L’educació a Morella en el primer terç del segle XX (I)

Divendres, 7 d'abril de 2023

Avui donarem un colp d’ull a les Actes de la Junta Municipal d’Instrucció Pública de Morella, entre els anys 1900 i 1931, on observarem algunes curiositats que ens ajudaran a fer-nos una composició, i fer una comparança, entre aquells temps i els nostres.

Aquestes Juntes estaven formades en un principi per l’alcalde i un parell de regidors, però amb el temps acabarien incorporant-se, com a vocals, algun representant dels propis docents, i un parell de pares i mares que representaven als alumnes i a la societat en general. Si observem a primera vista les incorporacions i els cessaments dels mestres en el període esmentat, hi ha una gran «circulació» al llarg d’aquest primer terç del segle. En certa manera passava igual que en l’actualitat, encara que exponencialment augmentat. Imaginem avui dia un mestre natural de Villores, que li agradaria treballar a la comarca, però li donen plaça en propietat a … diguem… Alacant. En el moment que poguera demanaria trasllat a Morella, Forcall, Cinctorres, o inclús a Sant Mateu, per dir alguna cosa, sempre el més a prop de casa possible. El problema d’aquells anys, per això dic allò d’exponencialment augmentat, és que podien vindre mestres de qualsevol lloc del territori nacional. Així, no només els interins duraven poc, sinó que inclús els propietaris de la plaça marxaven a la primera oportunitat. És també prou interessant comprovar com aquesta volatilitat, compresa en aquest 30 anys, està emmarcada amb altres de més estables tant prèviament com posteriorment. Per posar noms, José Carbó Ripollés se jubilaria el 1901, després de 41 anys, 1 mes i 28 dies de servei educatiu a Morella; Juana Guardiola Gasulla, se jubilaria el 1911, després de 37 anys de servei. Els cognoms són molt de la comarca, i que podrien explicar la seua continuïtat. A partir d’ací, llevat d’alguna excepció, com Elena Ferreres Amela, els mestres anaven i venien amb una facilitat extraordinària. És just quan acaba el període, entre el Directori Militar i la II República, quan arriben mestres que tindrien una certa continuïtat i s’integrarien en la cultura local, com Victor Marín i Ismael Roca. Alguns els podeu recordar encara.

Aquesta situació, això que podien vindre ací mestres de Galícia, Andalusia, o de la Castella profunda, en el fons, era una estratègica de l’Estat liberal per adoctrinar a la població en allò que entenia que era un dels pilars de la «construcció nacional» iniciada en els primers anys del segle XIX amb la revolució liberal, i era la primacia del castellà sobre la resta de llengües espanyoles. Segons eixa idea, que a Morella vinguera un mestre de Burgos, per exemple, garantia que a l’escola no només se donara totes les assignatures i treballs en castellà, sinó que també el context ambiental seria completament castellanitzat, contribuint així a l’arraconament progressiu del valencià a un àmbit domèstic, i per tant a la seua desaparició a curt termini, o, almenys, això se pensaven. Per una altra banda, aquesta volatilitat docent, anava en detriment de la simbiosi entre educador i societat, i que podria contribuir a la millora de la formació i cultura de la població en general local. També cal considerar el desconcert dels alumnes, per haver-se d’adaptar als diferents mestres que tenien. Diferents caràcters, metodologies, interessos, motivacions… De vegades passaven tres mestres diferents en un sol any. Totes aquestes qüestions i altres, repercutien negativament en la qualitat de l’educació dels joves.

Com ja he comentat, per donar un context, l’Estat liberal, ja des de la Constitució de 1812, posaria les seues mires en l’educació com una eina fonamental per facilitar la penetració de les idees revolucionàries entre la població. Així, l’Estat, s’apressaria a centralitzar-la i estructurar-la des de Madrid, proclamant la seua obligatorietat, universalitat i gratuïtat. Malgrat que en temps posteriors, més conservadors, els estudis superiors estarien reservats per a les elits socials, hi havia la clara intenció de millorar i potenciar els estudis primaris perquè poguera accedir la major quantitat possible de sagals. Si bé aquests esforços donarien resultats precaris al llarg d’eixe segle XIX, una vegada s’arriba al segle XX, per dir-ho col·loquialment, l’Estat se posaria les piles en el tema educatiu, (podeu consultar sobre el tema ací), així com l’estudi de Serafín Gamundí La Enseñanza en Morella), «Con la Ley de Presupuestos de 31 de marzo de 1900 aparece por primera vez en España un ministerio específico para hacerse cargo de la enseñanza pública y privada en todos sus grados, el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. Así también se especifican de nuevo las funciones de los rectores de las universidades en materia de instrucción primaria, siendo su responsabilidad: La inspección de los organismos docentes, el fomento del espíritu y la disciplina escolar, el anuncio de las vacantes en las escuelas de instrucción primaria, el nombramiento de los tribunales de oposiciones a maestros, las propuestas de recompensas a profesores especialmente destacados y la instrucción de expedientes disciplinarios a profesores».

