La Guerra del Francès: Els francesos se consoliden a Morella

Divendres, 25 de juny de 2021

Després de l’espantada de José Caro, la Junta Suprema designaria un nou capità general pel Regne de València, Luís de Bassecourt, home valent i decidit, però amb molt poca fortuna.

No en va s’enfrontaria a un dels millors generals de tota la guerra, Suchet. Realment tenia poc marge d’èxit. Aquella tardor del 1810 i al llarg del 1811, forces espanyoles s’anirien infiltrant darrere de les línies franceses. I dic forces en general perquè, en un principi, no només eren guerrilles les que ho feien, també eren unitats de l’exèrcit regular, com per exemple la famosa que va protagonitzar els fets de La Pardala, unitats del regiment provincial d’Àvila, comandat pel coronel Gregorio Sánchez Mora, però això és un altre tema, digne de ser tractat en exclusiva.

Els francesos designarien a un tal Quiriní, o Quisín, les fonts no se poden massa d’acord en el nom del francès, com a governador de Morella i deixarien una curta guarnició, ja que necessitaven la majoria de les seves forces per a aconseguir rendir Tortosa, que se defenia amb tenacitat. Normalment es tractava entre 150 i 200 soldats, sovint d’aliats, això és, polonesos i italians, el que li donava un aspecte més brutal si cap al seu domini, ja que si els francesos, que en teoria servien al rei d’Espanya, sentien un cert allunyament i desapego sobre les poblacions locals, ja us podeu imaginar què sentirien italians i polonesos, sobretot aquests últims, culturalment més allunyats. Com sempre, hi havia de tot, de bons i roïns. Aquestes guarnicions reduïdes donaven l’oportunitat als espanyols per intentar operacions d’assalt a Morella, des del nostre punt de vista un poc insensates, i sense considerar les conseqüències que tindrien per a la població local. O’Donojú faria un últim intent de recuperar Morella el juliol de 1810, quan enviaria al seu lloctinent, Antonio Falcó, a prendre la Ciutat. La guarnició se retiraria al castell i demanaria reforços. Falcó i els seus homes, i després O’Donojú als pocs dies, s’allotjarien al casc urbà sense problemes i començarien el bloqueig, intentant convèncer la guarnició de rendir-se. Hi ha publicada una intimació a la rendició per part d’O’Donojú, a la Gaceta Extraordinaria de Valencia, del 22 de juliol, «Señor Comandante del Castillo de Morella: A vista del modo inaudito y contrario a las leyes de la guerra con que fue recibido por vuestros puestos avanzados el parlamentario que os envié el día 6 de este mes, había resuelto no volver a haceros ni admitir proposición alguna, por mas apurada que me constase fuese vuestra situación, siendo mi ánimo haceros sufrir una suerte muy dura; pero habiendo llegado a entender que aquel desmán de vuestros soldados no fue efecto de disposición vuestra, sino de su propia ignorancia, y que habéis tratado bien a los paisanos que quedaron encerrados en el castillo, y continuáis haciendo lo mismo con los soldados españoles que hallásteis curándose de sus heridas en esta villa a vuestra entrada en ella, he variado de resolución; y antes que llegue el caso de no poderos ofrecer por mi parte ni de admitir de la vuestra condición alguna que os pueda ser favorable, os intimo la rendición, y os ofrezco tener con vos y con la tropa que mandáis todas las consideraciones que exigen el honor y la humanidad. Para vuestro gobierno no omitiré deciros que no podéis fundar esperanza alguna de ser socorrido, pues que para poderlo ser, sería necesario que el exército francés que esta delante de Tortosa abandonase su empresa de poner sitio a aquella plaza, y vos podéis calcular muy bien a qual de los dos objetos dará vuestro General en Gefe la preferencia. Además de esto debo haceros saber, que si dáis lugar a que corra sangre en la toma del castillo, como habrá de suceder, si en el término de 24 horas no os entregáis con vuestra guarnición, no debéis esperar ninguna consideración, ni me sería dado en tal caso poderla tener con vos, ni con vuestra tropa, aun quando quisiera. Concediéndoos 24 horas de término para darme vuestra respuesta, os hago ver la seguridad que tengo de que no podéis ser socorrido, y lo poco que en todo caso me impondrían las fuerzas en cualquier número que fuesen, que con este objeto pudiesen enviar vuestros Generales. Como Militar que conoce la guerra no se os puede ocultar, que siendo tan débiles vuestras fuerzas, y tan pocos vuestros recursos, no podéis fundar esperanza de prolongar vuestra defensa; y que habiendo cumplido ya con el deber que os impone vuestro cargo, una obstinación de vuestra parte en no querer rendiros, no podrá menos de atraer sobre vos las consecuencias del furor del soldado vencedor indignado. Espero vuestra respuesta, y quedo con toda consideración». M’ha interessat citar la intimació completa, perquè el text és prou coherent amb el context de la guerra en eixe moment, i els moviments tàctics d’uns i altres. La resposta també està publicada, firmada per Quisín, «En el Castillo de Morella a 16 de Julio año de 1810. El Gobernador del Castillo al Señor General de División O-Donojú – Sr. General; si el parlamentario del 6 del corriente fue maltratado, ha sido a pesar mío, conociendo yo muy bien las leyes de la guerra. Vuestros heridos y enfermos, que se hallan en el castillo, serán tratados y cuidados como los nuestros; tal es la humanidad y el carácter francés. Por lo respectivo a la proposición que me hacéis, Señor General, para rendirme, me hallo con bastante fuerza, y con demasiados medios de defensa para poder adherir a ella. Tengo el honor de ser, Sr. General, con respeto, vuestro más humilde servidor». La guerra continuava sent una qüestió entre cavallers.

