“Tots se sorprenen com en una comarca tan menuda hi haja un setmanari com el Notícies”

Ricardo Querol és una de les persones que han fet possible els 1500 números del setmanari comarcal

Ricardo Querol Sales, de 64 anys, més conegut com a l’impremter o Ricardo de Pàgina 3, és un periodista nascut a Forcall, però que ha passat gran part de la seua vida vivint a Morella. Parlem amb ell aquesta setmana molt especial per al Notícies mentre ix al carrer el número 1.500. Sí, són 1.500 setmanes dels darrers 29 anys sense parar, portant l’actualitat dels Ports a les cases de tota la comarca. Durant aquestes tres dècades Querol ha estat al darrere de totes les publicacions sense parar, primer com a maquetador-impremter i des de 2018 com a maquetador i redactor. Xarrem de com ha arribat i en quina salut aquesta publicació històrica per als Ports a aquest 2022 després de passar per molts treballadors i col·laboradors. També de quin futur li espera a la publicació i a la premsa escrita.

A més, en aquesta llarga xerrada comentem com ha estat aprendre aquest ofici començant des de la seua passió per la ràdio amb el seu pare escoltant-la a casa, marxant al Seminari de Tortosa en tan sols 11 anys i acabant a la universitat de Barcelona. Ja abans d’acabar la carrera treballava en Ràdio Popular de Vila-real, el periódico Mediterráneo i altres mitjans provincials. Però prompte va tornar a la comarca dels Ports, on volia viure i ha fet la vida, col·laborant sempre amb els Ports Ràdio i el que llavors era TeleMorella. Tot mentre venia llibres, la premsa i tot tipus d’articles de papereria a la seua tenda del carrer Sant Nicolau.

1500 números de la revista Notícies, ja es pot dir que ha sigut tot un èxit, no?
En una comarca com els Ports no ens pensàvem que arribaríem tan lluny. Això demostra que hem tingut gent darrere en moltes ganes de tirar-ho endavant, perquè este territori té molt pocs habitants, en altres zones en la mateixa feina arribes a molta més gent. Ara has de fer una feinada molt gran, sobretot a partir de 2018 amb el nou format sent un setmanari molt reconegut. Tots se sorprenen com en una comarca tan menuda en població hi haja un setmanari així, una ràdio i una televisió al darrere. Et sents orgullós i si no parem, seguirem. Ara, veurem com enfoquem això de la jubilació. Quan arribe esperem que vosaltres seguiu endavant.

1.500 fets durant molts anys, però cada setmana, sense parar, com va començar?
Tot va començar en el Sexenni 50, però jo no la vaig començar escrivint, o al menys molt poc. Jo tan sols era l’impremter. Em venen a casa uns personatges que formen part de l’empresa en la qual jo tenia relació total perquè la meua passió sempre ha sigut la ràdio. Els alma mater són, per una banda, els que l’inventen com alguns accionistes de l’empresa… gent com Teudo Sangüesa, Poli Facundo i d’altres, i, per altra banda, els que pencaven, com Anna Querol o Joan Carles Marcobal que són, junt a tots els treballadors de l’empresa, els qui la feien. Els primers, Teudo, Poli i companyia em van preguntar si es podria fer un setmanari de quatre paginetes a Pàgina 3, li vam sumar una al nom de l’impremta (riu) i cap problema. Però era un setmanari nocturn, a mi me l’enviaven a partir de les 12 de la nit en les notícies soltes i assenyalant on podien anar. Jo ho maquetava, acabava a les 4 o les 5 del matí, feia les planxes i a l’altre dia la imprimia i es repartia el divendres. Però el procés donava molta feina, sobretot el de les fotos, anaven en màquina i s’havien de revelar el mateix dia. Joan Carles feia les fotos, agafava el carret, baixava a Vinaròs perquè ací no hi havia cap lloc per fer-ho, les revelava i me les portava en paper. Jo les passava per una màquina per aconseguir reproduir-les en blanc i negre. En el procés de muntatge per un costat anaven les fotos i per l’altre els textos. A la foto de la presentació del número 1 a la Casa Ciurana està la portada en tot el text i un lloc en blanc on falta el dinosaure, que era la foto. Però tenia la seua artesania, al principi no teníem ni offset (tipus d’impressió automàtica). Al començar, ho fèiem en unes planxes de polímer que són com uns “cunyos” que passava per una màquina que voltava en la tinta i per avant. No era en tipografia, però encara tenia la seua manualitat.

I les fotos tenien qualitat després de tot el procés?
No, i ahí estan les revistes com a testimoni. Havíem de buscar un paper especial perquè si no eixia una taca negra.

