La Guerra del Francès: El Baró d’Herbers i l’esforç de guerra

Un dels personatges que se sol relacionar amb el nom de Morella al llarg del segle XIX, és el Baró d’Herbers (ell firmava «Herves»), Rafael Ram de Viú i Pueyo, famós per encapçalar la insurrecció carlina a la mateixa Ciutat a la tardor de 1933. Semblava ser un home prudent, que se veuria arrossegat per la inconsciència de la joventut del poble, cosa que li costaria molt car: la pròpia vida.

Aquesta prudència demostrada en aquells moments crítics, la guanyaria, a ben segur, gràcies a la tasca, no tant coneguda, que faria durant la Guerra del Francès. D’aquesta manera, treu el cap per a la història un 26 d’abril de 1809, quan rebria una carta des de Sevilla comunicant-li les ordres que emanaven de la Junta Suprema, «Considerando S.M. que el patriotismo, zelo y actividad de V. pueden contribuir muy poderosamente a la defensa de la Patria, principalmente en los partidos de Morella, Alcañiz y Calatayud por las relaciones que tiene V. en aquellos puntos, y accediendo a los deseos que V. ha manifestado de consagrarse por la patria, reuniendo los paysanos de los citados pueblos y partidos para dirigirlos al Exército de aquel Reyno que está al mando del teniente General D. Joaquín Blake […], facultándole para nombrar a dos sujetos de probidad y conocimientos que le auxilien en esta empresa…». Un dels que l’ajudaria seria el seu germà Fermín, a més de Manuel de la Torre, regidors d’Alcanyís i de Saragossa respectivament. Aquesta comissió no seria casual. Tenia nombroses propietats als tres partits esmentats, i per tant tindria lligams clientelars amb molta gent del territori, cosa que li facilitaria la tasca de reunir recursos, tant humans com materials, per a la campanya que s’aproximava.

Imatge:
Herbers,retratat per José Pascual, ca. 1950. Arxiu Pascual, Ajuntament de Morella.

Però més que conèixer aspectes biogràfics, (en aquest sentit vegeu el treball de Manuel Grau, Herbés, publicat el 1984), m’agradaria constatar el sacrifici que hauria de fer per involucrar-se amb un dels dos bàndols, en aquest cas l’insurrecte o espanyol. Els seus problemes queden patents quan presenta una serie de peticions a la Junta Suprema, a través d’un informe de la Junta Superior d’Aragó i part de Castella, situada en eixe moment a Rubielos de Mora, el 15 de desembre de 1809, firmat per Valentín Solanot, Cosme Laredo i Matheo Cortés, els últims de Filipines a l’Aragó, ni me permeteu l’expressió. En eixe escrit, se ressenyen els serveis que havia fet des de l’ordre vista més amunt «[he adaptat la puntuació per fer-lo més comprensible] está muy satisfecha la Junta del zelo, actividad e inteligencia, con que ha exaltado el patriotismo de los Pueblos comprehendidos en su Comisión, habiendo alistado a sus habitantes y teniéndolos pronto al primer aviso», sobretot a la «Villa de Tronchón y otros pueblos inmediatos, donde ha formado compañías hasta el número de quatrocientos hombres, armándolos con escopetas, […], y haciendo fabricar balas de diferentes calibres para municionarlos, […], y además ha habilitado algunos mosquetes», entre altres coses, però ara ve el que ens interessa, «tampoco duda [la Junta] de los muchos gastos que le habrá ocasionado su comisión, ya por estar fuera de su casa, ya también de sus continuos viages, que habrá costeado, porque no puede creerse otra cosa de su caracter generoso, desinteresado e ingenuo, lo que quizá no podrá verificar por más tiempo, pues su Mayorazgo de Calatayud, el de Alcañiz y las Alhajas de Madrid, como existentes en paises que domina el Enemigo, poca, o ninguna utilidad, le podrán prestar; y sabe la Junta […], que estos bienes y no otros, son los que pudieran mantenerle», i atenció què diu d’Herbers, «a excepción de los que poseeen el Lugar de Herbés, que sobre ser muy cortos, es regular los consuma su Madre, cuya viuedad consiste en el Mayorazgo de la casa de Alcañiz ocupada también por los Enemigos: resultando de todo que el Barón de Herbes se halla en el día destituido de todo auxilio para su manutención». En definitiva demanava que la Junta Suprema, que tenia el títol de Sa Majestat en absència del rei que ells consideraven legítim, Fernando VII, li subvencionara una «decente manutención ya en premio de sus buenos servicios, acendrado patriotismo y desinterés con que ha servido, y sirve, a la Patria». Quan diuen «decente» no se refereixen a un nivell de vida de camperol, sinó com correspon a la seva categoria social, òbviament, i això volia dir molts diners. Era un poc com allò de la dona del Cèsar. Però la seva situació, com podreu imaginar, aniria a pitjor, ja que Herbers cauria més prompte que tard en mans franceses, qui s’apressarien a confiscar totes les seves propietats i vigilar els possibles familiars que caigueren a les seves mans (com va ser el cas de Puertomingalvo). Un altre aspecte interessant és el paral·lelisme que observo entre els marquesat de Villores i la baronia d’Herbers. Els titulars tenien molts més interessos fora que dins dels pobles que rebien el títol i el nom.

