No en sabíem més, teníem quinze anys

Començaments d’octubre del 1976. Se pot dir que era la primera vegada que entrava a l’aleshores anomenat ‘Col·legi’, ara li diem edifici Colomer-Zurita i temps abans se li anomenava els ‘Escolapios’ o els ‘Padres’. Fins aleshores només hi havia estat de molt xiquet com a espectador del ‘Cine de Dalt’, assistint a la projecció d’alguna pel·lícula color sèpia. Ara em disposava a cursar allò que se’n deia BUP (Batxillerat Unificat Polivalent). Havia acabat la EGB (Educació General Bàsica), en unes escoles encara Nacionals, a les portes d’aquell estiu de Sexenni, el de les vacances més llargues de la meua vida ja que al Batxillerat el curs començava a l’octubre i a l’estiu següent ja treballava de cambrer al Bar Blasco.

Tot era nou: les aules, l’horari (fins les 19:30 h. de dilluns a dijous), la forma d’impartir les classes per part del professors i professores, tots/tes estimats/des i alguns malauradament desapareguts: Teudo Sangüesa, director a més de profe, Rafa Sabater, Nati Garcia, Vicenta Sorli, Pepe Pérez, Mercedes Candel, Joaquin Ariño, Miquel Gasulla, Joan Benimelis, Mossèn Martorell, Carmina Manero, Concha Dolz, l’alegria asturiana de Dori, Paco Blasco i durant un temps, substituint-lo, Toni Sabater. I a la secretaria, darrera de la peixera sempre ajudant, Carmina Milian, la primera amiga que vaig fer al col·legi i de la que no vaig poder entendre mai com se feia empassar el cafè sense sucre. Els goluts no comprendrem mai als que n’entenen de cafè.

Catorze anys aleshores i tota una vida per recórrer. Un país que bullia social i políticament, un dictador encara amb el cos calent que no acabava de morir, una transició que començava, una democràcia no encetada com la nostra adolescència i una generació d’estudiants que ens menjàvem el món i volíem saber –pensàvem que sabíem- de tot. Preguntàvem a totes hores i a totes les classes, ens responien el que sabien o allò que, bonament, els permetien dir. Erem un niu de curiositat… entre balonades al claustre de dins i esmorzars als Cinc Cantons afloraven les primeres converses de política i els primers enamoraments… que s’acabaven perdent per culpa de la política. O per la falta de traça, ves a saber!

Al carrer, pot ser com ara, tot girava al voltant del futbol. Ladislao Kubala ja no cridava a Iribar a la Selecció. El Barça era més que un club i el Madrid tenia 6 copes d’Europa. L’Athletic de Bilbao de Koldo Aguirre –jo ja estava allí- aconseguia un tercer lloc a la lliga i arribar a les finals d’una de les primeres copes del rei i la de la Uefa, perdudes front a Betis i Juventus respectivament. A la Copa, des de que no era del Generalísimo, participaven ja jugadors estrangers com a la lliga, la qual cosa perjudicava l’Athletic… Franco no ho feia tot malament! (imagineu-se ací una emoticona de sorna).

D’aquell claustre va eixir el primer alcalde democràtic de Morella, Rafa Sabater –com t’enyoro, profe!- i un regidor d’aquella primera corporació, el també recordat i estimat Teudo Sangüesa. I en aquell col·legi, pocs anys més tard, vam rebre la visita de Josep Lluís Albinyana, primer president de l’Ens Preautonòmic que donaria pas a l’actual Generalitat, quan va vindre per redactar l’Estatut de Morella. Recordo també com deambulant pel passadís mirava de reüll l’aula de COU, en la qual l’actual president de la Generalitat, Ximo Puig, semblava que assajara els seus primers mítings… I jo ja volia escoltar-lo.

He tingut oportunitat de tornar al Col·legi 44 anys després. Em reconforta pensar que serà restaurat, però la noticia de la seua recuperació no va mitigar la nostàlgia. Només Sant Josep de Calasanç envoltat dels dos aplicats alumnes de pedra quedaven d’aquells temps: el tauler de fusta tancava sense vidre la ja inexistent secretaria de Carmina, la cuina de Virginia estava assolada i per no escoltar-se no s’escoltava ni l’impacte de pilotes i paletes a la sala de pim-pom. El cable arrancat del timbre m’anuncia que no hi haurà canvi de classe.

Convençut que la trobaria de nou vaig entrar a la que va ser la nostra aula. En obrir la porta llanço la mirada on seia habitualment, sempre atenta. O no! Qui ho sap? I no! no! Ella tampoc hi era. Per no quedar no quedava ni l’aroma del seu perfum. Va ser en eixe moment quan vaig entendre aquella cançó de Sabina que diu allò de ‘en Comala comprendí que al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver’. Tots els gols encaixats a les porteries del claustre no van ser mai tan amargs com aquesta sensació. Giro i me’n vaig en certa manera abatut… baixant pel regolf de les escales no me sent ningú perquè entono molt baixet i només per al meu interior: ‘Ella qui sap on és? Ella qui sap on para?’.

Abandono el ‘Col·legi’ amb la sensació de fer campana a la classe següent desitjant no tornar si, amb mi, no tornen tots, no tornen totes. Era de matí, feia sol i bon temps però el dia va canviar a gris. Enfilo el carrer del Pes com si les meues passes m’adreçaren errants cap a la plaça Tarrascons on per aquells anys residia però no sé on vaig… Ui!!! És que ploro o serà la mascareta?