Enhorabona, Ricardo!

Diu Ricardo Querol que es jubila i deixa de dirigir el setmanari Notícies. Curiosament, a la manxeta de la pàgina 3 Ricardo ix com a redactor i no com a director, però tots els que col·laborem en aquesta revista sabem qui ens demana les coses, qui ens anima, qui ens dona llibertat i qui ens aconsella si demanem consell. Sabem qui és l’ànima del Notícies i qui ho va ser de la ràdio i la tele des del primer dia. Ja sé que darrere hi ha empresaris, accionistes, petits accionistes, etcètera, però el dia que va començar a funcionar la primera peça d’aquest engranatge, Els Ports Ràdio, qui buscava col·laboradors i els formava era Ricardo. Ho sé perquè estava allí amb un grup d’inconscients disposats a posar-se davant del micròfon sense problemes: Anna Querol, Joan Carles Marcobal i després Begonya Segura, Imma Vives i altres que segurament oblido (ho sent molt; tinc mala memòria).

A mi, que tenia més por als micròfons que als bous embolats (ara potser exagero), qui em va convèncer per fer un programa totes les tardes d’estiu va ser Ricardo (volia fer periodisme i això m’ajudaria molt); va ser Ricardo qui em va ensenyar el que era capaç de deprendre; va ser Ricardo qui ens va fer les primeres classes de ràdio en una habitació d’una casa del placet de l’Església; era Ricardo qui, cada dia, ens donava diaris i revistes per poder omplir de continguts els programes; i era ell qui ens cridava per telèfon per comentar-nos algun error en llegir una notícia o al presentar una cançó: jo recordo com si fore ara que vaig presentar James Taylor com si fora l’autor de «Sex Machine» (James Brown) i vaig punxar una cançó que clarament no tenia el «ritme sexual» que jo atribuïa a la cançó (comparada amb la veu de lleó de James Brown, James Taylor canta com una ovelleta perduda).

Aquella primera Els Ports Ràdio del 1988 (al 103,5 FM fins que li van adjudicar una freqüència legal, al cap d’un any o dos), era amateur perquè ell era l’únic professional que es posava davant del micròfon i perquè els altres, amb vocació de continuïtat o no, havíem d’aprendre a força d’equivocar-nos. A mi -ja ho he explicat més vegades- se’m va fer molt costa amunt aquella escaleta estreta que portava a la primera redacció d’Els Ports Ràdio a la plaça (perquè la ràdio no era el meu mitjà), però d’allí van eixir grans professionals que han continuat en la ràdio o han voltat pel món fent valdre l’experiència acumulada i les lliçons de Ricardo (Imma Vives, Elena Moya i un llarg etcètera que no conec bé perquè jo ja estava fora).

Com sé que en el nostre país de secà, parets de pedra en sec i carrasques supervivents ens costa una mica reconèixer la faena dels altres, m’arriscaré a ser criticat de sentimental i brindaré per la faena feta per Ricardo en aquests 36 anys. Perquè se’l valore com cal i en un futur el puguem continuar llegint!

Per molts anys!