 1321. Unes teories diuen que l’inici es deu al fet que un any de molta sequera, la gent del poble va anar a l’ermita de Sant Pere a demanar pluja per al camp. Quan tornaven a Catí els va sorprendre una forta tempesta amb abundant pluja i aquell any les collites van ser copioses. Altres teories més allunyades de l’església situen l’inici d’aquest pelegrinatge a l’època de les pestes que van causar moltes morts a les nostres terres.
Tot està establert en aquesta rogativa, des de la indumentària que s’ha de portar, als aliments que s’ha de menjar per a recuperar forces; en aquest sentit, la gastronomia és un dels apartats destacats: per als desdejunis el menjar principal és la llançadora amb xocolata i formatge tendre de Catí. Però sense cap dubte el plat estrella de la rogativa són els fesols amb arròs, el millor premi per a quants han fet els més de 35 quilòmetres de pujada.
La indumentària típica de la rogativa és la capa i la barretina, que solen ser de color fosc, negre o avinagrat. Les capes de bona qualitat són motiu d’herències sent transmeses de generació en generació.
L’itinerari d’aquest romiatge passa per quatre termes municipals: Catí, Morella, Ares i Castellfort. El camí d’anada no és curt ni planet, per això es fan diverses parades per reposar forces. La primera es fa a l’Avellà, on s’esmorza i s’escolta missa. Després, i entrant al terme de Morella, s’arriba a Salvassòria. Allí sols es descansa un instant, i davant l’impossibilitat de fer-ho a l’església en runes de santa Llúcia, es resa a l’era del mas. De seguida emprendran la pujada del barranc fins a la Llàcua on paren per a dinar. Al mas de la Pinella, al terme d’Ares, l’Ajuntament de Catí convida a cassalla i aigua de l’Avellà, i ja sense parar, per l’Hostal de la Roja emprenen el darrer tram, el més empinat, la dura i tortuosa costera de Sant Pere que els conduirà fins a l’ermita.
La baixada, el diumenge, comença en la processó que a les 8 del matí ix de Sant Pere i una hora més tard arriba a la marededeu de la Font. Allí s’escoltarà missa i es tornarà a carregar d’energia el cos. Després, direcció Ares, i cap a Catí. Abans, en aplegar a prop del Tossal de la Nevera es cremava una argelaga per avisar als veïns que esperaven al poble que ja arribaven els pelegrins. Ara, les recomanacions per prevenir incendis han fet desaparèixer aquest costum.
A la tornada al poble el cansament s’oblida per participar en la processó que tanca la tradició catinenca. Tots acudeixen amb la capa i una torxa a la mà. Els quatre homes de més edat tindran l’honor de dur al muscle la peanya del sant. Els dos xiquets més joves duran el ciri a poca distància. És una sensació indescriptible i d’una gran bellesa plàstica veure a la nit tanta foscor de les capes amb el contrast de la llum i fum de les torxes, al mateix tems que s’escolten els càntics en llatí que fan ficar els pèls de punta a més de quatre.
Un “visca Sant Pere” amb llançada de barretines a l’aire posarà punt final a la rogativa.