Hi ha un altre informe, sense data ni firma encara que sembla posterior, ja del 1810, molt més extens, on s’anoten més accions valuoses de Ram de Viú, on se recorda les penúries que passava, i que qualificaria les propietats d’Herbers com «cortísimo producto», i que per més inri estava «embargado en el día por nuestras tropas, y muy expuesto a caer en manos del enemigo, único recurso con que contaba su anciana madre», que tot indica que vivia al poble. No només s’havia de preocupar dels francesos, l’esforç de guerra provocaria confiscacions també per part dels suposats amics.

Això de les confiscacions als propis partidaris me recorda un cas curiós, inclús còmic. El 4 d’abril de 1809, la situació les patriotes era crítica, necessitaven qualsevol font d’ingressos per equipar i preparar un exèrcit capaç per poder-se enfrontar amb certes garanties als francesos. En eixe dia, la Junta Suprema emetria una ordre «Habiendo accedido la Suprema Junta de Gobierno del Reyno a las solicitudes que le han sido hechas por varios Prelados y Santas Iglesias, sobre que se recojan y remitan a esta Capital, para aplicar su valor a los gastos del Estado, todas las alhajas y plata de las Iglesias, no necesarias absolutamente para la manutención del culto, con el fin justo y religioso de evitar o disminuir el saqueo de ellas, y las atrocidades sacrílegas que se cometen con este motivo por las tropas francesas; y deseando que se proceda en el particular con la brevedad a que obligan las actuales críticas circunstancias…», on se precisaven set punts a complir per les diferents institucions religioses, foren regulars o diocesanes, tant masculines com femenines. La qüestió era que qualsevol parròquia i convent donara els seus objectes de plata i or per a l’esforç de guerra, amb una excusa prou hipòcrita, ja que en certa manera podríem traduir l’ordre com que «abans que te roben els objectes de valor els francesos te’ls robem nosaltres, que som de casa». No se quins serien els «Prelados y Santas Iglesias» que demanarien aquest despropòsit (què sospitós), però el resultat se sabria mesos després, al desembre, quan van repetir l’ordre per pegar una bronca generalitzada, «ha visto con dolor la Suprema Junta Central y Gubernativa del Reyno, que a pesar del fundamento, necesidad y justicia de tan prudente y arreglada providencia los efectos no han correspondido aún a sus esperanzas. Las Iglesias que más se han distiguido en el desprendimiento de dichas alhajas han sido las de la Provincia de Cuenca…». No només Morella (i Villores, Herbers, etc.) amagaria els seus objectes de valor a casa dels Gavarda, com ja sabem, sinó que seria una conducta que se repetiria per tot el territori controlat encara pels espanyols. Finalment, davant del fracàs (què esperaven?), retirarien l’ordre. Als pobres religiosos, i habitants, de Cuenca no se’ls podrà acusar mai d’antipatriotes, però crec que a més d’un se li quedaria cara de tonto.