L’humanisme en temps de còlera

“Allò que pot matar la literatura no sòn els robots sinò la nostra falta d’humanitat”
(Leïla Slimani)

Els ideòlegs del progrés vaticinaven un avanç sistèmic persistent, imparable encara que en l’itinerari aparegueren meandres. Ja constatàrem a cop de barbàrie que no eren meandres sinó deltes de desesperació en les terribles anyades del segle passat.

L’humanisme invocat ja per Joan Lluís Vives fa 500 anys semblava renàixer després del paisatge de la destrucció, de la constatació de l’horror, de les derrotes morals amb el colofó d’Hiroshima i Nagasaki com a vacuna de l’espant mortífer que ens esperava si la transformació tecnològica es posava al servei del fanatisme. El món necessitava aire net, respirar profundament, expulsar la pudor de mort, el supremacisme, l’odi.

D’eixa presa de consciència va sorgir el 10 de desembre de 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans, nascuda per a globalitzar la dignitat de totes les persones més enllà de qualsevol altra consideració. Però prop del 80 aniversari, l’estat de la situació no convida a l’optimisme.

Nacions Unides – i tot el multilateralisme- s’ha submergit en una crisi existencial i sobreviu entre les amenaces de dirigents autòcrates que pugnen per derrocar els dics que preserven la civilitat, com la Cort Penal Internacional. Això succeïx en un ambient de retirada de fites acordades com els Objectius de Desenrotllament Sostenible que intentaven dirigir el món cap a una pau justa, sense fam, sense desigualtats tan profundes que sagnen a borbollons i impedixen la circulació de valors compartits.

I veus com el matonisme enfureix l’atmosfera i l’ésser humà acaba més robotitzat que els pròxims humanoides.

I on queda la dignitat humana?

Robert Badinter, ministre de justícia de Mitterrand va aconseguir liquidar la pena de mort a França en els anys 80 del segle passat. En un discurs memorable a l’Assemblea Nacional va afirmar: ”No hi ha en la terra cap ésser humà la culpabilitat del qual siga absoluta i del qual hàgem de perdre per sempre tota esperança”. Ara quan sonen tambors de revenja, alguns volen rescatar-la per a aplicar-la al cap de “els altres” que venen a colonitzar-nos.

Les últimes setmanes als Estats Units el debat sobre la crueltat de la pena de mort ha ressorgit si bé encara més del 60% de la població continua emparant l’aplicació del rostre arrogant de la justícia que mata.

Christa Pike ha passat 30 anys en el corredor de la mort. Va cometre un crim execrable assassinant a una companya adolescent com ella. En el juí amb una assistència jurídica menyspreable -prova de la seua crua existència- no es va tindre en compte ni els abusos ni la violència de la seua infància trencada. 30 anys després ix del corredor de la mort per a caminar cap a la mort.

Els abolicionistes americans, tan injuriats per l’establishment en nombrosos estats, van intentar amb al·legats jurídics parar la consumació de l’execució. Quan no va arribar l’indult del governador -si de la Cort Estatal, no del Tribunal Federal – es “conformaven” que el designi venjatiu es produïra sense el més gran dels dolors induïts per unes injeccions letals.

En fi, Christa Pike, destinada a morir el 30 de setembre, va tornar de la mort perquè no van funcionar per al seu fi mortal les dos dosis de la injecció letal que li van subministrar.

De tornada al corredor de la mort per l’atzar, la incompetència o la justícia divina – qui sap- espera en el silenci dels silencis la decisió dels qui són amos del seu destí.

Nidal Hasan va ser condemnat a la pena capital per un assassinat terrorista comesa contra tretze companys de l’exèrcit estatunidenc. En les pròximes setmanes serà afusellat en directe en una emissió per a milions de televidents. Un senador republicà de Connecticut es preguntava atònit: “Per què emprem les mateixes pràctiques que el Dáesh?”

L’escena medieval ara globalitzada derivarà en milions de clics en obert total sense necessitat que els obsessos de la violència indaguen per la internet negra.

“Perquè tot siga consumat, perquè em senta menys a soles només em queda desitjar que hi haja molts espectadors el dia de la meua execució i que ells m’acullen amb els seus crits d’odi” se sentenciava Mersault en “L’etranger” d’Albert Camus.

De la vengança a la raó

L’humanisme no és únicament una exaltació del valor de l’individu. És també una concepció del poder: l’Estat existeix per a protegir les persones, no per a disposar il·limitadament d’elles. L’humanisme il·lustrat ens convida a substituir la crueltat, l’arbitrarietat i la venjança per la raó, la proporcionalitat i les garanties jurídiques.

La pena de mort pot presentar-se com una resposta intuïtivament satisfactòria davant determinats crims, especialment quan provoquen una profunda commoció social. Però la justícia no pot construir-se sobre la intensitat de les emocions col·lectives.

La raó humanista no exigeix que deixem de sentir indignació davant el mal, exigeix que no deixem que eixa indignació substituïsca a la justícia. Perquè la dignitat humana no pot ser universal només per als qui considerem mereixedors d’ella, no estaríem llavors defenent un dret universal sinó una recompensa moral.

El valor dels morts

Ceuta, ignorada, estacada en el fanalet roig de tots els indicadors, ha emergit com a bandera pàtria amb la qual colpejar més que abraçar. El drama és inqüestionable i la màxima solidaritat exigible, però qui honra a les desenes d’adolescents que van trobar la seua tomba al Mediterrani?

Una invasió amb víctimes sense noms. És fàcil – i just clamar- tots som Ceuta, però s’ha necessitat molt de coratge per a ser voluntari d’una ONG i fer efectius els principis dels drets humans i -per cert- del cristianisme.

Les comparacions són tan odioses com inevitables. Imaginen en qualsevol circumstància l’ofegament de més de 80 adolescents europeus i l’ona de sentiments -i conseqüències- que s’hagueren deslligat.

No era una prioritat nacional, eren invasors caiguts en la batalla. Els morts -ja se sap- no cotitzen igual. Depén d’on procedisquen només se senten els gemecs i es veuen les llàgrimes de mares òrfenes de fills i el silenci irresponsable, mancat de la més mínima decència, dels qui els han indicat la travessia a l’abisme.

Ressuscitar l’humanisme

L’humanisme del segle XXI ha de reconéixer-se en la fraternitat. No es tracta de proclamar la grandesa de l’ésser humà sinó a visualitzar la seua dignitat, la seua fragilitat, la seua diversitat i la seua responsabilitat. El sentit de comunitat va desaparéixer quan s’injuria la justícia social i s’enalteix l’imperi de l’egoisme.

La fraternitat és la versió més ajustada de l’empatia. Compadir-se del sofriment alié quan es tira al carrer a Mari Carmen o a tantes famílies “alçades” de la seua casa, és l’emoció que li naix a qualsevol persona que no haja rebut desenes de dosis d’odi. Sí, ja ho sé, els humanistes en temps de còlera passen per malalts d’ingenuïtat, els moderats per covards i els progressistes per imbècils.

Traure a passejar cada matí als humanismes enfront dels fanatismes no és fàcil però és la certitud que encara hi ha esperança.
Mentre ens quede la paraula -i el vot- no tot estarà perdut.