L’esport com a sentiment

El passat dissabte, amb motiu del lliurament de la Creu de Santa Llúcia al Club de Bàsquet Femení de Morella, vam poder viure al Teatre Municipal de la localitat un acte ben entranyable i que va desbordar sentiment i emocions des del començament fins a la fi. Va ser una vesprada emotiva protagonitzada per tot el seguit de persones que al llarg de les darreres dècades han possibilitat que a Morella vibrem amb el bàsquet. Directiva, cos tècnic, pares, mares i totes les jugadores, des de les més jovenetes fins les més veteranes, ens van emocionar contant-nos el que per a ells i elles suposa el bàsquet.

Escoltar en la seua veu, escoltar els parlaments de la gent que va intervindre, tot el que l’esport, el bàsquet en aquest cas, els ha donat, tot el que per a ells i elles els ha aportat formar part d’eixe projecte tant il·lusionant, ens va posar la pell de gallina a tots els assistents, a més de causar-nos alguna llagrimeta. I és que l’esport, com la música, poden provocar això i molta cosa més, perquè formar part d’un equip com el Club de Bàsquet Morella, o de qualsevol equip de la modalitat esportiva que sigue, no sols procura una vida sana per als seus/es integrants, sinó que també provoca la unió, la germanor i la complicitat no sols de jugadors i jugadores sinó també de totes les persones que els/les envolten: pares, familiars, entrenadors/es… tots i totes en unió al voltant d’un projecte, d’una il·lusió que acaba sent realitat.

Impressionaven les paraules pronunciades per les protagonistes, les pròpies jugadores quan parlaven de respecte, respecte entre elles com a companyes però també cap a les rivals i, també ho van dir, respecte cap als cossos arbitrals, no cal ni dir que arbitrar és una tasca molt difícil i delicada per això les jugadores del Club de Bàsquet Femení de Morella van saber i van voler comprendre les errades arbitrals, des del reconeixement dels propis errors. ‘Errare humanum est’ deien els llatins i les jugadores morellanes humanitzaven l’esport tot dient que els errors sempre apareixen en totes les facetes de la vida, des del joc a l’arbitratge.

Darrere d’un equip esportiu, tant si es jugue amb la mà o amb el peu, existeixen tot un seguit d’il·lusions com les que hem parlat que hi ha al bàsquet femení morellà. Eixes il·lusions es fan paleses també als equips de futbol. També se vibra, també se celebra i també se plora si els resultats no acompanyen. De tant en tant, un equip se juga molt o se juga prou, pot ser un títol o pot ser un descens.

Diumenge passat vam vibrar amb el Morella C.F. al camp de la Fàbrica de Giner en un partit en el que el resultat no va ser òptim però en el que l’arbitratge va ser pitjor, pèssim. Un col·legiat que en la meua modesta opinió va perjudicar als dos equips i que va traure la friolera de vint targetes, dotze d’elles a l’equip morellà. ‘Me voy a divertir’ diuen que va dir, i va mentir en l’acta, segons denuncia el club, en dir que se’l va amenaçar i que es va llançar algun objecte. El que sí que vam veure des de la banda van ser els gestos de menyspreu i quasi mofa, per no dir ‘xuleria’, del senyor col·legiat cap al públic de la Fàbrica de Giner.
No tenim res contra els mals àrbitres, ningú som perfectes en la nostra feina, però sí que deplorem les males persones dintre de l’esport, com en la vida.