Les Lliçons del COVID-19

A l’hora d’escriure aquestes línies estava a punt d’entrar en vigor l’estat d’alarma decretat pel govern espanyol. Qui sap quina serà la situació quan aquestes paraules arriben a les seues cases. En només una setmana la vida de tots nosaltres ha fet un tomb. Alguns teníem viatges planificats; altres esperàvem amb deler la setmana de la Magdalena; i molts altres simplement aspiràvem a mantenir la nostra rutina setmanal: alçar-nos de bon matí, endreçar-nos, marxar a treballar, tornar a casa, família, unes cerveses amb els amics, fer un volt pel parc, assistir, potser, a algun esdeveniment esportiu o culturals… Tots els plans han saltat pels aires i ens han foragitat, de la nit al dia, la nostra quotidianitat. El causant de tot aquest enrenou es diu covid 19 i ens ha posat davant una situació del tot inèdita: confinats i confinades a casa, durant almenys dos setmanes, que perfectament poden ser-ne quatre o ves a saber quants dies més. L’explosió del covid 19 ens dóna algunes lliçons, alguns ensenyaments per al futur que ha de venir quan aquest terratrèmol víric passe (perquè passarà):

—Enfortir el sistema públic de sanitat: la crisi econòmica de 2008 va suposar la disminució de fons públics per finançar els principals pilars de l’estat del benestar, això són, educació, sanitat i dependència. Segons dades de FEDEA (un centre d’estudis gens sospitós d’esquerrà) a data de 2017 la inversió mitjana per habitant en sanitat a Espanya no arribava a la mitjana prèvia a la crisi. Es tracta de dades sobre les qual cal posar el focus ara que tothom hem girat la mirada cap a un sistema sanitari ja de per se sobresaturat i precaritzat per la rebaixa en els drets laborals dels i les treballadores de l’àmbit públic. Estan molt bé els aplaudiments que durant aquests dies hem brindat als treballadors i treballadores però ens cal assumir que un bon servei sanitari requereix d’una bona dotació de fons públics i també d’estabilitat per a les plantilles. Altrament els aplaudiments no deixen de ser una mostra estèril de solidaritat oportunista.

Això passa també per revisar la distribució de fons entre el govern central i els governs autonòmics. La sanitat és una competència delegada a les comunitats autònomes. Aquestes reben una assignació per la dita gestió determinada a partir d’unes variables. Tanmateix, el que els estudis de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques han demostrat en reiterades ocasions és que l’administració central es queda amb una proporció de fons que supera, en molt, les necessitats derivades de les seues competències (prestacions per atur, seguretat i defensa i una part de la dependència, a la qual, per cert, no contribueix el 50% que li correspondria). Cal, per tant, revisar aquesta dotació de fons, de forma que les autonomies -i, especialment les pitjor finançades, com és el cas del País Valencià- disposen dels diners necessaris per enfortir un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar.

—Mantenir-se alerta: és una llàstima que també les biblioteques romanguen tancades aquests dies perquè això els impedirà córrer cap a aquests temples del saber per llegir La teoria del shock. Amb tot, tenen l’ocasió de veure’n la versió documental a través de Youtube. El llibre, escrit per la periodista i activista Naomi Klein, explica com, des de l’àmbit del poder, al llarg de la història s’han utilitzat els estats de shock emocional derivats dels daltabaixos polítics i econòmics per adoptar mesures draconianes i evitar-se així la contestació social.

El covid-19 ens ha deixat i ens manté a totes i tots en un estat de confusió i ansietat col·lectiva. Ens digueren reiteradament que estava tot sota control però ací estem, resseguint la trajectòria italiana amb una setmana de diferència. Segurament per quan vostès llegiran aquestes línies haurem sumat milers de nous infectats. I tot i que ja sabem que la seua letalitat és relativament baixa, tothom coneixem alguna persona vulnerable, algú a qui li podria passar ves a saber què.

En aquest estat de por i incertesa, enfront d’un rival que no podem controlar des de la tecnologia ni la innovació, ens empetitim i tendim a llançar-nos als braços d’aquells en qui depositem una certa esperança de seguretat. Però cal estar alerta. Durant el cap de setmana passada es va donar llum verda a mesures de recentralització de competències sanitàries que no semblen justificades. La pròpia ONU reconeix la importància de gestionar des del territori. Es fa de mal veure que el govern central decideix diumenge centralitzar la sanitat mentre durant tota la setmana anterior va ser incapaç d’intercedir per obligar al tancament de la comunitat de Madrid, principal focus de la pandèmia a Espanya. Molt ho van advertir els epidemiòlegs de la resta de territoris: que calien mesures com les implementades al nord d’Itàlia, que calia, en definitiva, clausurar l’autonomia per evitar-ne la propagació. No és que això hauria aturat el coronavirus (cada autonomia disposava dels seus propis focus) però com a mínim hauria permès esmorteir el tot plegat. El temps dirà quin és el recorregut d’aquesta recentralització i quins en són els efectes a mitjà i llarg termini. Millor estiguem atentes.

—Llaços de comunitat: la crisi del coronavirus ha posat en evidència que fins i tot el més misantrop necessita dels altres. El confinament a casa de cadascú de nosaltres fa més evident fins quin punt som éssers socials que ens necessitem els uns als altres. Aquests dies s’han fet evidents comportaments incívics d’aquells que regeixen la seua vida pel “campi qui pugui” i que han desobeït les recomanacions de les autoritats dirigides a salvaguardar la vida de les persones més vulnerables. Però també han florit a tot arreu exemples de comportaments cívics i de llaços comunitaris que, de les més diverses formes, haurien de servir per replantejar-nos i reconstruir les nostres relacions amb l’entorn. En això sí podem dir que tota crisi és una oportunitat.

—Un nou món: la crisi del coronavirus a casa nostra potser dure un mes o potser dos. Però del que no hi ha cap dubte és que d’aquesta pandèmia eixirà un món nou, amb una geostratègia diferent on, molt possiblement, la Unió Europea tinga una posició més afeblida. El ràpid increment de casos a la UE evidencia que les institucions comunitàries no van ser capaces d’avançar-se als esdeveniments i establir una estratègia comuna i consensuada davant una pandèmia que no entén de fronteres. Les conseqüències econòmiques de l’aturada productiva seran letals i molt probablement ens abocaran a una recessió. I recessió significa també, pèrdua de milers de llocs de treball. Un context tal no augura res bo a casa nostra, on un percentatge gens negligible de les famílies viuen al límit de la pobresa.

El repte de reconstrucció econòmica que les autoritats europees tenen al davant seu és de gran magnitud. Mentre els estats corren a atendre l’emergència, fora bo que Brussel·les posara la seua gent a treballar en un gran Pla Marshall que ens evite els efectes més dolorosos per als més perjudicats per aquest daltabaix víric i inesperat.