Un país de dimissions

Dimarts a la nit, hora de sopar. Entre primer i segon plat interrompen la programació televisiva per a emetre un comunicat en directe de Carmen Montón en el transcórrer del qual la ja exministra, com no podia ser d’altra manera, presenta la seua dimissió. La casualitat no és que jo estiga sopant a les 21.30 h., l’encert és que siga 11 de setembre. No voldria ser malpensat i creure que la dimissió de Carmen Montón haigue estat una cortina de fum que no deixara veure a la resta d’Espanya la multitudinària manifestació de la Diada de l’11 de setembre i la trobada d’amics organitzada per Ciutadans. Clar que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol ni mirar ni veure.

Tornant al tema que ens ocupa, l’elevat nivell del periodisme d’investigació del nostre país -açò ho dic en serio, no de conya- ha tornat a donar els seus fruits i han descobert una vegada més un cagada monumental -perdó per la expressió però no en trobava altra d’adient- de la Universitat Juan Carlos I, entitat de dubtosa honorabilitat. Bé està, i demanem que així continue, que se destapen tots els casos de corrupció del nostre país, sobre tot d’aquells i aquelles que són els nostres dirigents públics. Gràcies a eixe treball periodístic minuciós hem aconseguit apartar de la vida política pública a algun/a que altre/a càrrec. Fins ací molt bé, és més, jo diria que genial. Però pot ser caldria esmicolar l’anàlisi no creuen? No hauríem d’esperar a quedar-nos sense responsables polítics per començar a preguntar-se que passe amb la Universitat del qual nom prefereixo no recordar-me’n, no fóra cas que l’ombra de l’emèrit siga prou allargada. No hem d’oblidar que la mateixa està freqüentada a diari per nombrosos estudiants i estudiantes que mereixen un respecte a la seua dignitat i un respecte a la substanciosa quantia econòmica que els costa el seu aprenentatge. Com també se mereixen un respecte aquelles persones que, amb tota regla i seguint les normes de formació, van cursar els diferents màsters en cada moment seguint els cànons preceptius i sense passar-se pel forro la legalitat. Alguna cosa fa olor a podrit dintre de la Juan Carlos I i la seua gestió.

I ja posats a investigar podríem posar l’ull en altres institucions, no cal que siguen només públiques o polítiques. Ja sabem que els mitjans mengen més d’algunes macroempreses i grans entitats esportives que dels sindicats o autònoms però si tan perseguim la veritat i la justícia… Si volen, idees els en donarem. Ah! I ja posats a saber de la Juan Carlos I, també voldríem saber de Juan Carlos I, afins, hereus i familiars. Més que mai necessitem una transparència ‘real’. En fi, després del sopar mogudet que hem tingut s’acosta l’hora de dormir, intentarem descansar confiant en que demà el dia no ens depare més disgusts. Aprofito l’avinentesa per agrair a Cristina Cifuentes, Màxim Huerta i Carmen Montón que haiguen dignificat mínimament la política. Esperem que ho faigue més gent… encara que siga al crit de ‘viva el rey’.