Naturalesa cruel i implacable

Aquesta setmana estem observant, a l’illa canària de La Palma, un dels fenòmens que podríem qualificar com a més cruels dels que ens ofereix la naturalesa, l’erupció del volcà de Cumbre Vieja. Des del passat diumenge assistim a una de les reaccions del planeta que de tant en tant fa bullir les seues entranyes i vomita el foc de la ira implacable amb la que la Terra de tant en tant ens castiga i que s’exemplaritza amb terratrèmols, sismes submarins… i erupcions volcàniques com és el cas que ara ens ocupa i ens preocupa.

En menys d’una setmana la devastació i la destrossa produïda per la lava que surt incandescent del volcà ha estat desastrosa per a una elevadíssima quantitat de cases de moltes poblacions de l’illa de La Palma. Els seus habitants estan més destrossats encara veient com tot el que tenien, pràcticament tota la seua vida, queda sepultat pel foc. Un magma d’impotència i desolació inunda la preciosa illa canària, sumint als seus habitants en l’angoixa de veure’s sense res i mirant amb frustració a la Cumbre Vieja, preguntant-li per què els ha fet açò.

Cert és que les Illes Canàries si ho són és per ser volcàniques i no és menys cert que ancestralment els seus moradors han sabut mimar, cuidar i en certa manera educar la terra que xafen per a conviure amb ella en una perfecta simbiosi. De com s’ha pogut aprofitar una terra que era inaprofitable, si no se transformava no donava fruit, un maridatge perfecte entre la terra i el home per a beneficiar-se mútuament, fent un verger del que podria ser un desert cremat. Ara tornarà a ser un desert però ningú dubta que de nou l’home sabrà cuidar la terra que xafa per a que prompte el verd soterre el gris i la vida apague el foc destrossador.

L’inusitat ‘espectacle’, dit sigue entre cometes i des del respecte, ha donat per a rius de tinta i moltes, massa reaccions eixides de to, moltes d’elles vessades sense cap mena de mirament ni respecte cap als habitants de l’illa que estan patint el rigor de la catàstrofe i que s’han quedat sense res, amb una mà al davant i l’altre al darrera com en ‘roman paladino’ solem dir. Malauradament la desgràcia, hi ha persones que s’han agafat l’erupció del volcà com un espectacle faller de foc. Fins i tot hi ha gent de mal gust que busca passatges d’avió per assistir en directe a la erupció. L’estupidesa humana arriba fins el nivell de que també, amb açò, apareixen els negacionistes que asseguren que la devastació de La Palma ha estat un muntatge.

La empatia no sempre és una condició humana. Tant costa posar-se en la pell d’aquelles persones que, havent estat evacuades de les seues cases que mai no tornaran a veure en peu ni podran tornar a ocupar, tan sols els donen 15 minuts per entrar per última vegada a les mateixes i triar, en eixe curt espai de temps, el que se volen endur? Ningú és capaç de reflexionar que hi ha persones que, entre la desolació, la tristor i la ràbia, només tenen un quart d’hora per decidir que és essencial per a seguir en la seua vida? Per què la humanitat ha de tenir la dubtosa virtut de convertir les desgràcies i calamitats en espectacles mediàtics? No tenim remei!