L’estàtua del Pare Calasanz

Els diaris madrilenys de principis del segle XX encara tenien interès per informar dels fets que ocorrien a Morella, encara que amb els anys s’aniria diluint poc a poc.

Certament el record de la Morella de Cabrera (1833-40) s’anava allunyant sense remei, i això se notava. Malgrat que la III Guerra Carlina (1873-76) va implicar un reviscolament, no arribaria ni molt menys a la mítica d’aquella, possiblement per la seva permanència sota el control del bàndol liberal. Curiosament, els diaris que encara oferien cròniques de cert interès per nosaltres eren aquells que tenien una línia editorial marcadament catòlica, inclús tradicionalista. Per aquestes sensibilitats Morella era encara una referència ineludible per a la societat espanyola.

En aquest cas concret, citarem un article de El Correo Español, del 29 de setembre de 1913, diari que entraria en aquestes dinàmiques. Hi ha una informació generalista, i seguidament entra en la inauguració de l’estàtua de l’Escolapi Calasanz Rabassa, que marcaria l’inici de l’escola calasansia a Morella, ampliant, així, l’oferta formativa dels Escolapis a l’edifici Colomer-Zurita, «Desde el día 6 hasta el 12 por la noche, hemos tenido el beneficio de las lluvias, que si bien algunas tormentas han ocasionado algunos perjuicios a las tierras de labor por desprendimientos y arrastres de tierras, por impetuosidades de las corrientes de las aguas en un terreno todo quebrado, como el distrito de Morella, han contribuido a preparar la sementera para el trigo y assegurar la cosecha de las patatas, la segunda cosecha de esta pobre comarca. La sequía de otras comarcas aquí seria la despoblación total de la parte de esta provincia, la menos fértil y la más abandonada de los políticos. Dios nos ha librado este año del pedrisco, que anualmente cae en este término de Morella. Los valencianos se extrañan del gran número de pedriscos que han sufrido este verano; en Cinctorres, hace dos años, por cinco veces granizó. Sin embargo, somos los que menos pedimos a los gobiernos». És molt interessant fer un seguiment de les notícies d’aquells anys i anteriors, on sembla que cada any hi havia catàstrofes climàtiques de tota mena, aiguats, ventades, nevades, etc., sempre amb resultats terribles per als habitants del Maestrazgo en general, inundacions, masos arrasats, murs caiguts, collites perdudes, ramats ofegats, cases afonades i un llarg etc. La memòria humana dels fenòmens climàtics del passat és molt voluble, però me sembla que estem vivint en una època que aquestes coses no passen, excepte en anys puntuals, però ni molt menys amb la freqüència d’aquelles èpoques segons els diaris contemporanis. En part serà pels avanços tant en tecnologia com en civisme, que atenua els efectes dels temporals.

Grup d’estudiants, de totes les edats, dels Escolapis / Foto: José Pascual, Ajuntament de Morella