O’Donojú pecaria de fanfarroneria, ja que els reforços francesos sí que arribarien a temps, comandats per Montmarie des de Tortosa el 29 de juliol, on hi ha un petit enfrontament entre la Pedrera-Santa Llúcia-El Prat, sense més conseqüència que la retirada espanyola. Res a veure amb la batalla de Sant Joan. Estava clar que Suchet defendria Morella fins a les últimes conseqüències, no com altres. O’Donojú no tornaria mai més a Morella, sent destinat a càrrecs de més renom dins de la Junta Suprema. Pocs anys després entraria a la història quan propiciaria la independència de Mèxic, però això és una altra història.

Les guerrilles sempre han tingut un aura mítica, eixa gent que no era militar, que inclús podia ser delinqüent, però el seu amor a la pàtria els feia llançar-se al monte per enfrontar-se, sempre en inferiors condicions, amb un enemic poderós, nombrós i terrible com l’exèrcit napoleònic. Però la realitat sempre és dura d’assumir, ja que s’allunya prou del mite. Com ja he comentat, els importava ben poc les conseqüències de les seves accions per a les poblacions per on actuaven, avui en diríem danys col·laterals, inassumibles per a la nostra mentalitat actual. Això comentava Segura Barreda, després de l’última temptativa d’O’Donojú, «Las tropas de Mont-Marie se marcharon a Tortosa y solo quedó una pequeña guarnición en el castillo, bloqueada siempre por las partidas sueltas de guerrilleros. Un día, que salió un cabo y cuatro soldados a conducir un hatillo de ganado fueron descubiertos por unos guerrilleros de las Useras, y atacándoles cerca del molino de la Fuente, mataron al cabo, hirieron un soldado y cogieron otro prisionero. Irritado el comandante, salió con la fuerza, quemó el molino y pasando a la masía de Guimerá, de cuyo punto habían salido los españoles, apaleó a su dueño, saqueó la casa y cometió toda clase de tropelías», o un capellà, Francisco Esteller, que des de Sant Jordí escriuria unes memòries molt interessants, «Entretanto se movían algunas Guerrillas de españoles, y unos pedían por una parte, otros por otra, de manera que quando estaban aquí las dichas guerrillas no se les podía enviar [als francesos] ninguna cosa de lo que pedían, y no por eso tenía la Villa [Sant Jordi] ningun alivio; porque después pedían los atrasos. […] Se levantan guerrillas, que más eran para comer y robar que para perseguir franceses, éstos perseguían a los ladrones y guerrilleros a quien ellos llamaban brigans de montaña, y al que pillaban era pasado por las armas». El terror quedaria institucionalitzat, on la massa de la població es trobaria entre dos focs a qui havia d’obeir per igual, però que si algú dels dos s’adonava, te la jugaves sense remei, situació que se repetiria dècades després. En tant passaven aquestes coses, els francesos intentaven atorgar una certa normalitat a Morella. Quisín seria substituït de forma interina per l’afrancesat Manuel de Los Rios, encara que el titular seria el caspolí Agustin de Quinto i Guiu, ma dreta de Suchet a l’Aragó, que, per diverses qüestions no podria arribar a Morella fins a l’estiu de 1811. Aquest fet condicionaria un esdeveniment històric que s’ha fet famós els últims anys, gràcies a la recerca, des d’una perspectiva de gènere, de dones que hagen tingut un paper rellevant per a la història, una recerca que també condicionaria la interpretació del seu paper: Josefa Bosch Gargallo, La Pardala.

Directe