Una part important és el disseny, sempre en eixe color roig a la capçalera però canviant de colorar el fons a colorar les lletres.
La capçalera ve per un dissenyador que desconec qui era, però em sembla que és el que va fer l’anagrama del 50 Sexenni amb un angelet. Com estava treballant a Morella vam aprofitar i ens va fer la capçalera que en principi era tot un fons roig en lletres blanques i després s’actualitza i evoluciona per ser les lletres roges com fins ara. El setmanari va començar el 9 d’octubre de 1993, en una data clau. Era el que marcava el Sexenni per fer les prèvies de la festa, la idea era bonica, però el departament de subscripcions deguera vore que funcionava i que es podia seguir després del Sexenni. Tanmateix, Morella sempre ha tingut ànsies bones de fer les coses comarcals, alguns es pensen que es vol fer una espècie de conquesta, doncs no, el que jo he pogut apreciar vivint ací és que s’intenta fer comarca. A aquest setmanari que es deia Notícies de Morella, es va llevar el “de Morella” i passe a ser “Notícies” per donar-li eixe caire comarcal i també fer subscripcions de fora. També es passe de 4 pàgines a vuit per incorporar tots els pobles. A més a més se suma la pàgina del camp que sempre era una fulla en paper que es posava dins a mà el dia del repartiment perquè els preus del camp arribaven a última hora i no es podia fer el procés d’impremta.

Així van ser els 1000 números del Notícies, l’any 2012

I després de 25 anys, en 2018 arranqueu el nou format.
En la nova fase ja treballem d’una altra manera, ja no s’imprimeix ací, ho fem en una rotativa a Saragossa que és un dels pocs que encara imprimeixen, on es fa el Heraldo de Aragón, crec. Ara no em toca imprimir, es més l’edició, organització de col·laboradors i això, però hi ha setmanes que no escric cap text, açò sols es pot fer si hi ha gent que crea els continguts darrere, està molt bé perquè aquesta empresa té ràdio, tele i web pel qual l’equip crea continguts i s’aprofiten per a tots els mitjans. El setmanari potser perd la immediatesa, però ho hem intentat cobrir en opinió i donant-li un altre enfoc que no es pot donar en tele i en ràdio. Però nosaltres sabem que estan els dies comptats de la premsa escrita. Crec que en la meua generació o cinc anys després… quan ens morim nosaltres es morirà, perquè d’ahí cap enrere hi ha gent que no saben ni que existeixen els periòdics, sols saben de TikTok. Jo espero que hi haja gent cuidadosa que haja guardat els exemplars perquè jo en tinc, però tens etapes en què et fa falta el lloc i te’n desfàs. Abans existien les hemeroteques, suposo que ara també, enviàvem sempre uns exemplars a la Universitat Autònoma de Barcelona on guardaven la premsa comarcal, totes les que enviaven de tots els llocs. Inclús abans una revista que es deia Els Ports, en la que també vaig participar, successora d’una altra de la que ja no recordo molt bé com funcionava perquè era molt jove i encara no vivia ací. Ho feia una associació a Morella que tenia la seu al carrer en Timoneda.

En el nou format des de 2018 segueixen les notícies al Notícies, però sobretot reportatges i moltes entrevistes.
Això és renovar-se o morir, arribe un punt que veus que és una fulleta que sols conté quatre notícies ja dites. S’aposte per fer una cosa digna i elegant, quatre anys i seguim cada setmana xarrant en alguna persona de la comarca però també de més enllà. La primera entrevista va ser en el que porte el restaurant de Vallivana, en Julio, que és uruguaià, també romanesos, de Marroc al que portava el Clot d’en Simó, persones que estan al costat de casa i no saps qui són. La més curiosa que he fet és la de Enrique Diago, que ningú sabia que era un dels bateries més bons d’Espanya de l’època, el número un era Tony Ronald i tocava amb ell. Quasi tot han estat entrevistes a gent normal en qui descobreixes parts de la seua vida desconegudes i molt destacables.

D’entrevistes ja en són unes quantes, però tu el que portes al darrere són els 1.500 números.
Són 1.500 setmanes, sense fallar, a cada número he estat per algun costat. I no hem fallat mai menys una vegada a ple estiu que es va trencar una màquina i no hi havia ningú per reparar-ho. La vam salvar en una altra màquina manual peça a peça que era per fer quatre targetes de boda, però al cap de quatre dies la vam imprimir i repartir. Però açò també té les seues coses roïnes, jo no he pogut planificar unes vacances llargues més enllà d’eixos dies. Alguna vegada fèiem una trampa que era tirar-ne una el dijous i una el mateix divendres que es repartiria l’altre divendres, però en temporada baixa de notícies, això em permetia tindre 12 dies. Després estava el problema del color que es podia fer, però no estàvem preparats, alguna vegada entrava publicitat en color i tiràvem en digital la de color i passàvem les pàgines a l’altra revista. Dues o tres vegades es va fer en color, que era el pas d’una revista a l’altra, però ja es va imprimir fora també, degueren ser quatre com a molt.

