Apunts post-electorals

Les eleccions del passat 26M tanquen un intens cicle electoral que ha durat quatre anys. Després de mesos de campanyes i promeses engalipadores, és hora que els i les polítiques seguin i comencen a gestionar la cosa pública, sense preses electoralistes i pensant en el mitjà i llarg termini. És hora, en definitiva, de posar en pràctica allò pel qual la ciutadania va dipositar la confiança en ells. Abans, però, fora bo deixar algunes reflexions a propòsit del panorama electoral que ens deixen aquestes darreres eleccions:

La irrupció de Podem l’any 2014 en les eleccions europees va significar el trencament del bipartidisme regnant a Espanya des de la transició espanyola. De sobte, una formació emergida del 9M amenaçava l’ statuo quo i obria la possibilitat de convertir-se en un element determinant en els equilibris parlamentaris. No va tardar ni un any l’empresariat a verbalitzar que “a Espanya li caldria un Podem de dretes”. Dit i fet: la marca Ciudadanos va superar els límits geogràfics de Catalunya per convertir-se en l’alternativa a un PP empastifat per casos de corrupció. Alguns, mentrestant, van preparar-li la mortalla al PSOE.

L’ecosistema polític espanyol mai no tornarà a ser igual, això és cert. I caldrà començar a exercir la cultura dels pactes i els consensos. Ara bé, d’ací a donar per morts els dos grans partits tradicionals espanyols encara hi ha un llarg camí. S’ha posat en evidència aquest 26M i parcialment el passat 28A. El sorpasso que en algun moment han pronosticat Ciudadanos i Podem en els seus respectius àmbits ideològics no s’ha produït. Els manca -molta- implantació en el territori, estructures visibles i arrelades als barris i al medi rural. Que en el míting de Ciudadanos a la capital dels Ports, una persona d’aquest partit es referira a l’ “alcaldessa de Morella” ens parla molt bé de la debilitat d’aquestes formacions per tenir credibilitat més enllà de les grans urbs.

Les eleccions del passat diumenge van certificar que els socialistes valencians viuen un moment plaent. Si el 2015 va suposar per a ells la tornada a les institucions, 2019 ha significat la consolidació del seu poder en elles. Els socialistes controlen la Generalitat Valenciana i, ara, estan en disposició de controlar les tres diputacions. A València ja ho fan; a Castelló ho tenen coll avall; i a Alacant una cabriola política (l’Ajuntament d’Alacant per a Ciudadanos a canvi de la Diputació) podrien arribar a fer-ho. A més, tenen consolidat el cinturó roig de València i una part molt important dels municipis de més de 10.000 habitants. El mapa s’ha tenyit de roig i situa el PSPV-PSOE en una posició d’hegemonia de què no gaudia des de la dècada dels 80.

Aquesta darrera part del cicle electoral deixa confús el valencianisme polític. Aspiraven a tenir grup propi al Congrés, situar Mónica Oltra com la primera dona presidenta de la Generalitat, mantenir la representació a Europa i ampliar el poder municipal. “Imparable”, deia el lema electoral. Només aquesta quarta cosa s’ha complert, i per un marge molt estret. A Madrid, Baldoví s’ha quedat a soles; la representació a les Corts ha disminuït; i Jordi Sebastià es queda sense plaça a Brussel·les. Queda la satisfacció d’haver mantingut l’alcaldia de València, l’únic ajuntament del canvi que, junt a Cadis, s’ha mantingut. Toca, doncs, seure a reflexionar, des de la serenor, sobre les coses que no han funcionat bé aquests darrers quatre anys.

Entre les assignatures pendents de Compromís hi ha la necessària extensió arreu del territori. La seua implantació és forta a València (la victòria a València hauria semblat inimaginable fa deu anys) i a les comarques de la Ribera Alta, Baixa, la Safor, la Vall d’Albaida o les Marines. Més enllà, té encara problemes d’implantació. A Alacant, per la particular realitat sociològica de les comarques més meridionals del País Valencià. A les àrees d’interior valencianoparlant -com la nostra- perquè el bipartidisme continua estant molt assentat i fer-s’hi forat és molt difícil.

A la nostra comarca, Compromís va traure un resultat acceptable en les eleccions autonòmiques (un 15% del vot, comptant Vilafranca, que en les dades oficials continua apareixent a l’Alt Maestrat). Aquest percentatge no està allunyat del 16,8% que va obtenir de mitjana a escala autonòmica. Tanmateix, malda per presentar llistes a les municipals. Només a Vilafranca, després de tres legislatures, la seua presència és normalitzada.

Una mirada comarcal

A la comarca dels Ports, dos elements marquen aquestes eleccions locals. El primer és la irrupció de les agrupacions d’electors que es presenten al marge dels partits polítics convencionals. Cinctorres, La Mata, Todolella, Herbers i Villores estaran governats per veïns del municipi que han fugit de les sigles de PP o PSOE. No presentar-se sota les sigles d’un dels grans partits és una aposta arriscada (dificulta els contactes institucionals i, per tant, l’arribada de fons econòmics) però és un pas endavant molt valent i sincer per part dels veïns i veïnes. Denota, igualment, la desafecció cap a les dues principals forces polítiques majoritàries i la incapacitat demostrada fins ara per atendre, amb mesures radicals i decidides, els problemes de les persones que viuen a l’interior.

Especialment significatives són, en tot cas, les dificultats que ha tingut el Partit Popular per confeccionar llistes en la nostra comarca. A mesura que ha perdut poder institucional a Castelló i València, l’interès dels veïns dels Ports per participar en aquest projecte polític ha disminuït significativament. Per la banda dels socialistes, alguna cosa no ha anat bé en l’àmbit orgànic quan en la comarca d’on procedeix el president de la Generalitat i on han tingut un poder quasi bé omnímode, comencen a tenir fuites d’aquest tipus. Caldrà estar-hi atentes.

L’altra gran notícia de la setmana -i potser de l’any, políticament parlant- és el canvi en la Diputació de Castelló. Vint-i-quatre anys després, el PSPV tornarà a prendre el control de la institució provincial. El gran increment dels del puny i la rosa els deixa en condicions de governar una institució amb un pressupost que supera els 130 milions d’euros i que, a les comarques de Castelló, té una importància territorial inqüestionable.

La victòria del PSPV-PSOE (que necessitarà el suport de Compromís o de Ciutadans) posa punt i final a una etapa de grisos, especialment la relativa a Carlos Fabra, que va governar amb puny de ferro la Diputació des de 1995 a 2011. Amb un estil caciquil de governar, propi del segle XIX, Fabra va utilitzar la presidència d’aquesta institució per teixir i consolidar una xarxa clientelar al voltant del Partit Popular. Un període marcat també per la discrecionalitat a l’hora d’atorgar ajudes econòmiques. En els anys que Fabra va governar la Diputació aquest va actuar pensant més en el benefici del seu partit que en el benefici del conjunt del territori, i especialment les àrees més despoblades, que aleshores ja arrossegaven un problema greu de despoblació.

Javier Moliner hi va imprimir un caràcter molt diferent: es va allunyar de l’herència fabrista, va aplicar criteris de transparència i va obrir la seua mirada, ni que fóra parcialment i per conveniència, al conjunt del territori. Ara, als socialistes els correspon decidir quin model de Diputació volen, si una que realment atenga als problemes dels municipis més dèbils o una que es dedique a estar al servei d’uns colors polítics.