El dia que van matar John Lennon

Divendres, 31 de març de 2023

«-Quina mort vos sap més mal? La de John Lennon o la de la mare superiora?»

Era desembre del 1980, no sé si el desembre abans o el de després de l’any que vam pensar que Venus era un ovni (no puc recordar quin any va ser exactament). Tindríem deu o onze anys. Havíem eixit del col·legi, i a la calçadeta de davant de la casa del capellà, algú va fer aquella pregunta.

A Morella, per les desgràcies, som molt discrets. Aquell dia ningú va traure el radiocassette a l’ampit de la finestra per fer una última audició de l’Imagine o el Woman de Lennon en públic. Ni el Yesterday dels Beatles tampoc. (Pot sonar estrany però en altres llocs ho fan: jo ho vaig veure deu anys després, a Cerdanyola del Vallès quan es va morir Antonio Molina: cassette a la finestra i vinga «Soy minerooo» en bucle). Als Ports no ho he vist mai. De llàgrimes de dol en públic, les justes. En canvi, els xiquets de deu anys discutíem si Lennon o si la mare superiora sense molta emoció ni per l’un ni per l’altre.

És veritat que a aquella monja la coneixíem en persona mentre que a Lennon no l’havíem vist mai. És probable que la mare superiora ens haguera donat algun caramelet però també ens havia fet deprendre oracions de memòria; ens havia espantat amb alguna història sinistra («una vegada un xiquet va cridar tant que li va eixir sang de la gola») i ens havia fet xantatge moral amb històries tremendes sobre el dimoni i l’infern. Si no va ser la mare superiora concretament, va ser alguna de les inferiors.

A Lennon no l’havíem conegut ni coneixíem ningú que l’haguera vist tocar mai en directe. Havíem sentit els Beatles i moltes cançons seues. No sabíem encara que, del grup de Liverpool, Lennon era el més rebel: ningú ens havia explicat que, quan van els Beatles van anar a tocar al luxós Royal Albert Hall de Londres, Lennon havia volgut provocar als més rics: «Per a l’últim número, la gent dels seients barats, per favor, aplaudisquen; els de les llotges, simplement, poden sacsejar les seues joies».

El dia que van matar John Lennon vam descobrir també la inquietant realitat (o la monumental excusa) dels que expliquen el seu crim per una espècie de programació mental -com els protagonistes d’El mensajero del miedo (amb Sinatra el 1962 i Denzel Washington, en el remake de 2004). L’home que va disparar contra Lennon, Mark Davis Chapman, va explicar que ho feia impulsat per la lectura (constant i repetitiva, això sí) d’El guardià al camp de sègol de J.D. Salinger, el mateix argument que donaria John Hinkley Jr., després de disparar i ferir Ronald Reagan, quatre mesos després, el 30 de març de 1981. ¿Un mateix llibre pot provocar un odi visceral contra dues persones tan radicalment diferents com John Lennon i Ronald Reagan?

Per sort, som molts els que podem relacionar John Lennon amb la seua música, i no pensem en la seua mort quan escoltem Imagine ni en la mare superiora quan sentim Woman. En canvi, tots recordem alguns fets personals del dia que van matar Lennon, del dia que van caure les Torres Bessones o d’aquell estiu que vam creure en ovnis.

Directe