I la ment no va poder més

La gimnasta nord-americana Simona Biles ha estat un exemple de quan l’esport i la seua exigència poden acabar sent una xarxa que t’atrapa i t’envolta acabant, quasi, per asfixiar-te. No va ser esgotament físic, l’entrenament constant possibilita una preparació més que idònia per a evitar-lo. Va ser esgotament psíquic, mental, qui va derrotar Simona en plena competició als Jocs Olímpics de Tokyo.

Biles ha confessat detalls tan esgarrifants com a que ‘no tinc control sobre el meu cos’ i que se va sentir superada per la pressió, el fet de sentir-se observada, oprimida per les exigències de tota la societat que esperava d’ella els millors resultats, els exercicis gimnàstics més perfectes, van derivar en ansietat, una ansietat que l’ha apartada dels Jocs. No és la primera volta que passa en el món de l’esport i, per això, Biles va rebre la solidaritat i la comprensió de la quasi totalitat del món de la competició, fóra de la especialitat que fóra.

Amb el món de l’esport podem arribar a viure de les millors sensacions en la vida, l’esport i una vida sana garanteixen no sols una òptima salut física sinó, a més a més, una excel·lent salut mental. L’autoexigència dels esportistes però, professionals o no, el voler superar-se cada dia, cada prova, cada cursa, cada partit fa que, de tant en tant, se sobrepassen les barreres, les línies roges que separen el desig de superació de la obsessió, de l’ansietat. I si damunt tens la pressió de tota una societat que t’exigeix ser el/la millor, eixes barreres es fan encara més febles.

Quant les exigències, pròpies o exteriors, arriben a ser sobrehumanes és quant l’esport deixa de ser sà per passar a ser perillós, letal. Com solem dir s’ha de tindre el cap molt ben moblat per assumir i acceptar quins són els límits personals de cadascú, tant físics com mentals. Si les limitacions no són acceptades ni per ú mateix ni pels que te preparen o entrenen és quan comencen els atemptats a la pròpia salut. De res ens pot servir un/a campió/ona de cap modalitat esportiva si per pujar al podi a necessitat l’empenta de pràctiques insanes. Prefereixo mil voltes eixos ciclistes que veiem eixir cada dissabte encara que no guanyen mai una prova a qualsevol guanyador del Tour necessitat d’estímuls que, a més d’il·legals, són nocius per al cos.

Amb tot, i per no deixar un mal regust de boca, hem de reconèixer sempre la grandesa de l’esport. Ens hem de quedar amb els gestos d’alegria immensa del saltador d’altura italià, Gianmarco Tamberi, en assabentar-se que el seu rival catarí, Mutaz Essa Barshim, va preferir compartir la medalla d’or a forçar un desempat. O les llàgrimes de tots els esportistes en pujar al podi, tant i més si són els nostres, i que valoren l’esforç que val cada medalla independentment del metall. Eixa és i no d’altra la grandesa de l’esport.

Són els Jocs Olímpics que uneixen als pobles i les nacions, a les cultures. Ho dèiem fa uns dies de la música i ara ho podem repetir: si l’esport uneix el món, per quina raó l’hem de separar, trencar, fraccionar i dividir? Tant difícil és impregnar-nos cada dia d’esperit olímpic? Tant necessaris són els dorsals en la fratricida competició quotidiana?