L’activitat comercial i fabril en el Forcall de la segona meitat del s. XIX
Divendres, 1 de desembre de 2023Antoni Eixarch Cardona
El nostre territori pateix un mal endèmic com és el despoblament. No sempre ha estat així i bona mostra la tenim quan observem amb un mínim de detall les llistes anuals dels contribuents que exercien un ofici, eren professionals acreditats o regentaven un comerç o una petita indústria en propietat.
La base econòmica dels nostres pobles va ser una agricultura de subsistència i d’autoconsum que en prou feina donava per a bescanviar per productes procedents de la petita artesania local. El diner corria poc, gran part de la població amb un grau d’analfabetisme que voltava al 80%, treballava en propietats agràries de menudes proporcions que oferien uns nivells de renda molt baixos, fets que condicionaven la probabilitat de demanda de productes de consum. Moltes dificultats es van presentar durant tot el segle XIX, pel desenvolupament econòmic de la població. Un total de 23 guerres (civils i colonials), 6 reis, una reina, 3 regències i una república van deixar empremta en la història d’aquest segle. No callava el soroll de sabres, Morella va estar pràcticament assetjada entre 1872 i 1874 i les tropes anaven per eixos pobles ordenant als alcaldes que els donaren menjar i lloc per dormir pels soldats i cavalls, roba i altres estris; de moment tot de franc, això sí, el comandament de torn lliurava un rebut d’allò que s’enduia l’exèrcit o n’havia fet us. Però prou bé van resistir els nostres ancestres.
La població del Forcall va ser molt estable en els cinquanta anys de la segona mitat del segle, amb una mitja de 2000 ànimes, malgrat que ja es començava a apercebre una incipient emigració, preferentment cap a la manufactura tèxtil fomentada per la burgesia catalana, en el cas de famílies i homes solters o, les noies jovenetes, al servei domèstic en cases ‘bones’ de Barcelona.
Consultades les llistes de pagament de les contribucions anuals s’observa que en 1845 la indústria tèxtil ja estava implantada al poble, Francisco Palos apareix com “tejedor de lana con dos telares” i “un molino de una muela”, en 1870 declara “400 husos, 4 telares, 1 teñidora con tinte” i posteriorment és Sociedad Hijos de Francisco Palos Guarch; en 1900 són “2 máquinas de hilar de 300 husos, 10 telares mecánicos movidos por agua, un tinte anejo a fábrica de hilados”. Entre 1850 i 1870, hi ha constància d’altres industrials, tres, amb telers manuals.
Altres indústries de manufactura com la fabricació de sabó “fabricantes de jabón blando con caldera de 5 arrobas” es van implantar al poble, en Tomás Ferrer va emprendre el negoci en 1845 i prompte va veure créixer la competència fins a quatre manufactures més; aquestes indústries van canviant de propietari (aparentment passen de pares a fills) a la vegada que van anar desapareixent fins que sols va quedar Vicente Eixarch, entre 1872 i 1894. El “prensado o fabricación de cera” va ser un altre negoci que van començar Juan Omedes i Pedro Palos entre 1854 i 1858, quedant solament Antonio Omedes, que va tancar en 1895 (el 1902 va començar a fer-se els treballs per l’arribada de l’electricitat al poble i és probable que no es considerés negoci de futur fer espelmes sols pels esdeveniments eclesiàstics). El “confitero” va ser una altra manufactura que va perdurar entre 1845 i 1888, per una banda, José i Ramón Monfort Guardiola i de l’altra Francisco Juanes. Però el producte estrella va ser, sense cap mena de dubte, el “alpargatero”; és una constant al llarg de tots aquests anys (malgrat tot, no es pot quantificar a tots els que treballaven l’espardenya, sols als que pagaven els impostos corresponents); la màxima concentració de persones que oficialment es dedicaven a aquesta manufactura es troba entre 1861 i 1881, amb un cens de 23 persones en 1862; José Escorihuela, es declara “alpargatero al por mayor”; Aguilar, Barberá, Beltran, Carceller, Camañes, Chiveli, Escorihuela, Ferrer, Gasulla, Gil, Marti, Monfort, Rambla, Peñarrocha i Viñals, entre molts altres, són cognoms comuns dins el món de l’espardenya en aquest període.
Els “tratantes” o mercaders de cànem, de faixes, de carn, de porcs, i de corders van ser habituals fins a 1870; apareixen les tendes d’oli, d’aiguardent, de comestibles, de bacallà, de llanes i de vins, que a vegades es confonen amb les “abacerias” (venda al por menor d’olis, vinagres, salaons i llegums), tavernes i mesons, i les de teixits de llana, cotó, lli, cànem i les seues barreges i la “pañoleria” de seda que pràcticament estaven distribuïdes per tot el poble a partir de 1862. És el 1885 quan apareix la tenda de comestibles d’Enrique Polo i la de Miguel Boldó, dedicada a la venda de teixits.
Els mesons i les “posades” eren llocs d’hostatge per viatgers, cavalleries i carruatges; sempre han estat presents entre 4 i 5 establiments; en 1850, a José Eysach i a Antonio Molinos, i per anar als més recents, 1900, a Tomás Carceller, a Pascual Carbó, a Ramón Ulldemolins, i a Antonio Segura. Hi ha un forn de teules, de Manuel Mestre, que desapareix en 1870. També ens trobem amb forns de pa, i molins fariners, però en aquests establiments no es pot entrar en massa detall a raó de què les llistes consultades es presten a confusió en la seua nomenclatura quan es refereixen a cocció, venda o “panadero”, i en el cas dels molins, si són fariners o de “una piedra”, de “tracció animal” o de “agua”; cal fer un treball monogràfic més acurat.
En referència als oficis, en hi ha censats de totes les branques: els més nombrosos, “boguero”, carnisser, fuster, serraller, ferrer, ferrador (de cavalleries), “soguero”, traginer, sastre i sabater. N’hi ha un de nom oblidat en els nostres temps, el “tablajero”, que n’hi ha fins a quatre entre 1852 i 1862 i un a partir de 1874 fins a 1890 (Pedro González, és un d’ells); es tracta d’un carnisser o escorxador que es diu treballava sobre uns taulons per no relliscar amb la sang dels animals que sacrificava.
En serveis professionals s’anava ben cobert, amb alguna excepció sempre es va disposar de metge i metge cirurgià (fins a 1895) boticari o farmacèutic, notari; esporàdicament advocat i “escribano real” El veterinari no apareix fins a 1892, però feia les seues funcions des de 1863 l’anomenat “albeitar” que no era altra cosa que una persona que sabia curar als animals, especialment als cavalls. Entre 1864 i 1869 hi ha censats 3 aparelladors, que potser foren mestres d’obres que havien acreditat coneixements teòrics de construcció. Albarder, sols en trobem un, en 1845, cosa que no deixa de ser curiós en un món en que els estris i guarnicions de les cavalleries eren imprescindibles.
Oficis, indústria i tipologies de comerç que eren assidus i comuns han desaparegut i n’han sorgit de nova creació, de la mateixa manera que el seu número s’ha adaptat a la realitat demogràfica i econòmica del poble. És la llei de l’oferta i la demanda.
Nota de l’autor: aquest article és una adaptació revisada del publicat en el Programa de Festes 2023 del Forcall, “Oficis, comerç i indústria en el Forcall (1845-1904)”.
