Al vent, la cara al vent…!

Una inoportuna desvetllada ben entrada la matinada m’ha possibilitat escoltar un programa radiofònic el qual parlava de quines han estat les dècades que més han significat, pels seus fets, en la història. Un oient va voler destacar els anys 70 del segle passat, del canvi al nostre país amb el que va estar la transició democràtica, la mort del dictador, els canvis socials ocorreguts a Espanya fins l’entrada a la Unió Europea… i no es va deixar al tinter les escapades davant dels ‘grisos’ a les ‘manifes’ del moment.

Per als més joves els contarem que els grisos eren la policia nacional de la època franquista pel color del uniforme que duia, gris com la mateixa etapa històrica que protagonitzava un personatge que tenia tant de gris i mediocre com de cruel i sanguinari. Ja en democràcia unes de les mesures que es van prendre respecte a la Policia Nacional va ser canviar el seu color del uniforme a marró, per tal de traure del Cos Nacional de Policia la imatge negativa i obscura heretada del franquisme opressor. Les esmentades corregudes davant dels grisos eren tan habituals que Enrique Tierno Galván, el ‘Viejo Profesor’, sent alcalde de Madrid va pronunciar la frase: ‘no es malo que los jóvenes corran delante de la policía’.

L’oient que intervenia al programa també va fer referència a la música, les cançons protesta del moment i la persecució política i judicial que patien els cantautors i va fer menció del nostre Raimon, injustament tractat per la història i pels que la manipulen a un costat i l’altre de la línia que separa l’ordre de la subversió i disculpeu pels mal emprats eufemismes. En acabar la seua intervenció des de la producció del programa ens van oferir el tantes vegades entonat ‘Al Vent’ del cantautor de Xàtiva. I una forta corrent de nostàlgia va ventejar de sobte la foscor de la nit. Nostàlgia del temps, de la joventut però sobretot de la societat que bullia en aquell moment, una societat solidària com poques al temps de tolerant, per les raons que us passo a explicar.

Des de finals de la dècada dels 60 eren incomptables els concerts que, fonamentalment en universitats, oferien cantautors catalans, valencians, bascos i gallecs arreu de la geografia espanyola. Cançons en català, euskera i gallec eren escoltades, i també corejades, en multitud de paranimfs fins, això sí, que feien la seua aparició els grisos porra en mà, eixint a tota llet dels Seat 1500 i disposats a repartir estopa com a descosits. És imaginable avui, quan tant d’odi s’ha sembrat contra la perifèria, que la música que se compon en altres llengües de l’estat puga ser ofertada en concerts arreu de la geografia espanyola de parla castellana? És imaginable al 2020 un concert de Xavi Sarrià a la Complutense?

Nugat i ben nugat ho tenen, no donen puntada sense fil. Tenen tan ben dissenyada la seua forma de manipular consciències que han estat capaços de convèncer a les ciutadanies de les despoblades i empobrides províncies de la Meseta que és extraordinàriament bo per a l’interès general que Madrid, només i tan sols Madrid, supere en Producte Interior Brut (PIB) a Catalunya. I els fan creure que és una victòria col·lectiva!