Celebrar el sant o l’aniversari

Diu un jove sobre el tema d’avui: el Sant? Sempre sé quin dia és el meu sant perquè m’agüela em felicita. Desprès de dir-li “gràcies”, és quan me’n recordo.

Aquesta anècdota ens explica molt bé que celebrar el dia del sant és una cosa del passat. Ara quasi tots celebren l’aniversari.

El costum de celebrar el dia del sant es va originar amb el calendari cristià. Era més popular en els països de religió catòlica i ortodoxa, d’Europa i Amèrica Llatina, ja que les esglésies protestants, en general, no veneren sants.

El santoral és el calendari litúrgic que indica la data en la qual celebrem les festivitats en honor d’un sant o d’una altra figura religiosa. I al santoral solia consultar la gent per triar els noms que posaven als seus fills o filles. De vegades, els noms triats eren els noms del pares o mares, agüelos o agüeles, o altres familiars. En altres ocasions, eren els noms dels patrons o patrones del poble o la ciutat on es vivia. També es donava el cas de posar el nom del sant del dia en què es naixia o del dia del bateig. En aquests últims dos casos, podies tindre la mala sort que fos un nom difícil de recordar i poc conegut per la gent; i això podia ser motiu d’alguna que altra burla per part d’aquells xiquets que, a l’escola i al carrer, els agradava traure punta a tot. En el cas de què el nom triat fos el del pare o la mare, hi havia el problema que sempre s’havia de concretar quan demanaven per un dels dos: Qui, el pare o el fill?

Si el nom del sant coincidia amb un dia festiu, era més fàcil de recordar i de rebre la felicitació corresponent, que no si era un dia feiner. I com ho celebrava la gent? -es preguntaran alguns-. En molts casos, apart de la felicitació, podies rebre algun regalet com una colònia, una caixeta de bombons, un paquet de mocadors amb les teues inicials brodades, etc; coses senzilles a les que l’amfitrió o amfitriona solia respondre convidant-te a unes galetes i un gotet de moscatell. En el cas de persones joves, podies rebre una felicitació en forma de postal amb alguna dedicatòria.

Penso que ara seria molt complicat celebrar el sant, donada la gran varietat i quantitat de noms que es posen a les criatures; noms dels que no coneixem l’origen ni responen a cap sant o santa; de vegades, són noms que s’han posat de moda perquè els té algun personatge famós: cantants, esportistes, actors, etc; o perquè senzillament els agrada.

El costum pagà de celebrar els aniversaris va fer que durant molt de temps les comunitats cristianes ho veieren amb mals ulls. Els països protestants van potenciar aquesta celebració pagana, fins i tot, recuperant l’ús del pastís amb espelmes, un costum que prové dels antics grecs. Aquest proces s’instauraria massivament durant el segle XX quan es compon la famosa cançó “Happy Birthday”, creada als Estats Units i popularitzada a tot el món.
Actualment, no cal dir que la celebració de l’aniversari, el dia que vam nàixer, és majoritària al nostre país. Tots ho celebren més o menys, depenent de la butxaca i de les ganes que tinguem. No solen faltar els regals, alguna postal divertida, el pastís amb les espelmes, la cançó corresponent, i les fotos, com a testimoni de la celebració.

A l’escola les mestres preparen la corona als més menuts perquè aquell dia es puguen sentir els protagonistes; els pares solen fer una festa, fora de l’escola, per als amics i amigues dels seus fills; i finalment, a casa es fa una altra celebració de tipus més familiar. Amb tanta celebració és impossible oblidar quin dia vas nàixer.

Si vols felicitar l’aniversari pots fer servir el clàssic :“Per molts anys”; però si vols felicitar el sant i se t’ha oblidat, cosa probable, pots fer servir la frase: “Fa una setmana va ser el teu sant. Felicitats! però tots els sants tenen vuitada”. Es diu per justificar el retard en la felicitació.