Tindrem la mida de totes les coses? (I)
Divendres, 29 de novembre de 2019Josep-Lluís Carbó Ferrer
Els nostres diccionaris defineixen medir o amidar com determinar o prendre les mides (d’alguna cosa), avaluar amb una mida (una magnitud lineal). I defineixen mida com a -entre altres moltes coses i en el que aquí ens ocupa- mesura, especialment lineal o unitat de mesura amb exclusió de les de capacitat i de pes.
Recentment, els mitjans de comunicació han anat publicant diverses informacions, provinents de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), sobre els indicadors de mitjana estadística de renda per persona a cadascuna de les que ells en diuen Ciudades, Conurbaciones y Áreas Urbanas Funcionales.
La informació, disponible en castellà i en anglès, arriba, en el cas de la nostra comarca, al nivell de detall per municipi. La trobareu, amb tot el detall, si accediu a aquest enllaç. Trobareu una visualització més agradable a El Diario.
Les dades que facilita l’INE es refereixen únicament als anys 2015 i 2016. No es tracta, per tant, de sèries temporals de les que puguem inferir tendències o detectar periodicitats. Es refereixen a rendes personals o per llar. Aplicant el sentit comú més primari, centrem la nostra observació a les rendes per persona.
Al quadre podeu examinar les dades elaborades. La mitjana de renda anual per persona a la nostra comarca va ser, a 2016, de 10.907 euros. Va ser un 3’1% més que l’any anterior i representava un 19% més que el salari mínim interprofessional i 29% més que la pensió mínima de jubilació i igual a la dels pensionistes amb cònjuge al seu càrrec. Les dades estadístiques no mostren grans diferències d’ingressos per persona entre els municipis de la comarca. El poble on aquesta renda va ser més alta (11.835 euros) va ser el Forcall i on va ser més baixa (8.571 €), Sorita.
Els set mil habitants de la comarca, segons aquestes mateixes dades, haurien obtingut aquell any un ingrés total de 77 milions d’euros. L’INE no facilita dades de les diferencies de renda entre les persones del mateix municipi.
Pel que fa a la distribució per fonts d’ingressos, aquestes xifres de l’INE consideren cinc grups de fonts, que són: assalariats, pensionistes, aturats, altres prestacions i altres ingressos (com rendes de capital, empresaris, autònoms, etc.). Més de la meitat (52’9 %) dels ingressos dels residents de la comarca provenen de salaris, dada que sembla contradir una mica la bucòlica visió de la comarca com a territori de petits propietaris agraris i ramaders. Tot i així, aquesta xifra és significativament inferior a la que trobem a les ciutats més properes al nostre àmbit geogràfic i emotiu, com Vinaròs, Castelló, València o Barcelona.
La mateixa diferència, però de signe contrari, trobem quan examinem el percentatge d’ingressos de pensionistes. Som una comarca de població envellida, més envellida que la dels centres urbans.
Els d’”altres ingressos” mostren valors bastant pareguts amb els que l’INE ofereix per tota la geografia espanyola. Semblants, que no necessàriament vol dir versemblants. Són xifres publicades per l’INE, però de procedència fiscal (de l’Agència Tributària), i això ens ha de posar en guàrdia i ens aconsella seguir aquell principi imprescindible en tota reflexió: no és or tot el que lluu i les aparences s’enganyen i mos enganyen.
De les cinc fonts d’ingressos amb que treballa l’INE, n’hi ha tres que estan molt controlades; pensions, prestacions per atur i altres prestacions procedeixen de les administracions públiques i són, políticament justes o no, estadísticament segures.
Però, si reflexionem sobre les xifres d’ingressos d’assalariats, podem conjecturar, sobretot com més humils i menys qualificats siguin, que no és improbable que existeixin retribucions salarials fora de control fiscal i laboral. I encara molt menys improbable que existeixin “altres ingressos” (només cal veure com n’és d’imprecisa aquesta denominació) opacs, probablement més voluminosos i ocults. En tot cas, inquantificables.
En altres paraules, com més pensionada o assalariada estigui una localitat, millor serà la seva la qualitat estadística de les xifres d’ingressos; com més al contrari, pitjor. No vull negar amb això la utilitat del medir i les xifres estadístiques, però sí relativitzar-ne, i molt, el valor de les conclusions que puguin desprendre-se’n. En parlem la setmana que ve.
Notes:
Empro mesurar, amidar i medir com a sinònims, tot i ser conscient que la veu medir no és encara admesa a algun dels nostres diccionaris.
Denomino mitjana al que en castellà en diríem media o en anglès mean. És a dir al resultat obtingut sumant els valors de totes les rendes individuals i dividint el total pel nombre d’individus.