Tu l’has estat sempre maquetant, però esta feina també ha canviat moltíssim.
Jo vaig estudiar periodisme perquè volia fer ràdio, però també em va agradar la diagramació que era una assignatura que no volia ningú. Això era agafar una fulla en blanc en un bolígraf i fer unes ratlles amb un tipòmetre per a quadrar en la pàgina del diari el que els periodistes havien escrit. Ara és curiós que a la gent li diuen les línies i paraules que ha d’escriure, és com si a un artista un altre li donara fet el dibuix del quadre i li diguera “au, pinta tu amb colorets el que tens marcat”. Ara està assimilat, però els periodistes d’abans et dirien: “jo escriuré i tu ja ho col·loques”, i és que la història o la notícia té un principi, un desenvolupament i un final que no pot estar pendent d’un número exacte de paraules. Tu li pots dir a un escriptor que redacte una cosa curta o llarga, però marcar-li el número de caràcters no ho veig. A mi m’agradava lo de diagramar i no li agradava a ningú, pel que qui volguera tenia feina assegurada. Ahí ja vaig entrar al Mediterráneo on estava Javier Andrés, Ximo Puig, Amparo Panadero, Carlos Laguna, i d’altres. El més vell era Manolo Bellón i de director Luis Herrero, que després ha sigut diputat del PP. Nosaltres amb ell de director vam tindre llibertat de premsa total i això que el periòdic encara era prensa del Movimiento. Arribaven el teletips que eren textos per telèfon que en compte de tindre una persona apuntant (abans del FAX), les tecles que un apretava a un costat es repetien a l’altre i anava escrivint en una màquina d’escriure. De Madrid arribaven els editorials de la premsa del Movimiento i no els ficàvem, Luis Herrero deia que no interessava, que el periòdic era de Castelló, i anàvem fent el que volíem. Quan jo arribo allí acabava d’entrar el offset (tipus d’impressió mecanitzada) i em posen a fer això en el disseny de les pàgines, però enseguida vaig acabar fent comarcas i de tot. La gent lo de que els maquetares els seus escrits s’ho agafava molt malament, volien més espai o d’una altra manera. Vam tindre la idea que cada un es dissenyara la seua pàgina, però va ser un caos i et venien per baix mà a demanar-me que els fera quatre ratlles.

Vas estar al Mediterráneo, però també abans i després vas passar per altres mitjans.
El primer que faig és a Ràdio Popular de Vila-real abans que es convertira en la COPE. Era dels bisbes però més progressista que qualsevol d’ara. Vaig treballar en Eduardo Mas i Xavier Manzanet que va estar a la presó un parell de nits per haver muntat una manifestació perquè llevaren la nacional que passava pel mig de Vila-real. Juanma Asensi i jo no havíem acabat la carrera i ja anàvem allí a treballar, hi havia pocs periodistes a Espanya i sols es donava la carrera a Barcelona i Madrid, era una carrera molt nova, de fet la primera promoció ix quan jo entro, sols feia cinc anys que es feia. Nosaltres a Radio Popular fèiem l’informatiu de les vuit i mitja del matí que li vam posar un nom espectacular: “informativo ocho treinta”, tot era en castellà exceptuant un programa que feia Mari Carmen Montañés que es deia la Nostra Terra o una cosa així, a les deu de la nit i ja era espectacular. Però quantes ràdios es fan ara en català a Castelló? Després vaig estar en un setmanari que es deia la Costa, en el qual el primer article que vaig escriure era “Las curvas de Vallivana van a desaparecer” (riu) . Treballant ahí vaig ser jurat de mis Castelló (riu encara més) no volia anar ningú i em van obligar a mi i allí a mirar quina xiqueta era la més bonica, què estem bobos o què? Tenien una visió de la vida que no compartíem. També vaig ser crític de cine, no he sigut mai cinèfil, però em donaven les entrades, i anàvem a veure-les i escrivia el que bonament em pareixia i arreglat. De la mateixa promoció que la meua és Ximo Puig que ja ens coneixíem i li vaig dir si podia escriure i enviava articles per la Costa i participava en Ràdio Popular. En eixir de la revista jo torno a estudiar i ells entren a Mediterráneo, com sabien que jo feia els dibuixets de les pàgines i els feia falta maquetador m’ho van dir i allà vaig parar. Prompte ja em van enviar a Torreblanca per informar d’un conflicte entre dretes i esquerres, era un sagal amb temó d’enfrontar-se en l’alcalde i tota aquella gent.

