L’Agent Muntat de la Llèqua

Divendres, 12 de novembre de 2021

Si analitzem sistemàticament la correspondència de l’Arxiu municipal de Morella, se pot observar de forma global el procés de despoblament que patiria el territori, no només de Morella sinó també de la Comarca i del Maestrazgo en general, sobretot a partir de la guerra.

No hi ha molta grandiloqüència, no hi ha cap apocalipsi. És un cúmul de situacions menudes que se van acumulant en el temps i que al final fan muntó. Una fàbrica que tanca, o que se trasllada; una hemorràgia de gent, no greu a primera vista però impossible de taponar; l’augment de l’atur industrial, anecdòtic al principi però que se va allargant i potenciant; la davallada lenta però segura de les inversions de l’Estat en el territori…

Avui comentaré un cas curiós que s’emmarca dins d’aquest procés, i que manifesta molt clarament l’actitud de les autoritats provincials i estatals del moment. Durant el franquisme hi havia una filosofia clara alhora de fer inversions en infraestructures, com podien ser les carreteres, equipaments industrials, ajudes a les empreses, etc. Allà on hi havia més activitat econòmica era on se feien les principals inversions, això és, tot el litoral i el triangle industrial de les Planes Alta i Baixa. Allà on hi havia poca rebia molt menys. «Quin sentit té fer grans inversions allà on hi ha poca activitat econòmica?», era una pregunta que ja se platejava a la segona meitat del segle XIX. Això provocaria que la província de Castelló tinguera dos regions molt definides que avançaven a dos velocitats, encara que contràries. Un litoral, sobretot el sud, actiu i en expansió imparable, i un interior, de nord a sud, en un cercle viciós sense eixida de depressió econòmica, on els seus habitants no tenien més remei que marxar al litoral (o més enllà) per subsistir, i d’aquesta manera el cercle se reproduïa a si mateixa. Tot allò que no fora urbà estava fora del sistema.

El 8 d’abril de 1952, s’aconseguia una reivindicació de dècades, que el cotxe que connectava Alcanyís amb Morella portara també el correu. Fins a eixe moment, una carta que eixia de Morella a Alcanyís havia de seguir un periple absurd, segons Comenge en un article a El Defensor, del 5 de maig de 1921, que havia de recórrer 409 km pel litoral valencià i català abans d’arribar a Alcanyís per la part de Saragossa. Gràcies al nou cotxe-correu, era innecessari l’agent muntat que servia la correspondència a La Pobleta i masos dels voltants, ja que faria parada a l’aldea morellana. Però això tindria conseqüències obvies. La persona que s’encarregava d’eixa feina perdria el càrrec. Que té a veure això amb la Llèqua que diu el títol, i que està en direcció contraria?

