20 d’abril

És dimecres i el calendari marque el 20 d’abril. A molts i moltes dels que tenim certa edat, en llegir la data, segur que ens ha vingut a la memòria i hem acabat taral·lejant la cançó de Celtas Cortos: ‘Veinte de abril del 90, hola chata como estás? Te sorprende que te escriba…’ i no se’ns va del pensament aquella missiva nostàlgica en forma de cançó que va marcar una època.

Nostàlgica ja ho és la carta en sí mateixa: aquell paper que s’escrivia, era introduït en un sobre, se li posava un segell i era llançat a la bústia. Els més joves a ben segur no sabran de què els estem parlant i per als més joves els contarem que les bústies eren una espècie de bidons de color groc, alts i circulars ubicats a les vies públiques, els quals comptaven amb una ranura horitzontal per la qual dipositaves les cartes al seu interior. Diàriament, un/a membre de l’oficina de Correus passava per la bústia, recollia totes les cartes del seu interior i aquestes, una volta classificades, començaven el viatge cap al seu destí escrit a la part davantera del sobre, a l’esquerra del segell. A l’altre costat, a la solapa del sobre convenia escriure l’adreça del remitent, per si la carta no trobava destinatari i havia de ser tornada. Estic parlant del segle passat, abans de que el segell fóra canviat per l’arrova.

La major part de nosaltres hem perdut ja, a ben segur, la costum d’escriure cartes i en prou pena recordem les normes per a la seua redacció, com havien d’estar encapçalades i estructurades segons el destinatari de les mateixes. Encara recordem com en aquelles velles classes d’Urbanitat de les escoles en blanc i negre, un dels ensenyaments era el de com s’havia d’escriure una carta i els més majors que me llegiu sabreu perfectament que volien dir en una carta, normalment entre familiars, les sigles ADG: ‘esperamos que al recibo de esta carta os encontréis bien de salud, como la nuestra es buena ADG’. Per suposat les cartes sempre en castellà.

Una altra cosa que va desaparèixer quasi amb les cartes va ser el Servei Militar. Eixe període de ‘mili’ era un en les que les cartes rebudes pels soldats eren ben agraïdes quant els amics/gues t’escrivien per contar-te les novetats del poble. Moltes cartes que, en el pas dels anys en conservar-les i rellegir-les, te’n penedeixes d’haver-les escrit. No faltava el típic soldat enamorat que li escrivia una carta diària a la novia durant tot el temps de servei, un any i mig. El que la novia no sabia és que el bandarra el diumenge de vesprada en redactava set i en tirava una cada matí. En fi, és el romanticisme de les cartes. Una bonica i enyorada costum que s’ha perdut vençuda pel MSN i el WhatssApp. El carter ja no crida dos vegades i ja només ens du notificacions de la DGT i publicitat de GAES i les cases de tresillos.

‘A veces llegan cartas…’ cantava Julio Iglesias. ‘Hay una carta para ti’ ens deia Isabel Gemio setmanalment. ‘Cartas en el cajón y ninguna es de amor’ cantava La Guardia. ‘Se marchó dejando padres y un cajón, donde guarda cartas de un primer amor’ se lamentaven Pecos mentre pregaven ‘dile que no le guardo ningún rencor, aunque aquellas cartas que dejó olvidadas las haya escrito yo’. Suposo que hauran de passar anys per a que eixe puntet de poesia li’l trobem als mails.