Compte de qui se’n refieu!

Li escoltava dir al meu pare, no sempre en broma, que ‘no te fies de ningú que tingue nas’. Jo de xiquet me’n reia però a poc a poc, a mesura que m’he anat fent gran, quasi bé ja li dono la raó. Se suposa que si en alguna ocasió ens seiem a menjar amb algú, si en algun moment compartim taula i mantell amb alguna/es altra/es persona/es, si són mitjanament conegudes o compten amb la nostra estima encara que sigue relativa, mai no pensarem que ens trairan. Quants de vosaltres penseu que us poden estar gravant una conversa en un dinar, sopar, àgape o taula rodona? És qüestió de confiança, crec.

En tot cas mai no hem d’oblidar aquella màxima que diu que les persones som amos de tot el que callem i esclaus de tot el que diem. No és ni més ni menys que això el que li ha passat a la ministra de Justícia, Dolores Delgado, amb la treta a la llum d’una conversa gravada en el transcórrer d’un dinar en el que estava l’ínclit Villarejo, Baltasar Garzón i altres membres de la cúpula policial. No cal ni dir que la oposició s’ha tirat a la jugular de la ministra per mentir, ella havia dit fa dies que no tenia cap relació amb l’empresonat comissari Villarejo qui, com el Cid, segueix batallant després de ‘caigut’. Serà capaç ell sol de fer trontollar el sistema? Merda sembla que n’hi ha i ell el ventilador l’ha engegat. No sé si el que s’escolta a les gravacions pot ser constitutiu de falta o delicte per part de la ministra i dels altres comensals, el que sí s’ha demostrat és que la conversa és de molt mal gust i d’una gran falta de respecte a Marlaska, entre d’altres persones.

Històricament s’ha demostrat que algunes traïcions han estat fonamentals i necessàries per conquerir castells, com també per fer caure governs. No em remuntaré a la història passada perquè la contemporània ens ofereix bons exemples. En massa ocasions allò que des d’algun sector de la premsa se’n diu ‘exhaustius treballs d’investigació’ no són més que filtracions interessades cedides en un moment determinat. No he parlat amb Cristina Cifuentes però segur que està totalment d’acord amb mi. Qui del seu cercle, més pròxim que llunyà, va tenir el caprici de guardar un grapat d’anys les cintes preses per les càmeres de seguretat d’un supermercat?

No cal ni dir que vivim en un món massa podrit pels interessos, per l’ànsia de poder, per moure el màxim de fils que faiguen ballar la titella de la societat. Els amics dels nostres enemics poden no ser tan enemics nostres si el preu de la seua honra no és massa alt i ens ajuden a assolir els objectius. Ben cert és també que els enemics del nostre enemic poden ser el nostre ariet que ens puga permetre abatre’l. Però quan s’entra en eixa dinàmica, quan ens endinsem en eixe embolic laberíntic de teles d’aranya, hem de contar molt bé, no sigue cas que en eixe anar i vindre d’amics, no sabiem de veritat quins són els nostres ni on són els que hem deixat perdre pel camí. Tard o d’hora acabarà la batalla i, si estem sols, les traïcions no curen les ferides.