El 4 de juliol de 1952, l’alcalde, Juan Querol Capilla, rebia una comunicació de l’administrador de correus de Morella, Monleó (?), demanant-li una certificació perquè «haga constar el recorrido, expresado en kilómetros [què esperava, en llegües?], que habría de hacer un peatón de Morella a la Llácova, así como el itinerario del mismo». L’Ajuntament faria l’informe el mateix dia. Allò que comunica Querol és molt interessant, ja que ens diu la ruta completa del correu a cavall. Afirma que la distància a recórrer «es de veinte kilómetros [3,6 llegues] (tanto a la ida como al regreso) por camino de herradura», i seguia l’itinerari (segueixo la denominació del text tal qual), «MORELLA – EL MOLL – LA LLÁCOVA, con parada en El Moll, en cuyo caserío compuesto por las masías Casa Gran, Martí de Dalt, Martí de Baix y Portalet, convergen las siguientes masías colindantes: Calvo, Agustino, Gasulla, Blayadell, Tous, Francho, Nadal, Visent, Torre Gargallo, Valén, Torre Escuela, Gisbert, Gasparo y Amela, […]. Desde El Moll, sigue la ruta por las masías de Moya, Muixacre, Fustés, Bartolo y la Llácova (término), en cuya aldea se concentran las masías siguientes: Salvasoria, Lozano, Chivalcolla, Bellmunt, La Moleta, Torre Picó, Rosaleo, Campello y Guimerans; […] en la actualidad completamente desconectadas de la población y de las que van los niños diariamente a la escuela de la Llácova y pueden por tanto distribuir su correspondencia respectiva». No he vist antecedents d’aquesta qüestió, però sembla que l’interès de l’Ajuntament era la «creación de dicha plaza», con si fora una cosa nova, això és, un peató de correus a cavall que fera el servei i així poder comunicar eficientment la metròpoli amb els masos de la zona assenyalada, ja que «o bien se ha de desplazar un propio o esperar la venida a la población del interesado…». El 6 d’agost, l’alcalde envia una carta a Luís Rodríguez Miguel, director general de Correus i Telecomunicació, on afegeix dades per convèncer a les autoritats de la necessitat del servei, «Por lo que se refiere a las estadísticas del poblado de la Llácova y masías colindantes, en cuanto a tráfico postal, no pueden tenerse en cuenta ya que un servicio directo y propiamente dicho para esa zona nunca ha existido, y sus habitantes se han visto obligados a dirigir el correo a familiares y amigos de Morella, correo que recogen los domingos cuando van a la población». Parem un moment. Querol deixa clar que aquest servei no s’havia fet mai. Això confirma el fet que era una demanda municipal d’eixe moment en concret. Continua, «Es ahora cuando por la riqueza de su producción y suelo y mayor número de habitantes [!], se deja sentir esta necesidad; y después de un período de tiempo en que funcione este servicio es cuando podrán obtenerse verdaderos datos estadísticos». Aquesta és la principal raó que aporta per intentar que des de Madrid destinaren un pressupost per crear aquest servei. Ho sento però no m’ho crec. Morella estava patint ja un greu èxode, i en eixe context, la població i riquesa dels masos de les denes esmentades augmentava? Puc admetre que després de la crisi dels maquis un bon grapat de masovers tornaren als seus masos després dels desallotjaments forçats per la Guàrdia Civil, però mai tornaria a la situació anterior. És una situació impensable, i que me porta a pensar que Capilla intentava enganyar a qui no podia enganyar, almenys d’eixa manera. Segons les dades recollides per Serafín Gamundí i Carlos Sangüesa al seu treball Morella. Guía del antiguo término, del 1991, la dena de Moll i Coll tindríem uns 254, 253 i 236 habitants pels anys 1940, 1950 i 1960 respectivament; per la part de Muixacre, la situació era més dramàtica, sent 219, 186 i 159 pels anys respectius. Per acabar l’escrit, l’alcalde convidava a Rodríguez a les Festes del Sexenni que se celebrarien eixe any (un poc de llustre no ve mai malament), i afegia una expressió que no m’agrada gens, però era la idiosincràsia de l’època, «Le saluda respetuosamente su incondicional subordinado».

Malgrat d’aquestes artimanyes, millor o pitjor orquestrades, de Juan Querol, la cosa no pintava bé. El 21 d’agost, un ajudant del director general, de firma il·legible, «En ausencia del Director General», comunicava a Querol que el Ministeri «estudia para fecha próxima una reorganización de los servicios rurales de esa provincia, en la que se tendrá en cuenta tal petición». Sempre que s’utilitza la paraula «reorganización» de serveis en un territori ja podeu estar alerta, ja que massa sovint és un eufemisme de «supresión». Així ho comprendria l’alcalde, i gasta l’as que encara tenia sota la manega: l’agent muntat de La Pobleta que s’havia quedat en l’estacada, i que tenia unes condicions especials. El 27 de setembre, tornava a escriure al director general Rodríguez. Una vegada lamenta que no vinguera a les Festes i que segurament «le hubieran gustado», afronta l’última ofensiva, l’últim cartutx que li quedava, «Ahora tengo que exponerle un caso verdaderamente sensible que ocurre a un modesto funcionario del cuerpo de Correos. Se trata del Agente Montado de Puebla de Alcolea a Morella, Agustín Giménez Camporredondo, Caballero Mutilado que obtuvo el empleo por sus méritos de guerra [era habitual que excombatents franquistes ferits i mutilats els col·locaren en treballs públics, com és a Correus en aquest cas] y que además es fiel, competente y honrado a carta cabal, el cual, al suprimirse dicha plaza de Agente Montado quedando solo como Cartero rural ha pasado de 9.400 ptas de haber anual a 2.044 ptas, lo que es prácticamente como quedar cesante. Otra persona con capacidad normal para trabajos del campo o manuales podría encontrar ocupación fuera de las horas de servicio, pero a éste, su mutilación le incapacita para ello. Podría ser una solución para dicho funcionario si se creara la plaza de Agente Montado de la Llácova a Morella [y] que se le concediera […] es un caso de verdadera justicia y humanidad hacer algo por éste pobre chico que està casado y con un niño de muy corta edad». Està clara la intenció de tocar la fibra del director general de Correus, emotiva però també ideològica. Seria capaç Rodríguez de deixar en l’estacada a un heroi de guerra? «Si Vd. pudiera tomarse interés en el asunto, yo se lo agradecería sinceramente», repetint allò de «quedo siempre su incondicional subordinado».

