Barcelona

Diumenge, 1 d'agost de 2021

Llegeixo al Twitter un piulet de l’amiga Conxa Rodríguez que diu així: ‘la Barcelona del 92, la mateixa que jo vaig conèixer al 78: un oasi… que se n’ha fet del seny i de l’internacionalisme? Una pena tot plegat’ i l’acompanya d’un retuit que resa: ‘Hoy hace 29 años donde una Barcelona cosmopolita, abierta y moderna, vivió unos juegos olímpicos, que hubieran sido imposible, sin la complicidad de tod@s sin exclusión alguna, y donde fuimos un ejemplo para el resto del mundo.’ Un piulet ple de certesa i que fa pensar.

Estem vivint les olimpíades de Tokio i, segur que a tots ens passa, que cada volta que se celebren uns jocs pensem nostàlgicament en Barcelona 92 i l’encesa del foc olímpic, amb la fletxa llançada per l’arquer Antonio Rebollo, un foc que il·luminaria la ciutat projectant-la al món, al llarg d’aquell mes inoblidable. Barcelona ja ho estava per dret propi però aquelles olimpíades la van acabar de consolidar al món com a ciutat cosmopolita que abraçava totes les cultures i acollia totes les gents. Ningú era foraster a Barcelona, tothom era benvingut i formava part d’ella des del primer instant.

La meua admiració per Barcelona i Catalunya va començar quan me’n vaig adonar que, sent un país governat per una ideologia que no era la meua, comptava amb un govern que procurava la tolerància i la diversitat. Pot ser jo era un il·lús per creure això? Pot ser! Però sempre vaig veure i considerar aquella dreta com d’alta consciència democràtica, de tall europeu, amb la mirada posada al progrés i al futur… En definitiva, una dreta a les antípodes d’aquella dreta casposa i carca que a l’estat espanyol no volia perdre la essència opressora d’anys pretèrits i que, ara, vol recuperar i que ho farà si no li posem remei.

La catalana sempre era una societat altament respectuosa i tolerant, que s’analitzava a ella mateixa i feia autocrítica i reflexió al temps que sabia riure’s de les seues circumstàncies, per no dir-los defectes. Era impensable en altres televisions de l’estat un programa com Polònia on es fa sorna de la seua pròpia classe política i personatges socials. La societat catalana sempre m’ha semblat preparada per a la crítica envers ella mateixa i això la fa susceptible de millorar i avançar.

I torno a destacar el seu tarannà tolerant. Recordo fa molts anys, en una de les seues estades a Morella de Francesc Martí Jusmet, aleshores president de la Diputació de Barcelona, va ser saludat d’una manera molt cortès per un visitant català amb el que va coincidir en un determinat lloc del nostre poble. Després de la foto de rigor li va manifestar: ‘Senyor Martí, no som de la mateixa ideologia política però el respecto molt i li desitjo molta sort’. Se pot dir que això era impensable a l’estat espanyol d’aquells començaments dels 80 i, malauradament, a l’Espanya d’avui. També a Catalunya, per desgràcia.

La meua pregunta ja no sols és com la de Conxa, que també, que se n’ha fet d’aquella Barcelona? D’aquella Catalunya? Si no més bé que podem fer totes i tots, a un costat i altre de la franja, per recuperar-les? I perquè no intentar-ho al conjunt de l’estat? Tant ha de costar aconseguir la convivència, la tolerància, el respecte i assumir la diversitat com a riquesa?

Directe