El meu interès concret és centrar-nos en la font indicada més amunt, les Actes de la Junta. L’Ajuntament, dins de les seues limitacions competencials, tenia un paper important en la gestió del dia a dia de les escoles, alumnes i mestres. Aquests últims eren designats pel Ministeri de torn, però també havien de tenir el vistiplau del rector de la Universitat de València, com hem vist, i finalment de la Junta local esmentada, encara que aquesta mai posava entrebancs. Era l’Ajuntament qui havia de donar testimoni de les inspeccions educatives, orientades per un inspector provincial, a les escoles (que oscil·laven, al llarg d’aquest període entre 3, 4 i 6), el manteniment dels edificis escolars, proporcionar habitatge als mestres, els pagaments dels seus sous, dirimir les peticions de trasllat, permutes, jubilacions, incapacitats, promocionar premisos o sancions, etc. El tema de l’allotjament no és banal. Durant dècades hi hauria un greu problema de disponibilitat d’habitatges per llogar (és un misteri misteriós que, per molt que Morella pergue població, no hi haja disponibles cases o pisos per llogar. És una cosa que ha passat sempre, no només avui dia). En època franquista l’Ajuntament solia subvencionar el lloguer privat dels mestres; en aquell primer terç de segle, era l’Ajuntament qui arrendava edificis sencers per destinar-los a habitatge docent. Un bon exemple el tenim el 23 de maig de 1912, moment en què se formalitza l’arrendament per part de la Corporació d’una casa de dos plantes al carrer Sant Julià nº. 70, propietat d’Emilia Sanjuán Pascual. En aquest cas se solucionarien dos problemes, augmentar les escoles disponibles davant de l’augment de la demanda, situant la nova aula a la planta baixa per acollir alumnes, i allotjar a la planta superior al mestre encarregat d’ella. Aquestes solucions eren molt provisionals, simplement per anar tirant. Els problemes no desapareixerien en els següents anys i dècades.

Un bon exemple de la tasca d’inspecció de l’Ajuntament a les escoles, ens la presenta l’Acta del 13 de juny de 1908, sota la presidència de l’alcalde Julián Garcia Mateos. En aquesta Acta se fa referència a un RD del 7 de febrer, i que la Junta havia de complir, «Acto seguido fueron llamados los niños ante la Junta e hicieron presentación de los respectivos cuadernos de escritura, demostrando su adelanto progresivo tanto en caligrafía como en ortografía iniciado desde que el digno Sr. Maestro D. Vicente González Zengotita está al frente de la Escuela. El Sr. Maestro puso luego de manifiesto los Programas o Cuestionarios y con sujeción a ellos, fueron interrogados los niños de las secciones en Doctrina Cristiana e Historia Sagrada. Terminando el examen sobre esta materia, se verificó el de lectura, cálculo, gramática, agricultura, geografía y geometría, observando la Junta con verdadera complacencia que los niños de hallan en estado altamente satisfactorio en las diversas materias que comprende el Programa…». Fem un incís. Algú podria pensar que s’estava avaluant la capacitat dels sagals, i la veritat és que més d’un sentiria terror d’estar davant de l’alcalde i regidors membres de la Junta responent a «l’interrogatori» (m’encanta la paraula). Però els que realment sentirien terror serien els mestres afectats, ja que a qui realment estaven avaluant eren a ells, susceptibles de rebre sancions disciplinàries si no feien bé la seua feina, o, al contrari, premis per fer-la bé, «… y que el Maestro D. Vicente González Zengotita, auxiliado por D. Manuel Henares Díaz, ha trabajado con notorio celo e interés en favor en la educación e instrucción de sus alumnos […]. La Junta acordó por unanimidad, proponer de oficio a la Junta provincial de Instrucción pública que se acuerde por la misma conceder un voto de gracias» a Vicente González i que constara en el seu expedient (això volia dir poder cobrar més). Al dia següent, el 14 de juny, se faria el mateix amb les sagales, dirigides per les mestres Tomasa Soriano Bazán i Juana Guardiola Gasulla, amb el mateix resultat exitós. Enhorabona mestres, heu superat el curs!

Aquestes inspeccions solien sol·licitar-se per l’autoritat superior competent cada cert temps, i eren els regidors, més un inspector provincial, els encarregats de fer-les. Per exemple el 28 d’octubre de 1920, on se presenta l’informe de la visita a les escoles de la Pobleta i Herbeset. Quan a la primera «el maestro desempeña su cargo con laboriosidad y acierto y que el vecindario se halla contento de las tareas de la escuela mixta». Però no tot era bo, ja que les instal·lacions no eren adequades, «a pesar de las reformas hechas en el salón de clases, no reune éste las suficientes condiciones higiénicas que exigen las disposiciones vigentes; […] el techo ruinoso, no hay tampoco retretes ni lavabos». Unes deficiències que s’intentarien solucionar pocs anys després amb una escola nova (1927). Quant a Herbeset, «la orientación, laboriosidad y resultado práctico de la labor educativa desempeñada por D. Manuel Estruch» era magnífica. Un dia vaig comentar alguna cosa d’aquest Estruch, que publicava articles molt divertits a El Liberal Autonomista. Realment estava molt ben considerat, i també ben pagat per al que se portava en aquells temps, 3.000 ptes l’any, quan molts companys a la mateixa Morella no passaven de les 2.000. També l’escola tenia problemes en la seua «condición higiénica», tant greu que forçaria la seua clausura, en tant se cercava la solució, que també seria la construcció d’una escola nova (1923). Hem de pensar en els estralls de la grip de 1918, i per això se prenien molt en serio el tema de la salubritat de les aules.

Fins ací el capítol d’avui. El pròxim dia analitzarem l’estat de les escoles a la mateixa Morella, i diverses informacions interessants, així com la llista completa de mestres, segons les Actes de la Junta, entre 1900 i 1931.

Directe