La resposta arribaria el 23 d’octubre, i no amb bones notícies, «Me hago cargo de la situación de este Mutilado, però lamento que por ahora no sea posible remediarla, como sería mi deseo, accediendo a tal sol·licitud, puesto que además de estar agotado el Capítulo del Presupuesto destinado a estos servicios, lo que impide la creación de la plaza solicitada», i ací arriba la galtada a l’alcalde, tirant pel terra tots els seus esforços per crear el servei postal a la Llèqua, «ésta no se considera necesaria, teniendo en cuenta la escasa importancia postal de los caseríos y masías que habría de servir, que reciben, según las estadísticas de la Principal de Castellón, unos 10 envíos al mes, lo que significa que muchos días el Agente Montado no tendría correspondencia que transportar». La maniobra de Juan Querol d’intentar que les estadístiques no se prengueren en compte havia fracassat.

No he trobat cap més comunicació sobre aquest tema, el que podria significar que s’abandonaria aquest interès per crear la plaça. Crec que la situació que presenta l’alcalde Juan Querol, expansió demogràfica i econòmica de les denes del sud de Morella és irreal i fantasiosa. Cert és que la dena del Moll en aquells anys aguantava el tipus a nivell demogràfic, però Muixacre, i l’objectiu del servei, La Llèqua, ja demostrava una greu debacle. També salta a la vista la utilització de la situació de Giménez, en un intent descarat de provocar-li llàstima; o l’actitud de «peloteo» constant de l’alcalde que desprenen les seves cartes. La qüestió era «enganyar» al director general de Correus, aspecte de cert risc en aquella època. Tot valia per aconseguir allò que se demanava. De sempre, amb la majoria de masos habitats i treballats, era fàcil que sovint algú se desplaçara a la metròpoli per qüestions personals i que se convertira en carter improvisat. Hi hauria una coordinació entre la gent dels masos per facilitar-se la comunicació i l’enviament i rebuda de correspondència dins d’un marge de temps raonable. Però amb el despoblament això canviaria. Menys gent, menys tràfic a Morella, augment del marge de temps per rebre o enviar cartes fins a un límit insostenible, on l’Ajuntament se veuria obligat a demanar un servei que no havia fet falta mai, però que ara, precisament pel despoblament, l’Administració, segons les seves prioritats ja comentades, no estaria disposada a concedir-lo mai. No era l’expansió demogràfica el que provocava la necessitat del servei sinó tot el contrari. En tot moment Juan Querol manipula, estira, deforma i exagera dades i situacions personals per aconseguir un bé superior. També comet un greu error en la seva primera carta, admetent que el servei no s’havia fet mai. Era pràcticament donar-li una excusa al director general perquè diguera que no, i potser més tard se donaria compte de la seva falla, posant «toda la carne en el asador», com diuen els castellans. Potser la major certesa siga el sou precari del mutilat Giménez, si considerem que un salari normal sense especialització en eixa època eren d’unes 6.000 pessetes anuals.

Malgrat de la manipulació i les mitges veritats, no podem censurar del tot a Juan Querol, ja que els seus esforços anaven dirigits a aconseguir un servei que millorara la qualitat de vida dels seus veïns, front una Administració dictatorial i repressora, i que havia pres partit decididament pel món urbà, en detriment del rural. En aquelles èpoques s’havia de recórrer sovint a la picaresca per aconseguir beneficis per a la comunitat. Ara que, si ho pensem un poc, avui dia de vegades també és convenient. És una mena de joc entre els municipis i l’Estat, també amb l’administració autonòmica, a veure qui enganya primer a l’altre, dit de manera forta. Un cas paradigmàtic seria la reforma de les Voltes de Vallivana, allà al 1984, quan l’Estat, ja en democràcia, li marcaria un gol per tot l’escaire a l’Ajuntament. Però això és una altra història…

Directe