L’Arc del Minyonet

Al llarg del s. XIX i bona part del XX, Morella va patir diverses destruccions en el seu patrimoni històric, de vegades de forma accidental o negligent, i d’altres vegades intencionat, en una època en què la legislació sobre la protecció del patrimoni era sectorial i insuficient.

Un cas que doldria molt serien els arcs de Casa Ciurana, espectaculars, i que serien enderrocats el 1917. Potser aquesta circumstància provocaria la sonada queixa de Manuel Gonzàlez Martí (el del bust a l’Alameda), a través d’un article a Morella y su Comarca, el mateix any, on reclamava la protecció del patrimoni morellà i potenciar el turisme. Però aquest enderrocament no va ser provocat per allò que el mite popular diu. Anem a la feina.

Segons l’extens expedient obert per l’Ajuntament, firmat el 27 de setembre del 1917, a primers d’any, l’alcalde rebria la queixa de certs veïns, «Vicente Querol Serret, Manuel Aguilar Querol, Joaquin Mezquita Adell, Juan Centelles Domènech y varios otros vecinos de esta Ciudad habitantes en las calles y cuestas inmediatas a la casa denominada posada de Ciurana, propiedad de Antonio Querol Molinos situada en la Cuesta de Figuera, denunciando verbalmente que la referida casa amenaza inminente ruina», i exhortaven a l’Ajuntament que «adopte con la posible urgencia las medidas que sean procedentes con el fin de evitar posibles desgracias». El govern municipal crearia una comissió negociadora, composta per tots els regidors, que se reuniria per primera vegada l’1 de febrer del mateix any, rebent formalment la demanda. Quan una comissió de veïns pren aquesta iniciativa és que la situació era realment greu, hi havia un perill, no només per als vianants, sinó també per a les cases veïnes. Si Casa Ciurana queia, la resta que feien paret amb ella, també. Aquesta expressió deixa les coses clares, «el vecindario en general se encuentra alarmado».

L’arc del Minyonet / Foto: José Pascual, Arxiu Pascual, Ajuntament de Morella.

El dia 8 se reuneixen tots els implicats a l’Ajuntament per segona vegada, per intentar solucionar el problema. El Consistori proposaria que «por compra-venta adquiriese la parte de dicha casa edificada sobre los arcos por la cantidad de mil pesetas [eren molts diners en aquella època] con la obligación del señor [ Querol] Molinos de derribar dicha parte de la casa […] renunciando el Ayuntamiento a la propiedad de los materiales y con la prohibición por parte del señor Molinos de edificar de nuevo sobre los arcos de la calle». Des de la nostra posició, penso, era un bon tracte, ja que en aquella època se podia comprar una casa mes o menys digna amb eixos diners, i a més, hi havia la intenció clara de conservar els arcs. Semblava bo per tothom, però Antonio Querol no ho veia així, ja que reclamava també als seus veïns una compensació econòmica, els quals «no estaban dispuestos a abonar cantidad alguna al expresado señor Querol Molinos» L’ambient estaria molt carregat, i sembla, amb totes les reserves possibles, que la relació entre el propietari de Ciurana i veïns no era bona que diguérem. La sessió de negociació se suspèn fins al dia 13 del mateix mes, a veure si les propostes maduren un poc. De moment anaven les coses bé. Semblava que els arcs tenien futur.

El dia 13 no se trau res en clar, ja que les postures no se mouen. S’arriba a un acord ampli, com que ja que no hi havia cap persona amb coneixements tècnics entre la comissió municipal negociadora, que s’acudiria al «Gobernador Civil de esta provincia rogando ordenase que el Arquitecto provincial hiciese un reconocimiento de dicha casa y luego informase sobre el estado ruinoso de la misma y en su vista el Ayuntamiento acordar lo que crea procedente con arreglo a la Ley». Un regidor, de cognom Guimerà, manifestaria el seu desacord, ja que el servei de l’arquitecte seria car, uns diners que podrien sumar-se a les mil pessetes oferides, a veure si feien canviar d’opinió a Antonio Querol. La sessió se suspendria per 5 minuts per intentar arribar a un acord unànime. Aquesta unanimitat arribaria, però la situació se posaria dura, ja que s’acordonaria la zona, prohibint qualsevol trànsit per ella; se notificaria a l’arrendatari, que no sabem res d’ell, José Prats Jovaní «prohibiéndole ejercer la industria de posadero»; i finalment li donarien un vot de confiança al regidor Guimerà amb la seva proposta, qui seria l’encarregat de convèncer a Antonio Querol. Encara hi havia esperança de salvar els mobles, mai millor dit.

