Pel diumenge de Rams, qui no estrena no té mans

Des de xicotet sempre m’ha cridat l’atenció aquesta dita popular que tantes vegades li escoltava pronunciar a la meua mare. El meu pare sempre bromejava que si algú no pot estrenar no és que no tingue mans, simplement el que no té es ‘cap perra’, com parlava ell. Amb tot, el refranyer sempre és curiós i a pesar de que no sempre són fiables -recordem allò tantes vegades repetit de ‘dixos de vells, caga’t en ells’- el que és ben cert és que, independentment de la raó que puguen tenir, solen sempre posar en valor el calendari destacant la rellevància de les festes més populars.

El diumenge de Rams està en un punt immillorable per a ser de importància per a la cultura i societats populars, potser no tant en l’actualitat però sí quant eixa mateixa societat vivia marcada per eixe calendari i les seues celebracions, especialment les religioses. Amb la celebració del diumenge de Rams, el dia que se commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem a cavall d’una burreta, s’encara la fi d’una Quaresma que tradicionalment era ben dura i restrictiva al temps que s’encara una prometedora primavera després d’un dur hivern que, per a les classes populars que a la vegada eren les menys acabalades, no havia estat, segur, gens confortable.

La primavera és promesa de sol, de milloria del temps, de pujada de temperatures, és anar de cara al dia com aquell que diu, eixe dia que va creixent com també augmenten les hores de llum solar. La primavera és, o hauria de ser, sinònim d’alegria. L’hivern, com la Quaresma, és fred, es foscor, és nit, és una gelor continua que s’endinsa fins els ossos. L’hivern sol ser tristor. Per això, aquella gent d’abans que a escola no anaven molt però en sabien de viure molt més que nosaltres sabien fer de la necessitat virtut, i aprofitaven la primera oportunitat que tenien, per pobreta que fóra, per trobar una excusa que els alçara l’ànim mínimament.

Cert és que el món no està per a alegries, mires on mires les perspectives no són d’allò més falagueres. Ni socialment, ni econòmicament, ni políticament, el món està per a celebracions ni grans joies però hem de traure forces de feblesa i de tant en tant autopremiar-nos mal que bé, cal que ens fem un homenatge a nosaltres mateixos sempre que puguem. Qui no pot segar espigola, diuen els vells -ahi sí que tenen raó- i ja que a bona fam no hi ha pa dur fem rosques encara que sigue de les sobres i encarem la Pasqua amb el major optimisme que ens sigue possible. Celebrem la Setmana Santa amb la major pau i alegria que puguem, amb seny però sense reparar en res. I no us cregueu allò que de tant en tan diuen que no heu de celebrar la Pasqua si no sou creients. També hi ha gent que no creu en la democràcia i està governant i asseguda als parlaments.

Disculpeu la tabarra sobre la primavera, lo seu haguera estat parlar de la mort d’un xiquet a mans del criminal del seu pare, maltractador de la mare i energumen abominable, però no m’eixien les paraules.