Tornem a la notícia, «Ayer se verificó la solemne bendición de un sencillo monumento a San José de Calasanz, en el patio de cristales de las Escuelas Pías. No pudo assistir el reverendo padre rector D. Domingo Ramón, por padecer reumatismo, y el reverendo Manuel Betí, cura arcipreste, y asistido de los reverendos curas de la parroquia de San Juan, D. Vicente Gasulla y padre Ramón Pascual, Escolapio». Aquest Ramón Pascual era oncle del Retratiste José Pascual, a qui sembla li va despertat el cuc de la fotografia gràcies a què li va regalar una càmera de fer fotos quan era sagal. «El patio estaba adornado con banderitas españolas, y azules, y blancas y encarnadas, entrelazadas, y gallardetes». Dos sagals farien parlaments, el germà menut del «reverendo padre Juan Vila», d’Olot, Alejandro Vila y la «jovencita Angelita Milián», després de «ser descubierta la estatua del santo pedagogo de Peralta de la Sal», poble situat prop de la frontera entre Huesca i Lleida. Al no poder assistir el pare Carbonell, escolapi del col·legi de Castelló, el mossèn morellà Julián Sanjuán va prendre la paraula, «dio las gracias a todos los que habían contribuído con sus limosnas al monumento, que aunque modesto, pues es de Portland y la imagen de cartón-piedra, es perfecta imitación de bronce antiguo de uno de los talleres de arte cristiano de Olot». Home, eixes coses no se diuen. Amb aquests antecedents no se va perdre massa quan la guerra, ja que sembla que va ser destruïda, «También se recrearon los oídos con un hermoso himno en catalán, con acompañamiento de nutridas voces, titulado Lo toc de les campanes. Después los invitados fueron obsequiados con un espléndido refresco en el salón de visitas concluyendo tan hermosa fiesta con la elevación de aerostatos y una partida de football en la Plaza de Toros». De vegades me pregunto en quines condicions jugarien ahí donades les escasses dimensions de l’arena, molt allunyades d’un camp de futbol estàndard. «Los jóvenes de diez a catorce años que quieran ingresar en la Escuela Calasancia, este año admitirán hasta 30 y los años venideros irán aumentando el número, hasta 100. Será la inauguración a fines del presente, a la que tal vez asista el padre provincial de las Escuelas Pías de Cataluña; pues aunque valenciano, este Colegio pertenece a dicha provincia». Al corresponsal que enviava la notícia no li importava massa l’educació dels joves, això és, saber llegir i escriure, unes matemàtiques bàsiques, una educació moral catòlica, això se donava per descomptat, i qui sap, si sorgia un talent promocionar-lo per a estudis superiors. Eixa idea se desprèn del comentari que fa a continuació, «De esta forma se aumentarán las vocaciones religiosas en ésta», sense oblidar la pulla habitual contra els liberals, «pues por haber el liberalismo corrompido el ambiente de este pueblo tan católico de España, las Ordenes religiosas ven mermar las vocaciones». És curiós com varien amb el temps els horitzons ideològics. Si alçara el cap aquella gent i vegueren que els seus odiats liberals (almenys així s’autodenominen avui dia, que ho siguen realment és una altra història) són els principals defensors de la moral catòlica a la societat espanyola del segle XXI, possiblement els titllarien de traïdors i falsos, ja que «Hay católicos que todavía esperan que la Constitución, basada en el liberalismo, salvará la Religión». L’autor no diu el seu nom, però seria un morellà que estaria imbuït per l’integrisme catòlic, un odi profund a la Revolució Liberal i els seus acòlits.

Luís Milian fa un petit repàs històric dels Escolapis a Morella, text treballat per Manuel Grau el 1972. Milián diria que «El día 15 de octubre de 1913 llegaron de Barcelona, por mar hasta Vinaroz, los primeros calasancios acompañados del R.P. Pablo Llambes, de la Merced. De Morella ingresaron el mismo día Rodrigo Milián, Manuel Begues, Álvaro Miralles i Sebastián Miralles», que seria el grup de mestres que donarien classe. Com a director seria nomenat el pare Enrique Centelles. El dia de Tots Sants arribaria el provincial Luis Fábregas, «el cual bendijo los locales, amplió el presupuesto para obras de ensanche e higiene». Sembla ser que aquest Fábregas seria declarat fill adoptiu de Morella pels seus serveis i dedicació a l’escola calasansia. Milián ens aporta els horaris que tenien els alumnes interns en aquelles èpoques:

Matí
6:00: Alçar-se i higiene
6:30: Resar i meditació a l’església, i missa.
7:30: Desdejuni i recreo
8:15: Repàs de les lliçons
8:30: Classe
11:30: Estudi i temps lliure
12:00: Menjar i visita al Santíssim
Vesprada
13:00: Vísperas i estudi
14:00: Classe
16:00: Berenar, passeig o recreo, «según las circunstancias»
17:30: Estudi, maitines i laudes; escriptura o dibuix; rosari i conferència
20:00: Sopar; oracions, examen i descans.

Veient aquest horaris i tasques d’un dia rutinari, m’entren dubtes si estem davant d’una escola o d’un monestir benedictí. Me venen al cap les paraules de l’articulista, «De esta forma se aumentarán las vocaciones religiosas», objectiu últim d’aquestes institucions. I d’això es tractava. Estem d’avant d’un autèntic adoctrinament, però no us espanteu, no és res estrany. L’objectiu de l’escola, en general, sempre ha sigut l’adoctrinament dels joves en els valors imperants de la societat, tant polítics com ideològics, i d’això la Revolució liberal prendria bona nota. Per això la República estava tant interessada en llevar de les mans de l’Església la seva tradicional tasca educadora, per evitar la seva influència en la societat civil. L’única entitat que podia adoctrinar a la joventut espanyola era l’Estat. I no ho farien per comunistes, sinó per liberals. És com aquell que justificava els seus presumptes actes delictius comentant «es el mercado, amigo», expressió encertada que podríem adaptar-la, en aquest cas, com «és el Estado liberal, amigo». Però eixe és un tema també propi d’un altre tipus de tractat…