El 29 de març, la comissió es torna a reunir. S’acorda «por unanimidad oficiar al […] Gobernador Civil de esta provincia, rogando ordene al señor Arquitecto provincial se persone en esta Ciudad». Després d’un mes de negociacions, el fracàs estava servit, i arribat a aquest punt l’Ajuntament no aniria amb ximpleries, ja que «el Ayuntamiento quiere salvar las responsabilidades que pudieran sobrevenir por su negligencia en el cumplimiento de su deber en el caso de derrumbamiento a la vez que también de salvar si es posible su responsabilidad moral por el derribo de dicho edificio histórico que recuerda pasadas glorias morellanas a la vez de que es un valioso ejemplar de Arquitectura del s. XIII o XIV». Els arcs, almenys el que l’Ajuntament pretenia salvar en última instància, ja començaven a dependre d’autoritats externes a Morella. El seu futur començava a fer-se negre.

El 12 d’abril i 10 de maig, se certificaria la tasca de l’arquitecte, Manuel Montesinos Ibáñez, i els seus honoraris i dietes, 160 pessetes. En aquesta última sessió, se mostra la magnitud del desastre, ja que no era només Ciurana la casa afectada, també «la casa de dicha calle [Costa de la Figuera] nº 6, así como también de la casa de dicha calle nº 8 y las sitas en la calle San Nicolás colindantes a las casas de referencia», el que implicava no només enderrocar Ciurana, sinó també part de les veïnes, façanes i parets mitjaneres. Als propietaris afectats, Antonio Querol Molinos, Manuel Aguilar Querol, Juan Gasulla Ortí i Francisca Adell Pascual, se’ls donaria un mes de marge per enderrocar les parts assenyalades per l’arquitecte, «pues se ha de tener en cuenta que las calles de Cuesta de la Figuera, San Nicolás y San Julián estan interceptadas y prohibido el tránsito, lo que es en perjuicio del vecindario y en especial del comercio y de la industria por no poder circular carruajes». Diversos regidors consideraven que un mes era massa poc, uns volien mes i mig, i altres tres mesos. Finalment guanyaria la postura més dura, un mes. Però el 23 de juliol, la comissió observaria que ningú havia obeït l’ordre d’enderrocament, donant-los 8 dies més de marge per fer-ho, «de lo contrario el Ayuntamiento procederá a lo que en derecho estime procedente».

El 9 d’agost, se certificaria el punt sense retorn. Antonio Querol, potser prenent consciència de la situació, potser donant-se compte del desastre que havia provocat la seva «cabuteria», com diem per alguns pobles, «aceptaría ahora la proposición que el Ayuntamiento le hizo tiempo atrás», però ja era massa tard, ja que «debiera haberla aceptado antes de venir el señor Arquitecto», és a dir, l’Ajuntament tenia les mans nugades. El 6 de setembre, se constata que Antonio Querol continuava sense complir el manament de l’Ajuntament, cosa que provocaria que s’encarregara ell mateixa de l’enderrocament, amb les conseqüències habituals per al propietari en aquests casos. Al final tot aniria a males.

L’informe de l’arquitecte és duríssim, de 5 pàgines, firmat el 20 d’abril, «el edificio señalado con el número 6, o sea, el denominado Hostal de Ciurana, es una casa solariega cuya antigüedad data al parecer de mediados del siglo XII o principios del siglo XIII [crec que s’equivoca], pero que en ella se han ejecutado un sin número de reformas y obras, mal dirigidas y peor dispuestas, habiendo sufrido dicho edificio tantas mutilaciones así en su interior como en sus fachadas que podemos decir se ha perdido casi por completo el carácter peculiar de los edificios de su época». Més enllà d’aquest problema, el punt crític de l’edifici el situava en el «resbalamiento» que patia, i que provocava l’aparició d’esquerdes importants per tota l’estructura. I així desapareixeria l’Arc del Minyonet.

Aquest desastre, com hem vist, no va estar causat, com s’ha dit molt per ahi, per culpa de la circulació de vehicles a motor, o com diu mossèn Manuel Milián, en un article sobre Morella de caràcter turístic, Por tierras levantinas. Morella, que «comodidades de la vida moderna exigieron la desaparición del curioso ejemplar». L’Ajuntament sempre tindria l’actitud de salvar allò que se podia salvar, però se trobaria davant de disputes entre veïns que complicarien la resolució de la crisis. Però hi havia una realitat cara, l’edifici tenia un problema estructural de difícil solució. Si Antonio Querol haguera acceptat la primera oferta municipal, podríem gaudir avui dia dels arcs? És molt probable que tampoc hagueren sobreviscut molts més anys. Un dels regidors d’aquella època era un jove Matías Sangüesa, i pel que podem intuir, s’adheriria a les postures més dures. Potser li haguera tocat prendre la difícil decisió durant la República. Però això, no ho sabrem mai.