De la frustració a la història?

Diuen les males llengües –o bones, ves a saber!- que Adolf Hitler no va tenir una infància grata, al llarg dels seus primers anys sembla que va ser objecte dels maltractaments del seu pare, addicte a la beguda i amb inclinacions a la infidelitat. No degué ser fàcil la vida per al petit Adolf que un dia va prendre la decisió de no plorar quan el seu pare el fuetejava i tant va ser l’impacte d’eixa circumstància en el progenitor que justament eixe va ser el darrer dia que el va castigar. Sens dubte, eixa infància el va marcar de per vida i del que va fer de major no cal que us conto res.

La història es repeteix per a generar de nou un tirà. De Vladimir fill de Putin, Vladimir Spiridonovich Putin li deien al seu pare, sabem que sempre ha tingut complexe de baixet, la seua curta estatura li va provocar que a la infància fóra maltractat pels companys d’escola i pels xiquets del barri. Diuen les males llengües –o bones, ves a saber!- que una manera de rescabalar-se i venjar-se de la seua infància ha estat el gimnàs i potenciar el seu físic. Sí, ser un dictador també pot ser una conseqüència, què li anem a fer.

A tots dos nefastos personatges a banda de les frustracions personals els venia sobrevinguda la frustració com a país. A l’alemà encara li durava el ressentiment de la derrota a la Primera Guerra Mundial, mentre que al rus li queda la nostàlgia del que va ser i ja no és l’extinta Unió Soviètica, el poder i la influència que va tenir i com ha esdevingut una potència vinguda a menys. Putin ha tingut que veure impotent com els que van ser els estats satèl·lit de la URSS i les seues pròpies antigues repúbliques s’han occidentalitzat. La OTAN i la Unió Europea han arribat a les seues fronteres i això, a un antic dirigent de la KGB, li té que cremar les entranyes.

De l’altre costat de l’oceà, dels USA, desconec si han tingut traumes infantils els presidents que s’han succeït a la Casa Blanca, però com a nació també compten en el seu bagatge amb el ressentiment derivat de les derrotes bèl·liques. Si ens remuntem a dècades, a Vietnam i Korea els ianquis van eixir per cames, tant va estar de solemne la derrota que després ens van roblir a pel·lícules i sèries televisives per intentar fer-nos creure el que no va ser i, així, intentar canviar als ulls de la humanitat el decurs de la història. Més ençà, la intervenció a Afganistan va estar de nou un altre fiasco per als interessos del Tio Sam. Incomptables són, per altra banda, les pseudoinvasions nord-americanes per Amèrica Llatina i en altres llocs del planeta al llarg de dècades. Deliris de grandesa o més frustració per aquells fracassos asiàtics?

Malament anem si hem d’esperar solucions de ressentits, la solució a la invasió terrorista d’Ucraïna estarà més que complicada si ha de vindre d’estats que ja de per sí són bèsties de guerra, creadors i fabricants de conflictes. En la meua modesta opinió només tenim un xicotet raig d’esperança: davant d’un president dels Estats Units que si per alguna cosa brilla darrerament és per la seua absència, ben activa i unida tenim a una Europa que reivindica el seu paper protagonista i que treballa sòlida per guanyar la pau a l’est del continent. Tant de bo!