Eleccions a Catalunya

Si la pandèmia no ho impedeix el proper diumenge 14 de febrer Catalunya votarà un nou Parlament i, en conseqüència, un nou Govern. Enrera pot quedar l’etapa més convulsa de la Generalitat de Catalunya des de la seua reinstauració amb la tornada de Josep Tarradellas: declaració unilateral d’independència, intervenció estatal mitjançant el decret del 155, un president fugit, Carles Puigdemont, un altre inhabilitat, Quim Torra i, per últim, un president en funcions, Pere Aragonès, qui en certa mesura ha vingut a posar una mica de seny a la Institució.

Econòmicament queda una Catalunya en crisi, a l’igual que la resta de l’estat i Europa, és clar, però també en crisi institucional i política derivades de la fosca etapa del tardopujolisme i la seua deriva familiar, així com dels casos de corrupció i opaca gestió de l’antiga Convergència i una dreta nacionalista catalana que, havent perdut el nord, en no trobar el rumb tampoc troba ni el nom.

Davant d’uns comicis i una campanya marcats per les prevencions contra el coronavirus, és l’hora de les quinieles, dels vaticinis i de les enquestes que, com ja se sap, no sempre són fiables. Amb tot, la temor guarda la vinya diuen els vells i tots els candidats desitgen traure un as de la mànega tot i que els conills del barret de copa semblen esgotats. Pot ser va sent hora de deixar d’anar-li amb jocs de prestidigitador al poble català.

És l’hora també dels candidats i de com es mouen en una campanya atípica i en la que, amb l’absència de mítings multitudinaris, pot ser la imaginació la millor arma per convèncer l’electorat, a banda dels mitjans de comunicació, xarxes i debats. Tot sembla que, a priori, el partit més votat els anteriors comicis, Ciutadans, no repetirà victòria, no sabem si per haver defraudat els seus votants en no saber aprofitar-la. La més que possible entrada de Vox al Parlament pot dividir el vot de la dreta més espanyolista en detriment del Partit Popular, els dos principals adversaris en el seu objectiu per agafar el tall més gran del pastís conservador.
Amb tot, l’enemic a batre per tots sembla ser Salvador Illa, el candidat del PSC i ex ministre de Sanitat. Tot apunta a que no té massa opcions però, renoi!, abans de començar la campanya ja va rebre més pal que una estoreta. “Ens volen fer creure que el pitjor ministre de sanitat de la UE serà el millor candidat” , així es manifestava Marta Vilalta, secretària general adjunta d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan Illa anava a dimitir com a ministre. Amb el mateix qualificatiu (pitjor ministre de la UE) es pronunciava Alejandro Fernández, candidat del Partit Popular a la presidència de la Generalitat… Doncs si és així, tranquils tothom! Si és un mal candidat, el poble català que és més intel·ligent del que sembla posarà a Salvador Illa al lloc que li correspon el diumenge que ve, cap problema. I felicitarem als vencedors com no podia ser d’altra manera.

Vilipendiat per totes les parts, els independentistes l’acusen de que pactarà amb els partits espanyolistes i aquests, per contra, que pactarà amb els independentistes. Alguna cosa deu tindre Illa que tots el posen al govern.