Després ja puges a viure a Morella?
Encara em criden d’un diari que es dia Castellón Diario on el corresponsal de Morella era Salva Ortí, va durar uns quants anys. El va fer un gran periodista de Castelló que era Paco Pascual que també va ser director del Mediterráneo. La nit anterior a eixir em criden perquè no havien pensat en què algú havia de fer el disseny del periòdic, imagina’t en una nit improvisar un diari. Tota la nit allí. Vaig estar pocs dies i encara no he cobrat avui, però no passe res perquè com jo, més tard, venia el diari a la llibreria, tampoc han cobrat, em van cridar un dia i els vaig dir que em cobrava el deute i au.

Ahí ja passes a viure a Morella.
Jo festejava ací i pujava de Forcall per a fer TeleMorella que naix abans que la ràdio i tot. La meua il·lusió és que hi haguera ràdio perquè per a viure a la capital no servisc, m’agrada viure ací. Com el que m’agradava fer a mi no existia, s’havia d’inventar, tot i que no he cobrat mai de la ràdio. Al principi ho fèiem dues hores al dia en Marcobal i Anna. Però primer és la tele que no s’emetia, sinó que es passava a casa Escori, ho gravàvem en una càmera llogada i després ho passàvem per la tele en cinta sense muntar res, una cosa darrere de l’altra i l’informatiu fet. La primera ràdio que es fique ací es diu Fil Jove, al Bis a l’última planta que encara estaven les màquines de la fàbrica. Vam muntar amb Òscar López, que després va fer un grup que es deia el Eterno Masculino. Ell feia de control i els altres posàvem música en un equip llogat a Castelló que es va trencar, com que igual va durar quatre o cinc dies. Més tard ja es comença a preparar l’empresa esta i es diu a la gent si vol ser accionista i es munta la primera emissora de ràdio als pisos de davant de casa Pere, emetent en deu watts quan ara deu ser més de mil, arribàvem a Morella i a l’Hostal Nou. Aprofitant l’escola taller ens van muntar quatre taules de fusta i ahí em passava hores, el diumenge fèiem el partit de futbol del Morella en directe des del camp del Prat en dos walkis com els dels bombers allí instal·lats. El diumenge també feia un programa que es deia Pentagrama del Set, pentagrama per la música i set del sèptim art, jo tenia una col·lecció de discs de pel·lícules i anàvem posant. Quan s’acabava el partit, F de Festa, encara tenia ganes i a posar música disco. Primer connectàvem en Ràdio 3 de Ràdio Nacional d’Espanya i després en Ràdio 9. Més tard des de l’empresa es va decidir passar a la Ser.

Ricardo Querol, als primers estudis de Els Ports Ràdio al carrer Blasc d’Alagó de Morella

Però la gent sí que vos escoltava.
Ja no és que ens escoltara, és que Telefònica va haver d’ampliar línies perquè fèiem un concurs de matí entre Marcobal i jo. Els xiquets havien de cridar i tenien un número cada un per a fer el sorteig, cridaven tants de xiquets que hi havia una hora a Morella que es col·lapsava tota la línia. Al final vam ficar un buzón a baix a casa Pere i quan anaven al col·le posaven un paperet en el seu nom, però com estava una mica alt, els més menuts el deixaven enterra. Fèiem enquestes i recordo una que va eixir que el que més els agradava als xiquets d’aquells temps eren els macarrons, que van guanyar per molta diferència. A la ràdio sempre he estat algun rato també a Juan Giner i a Zaporta en Passe la Vida, quede la música. Tot menys en l’última època, des que es va passar a l’edifici nou del Tint que tenia altres feines i ho vaig deixar. Ací vaig vindre primer a veure el local quan era una local vuit i em passo sis o set anys sense xafar-lo fins que en 2018 refem el Notícies i em toca tornar.

Ara ja no es veu, però segur que has compartit o inclús fet allò del periodista que bevia i fumava mentre anava telefonant o escrivint.
Totalment. Al Mediterráneo bevien els majors que tenien la botelleta de whisky i fumant, per suposat. Però lo de fumar llavors era normal a tots els llocs. Et puc contar que jo, quan estudiava, vaig estar tres mesos a l’hospital Sant Pau de Barcelona perquè en un genoll vaig tindre una osteomielitis que quasi em mata i a l’habitació sempre vaig estar fumant, però molt, em portaven cartons i quan entrava la monja al matí m’obria la finestra perquè s’espargira una mica el fum. Em fotia un paquet al dia. A l’hospital! I café, jo n’he begut moltíssim, tant que ara si el tasto ja no dormo en tota la nit.

Això després d’haver estudiat al Seminari de Tortosa.
De l’etapa més feliç de la meua vida, vaig estar set anys, entràvem als 11 anys. En 11 anys vaig marxar de casa ja… Primer sols venia a Nadal, Pasqua i estiu, després alguna vegada més. Ahí començo jo de periodista, en 15 anys feia les cròniques esportives a ràdio Tortosa. A ma casa sempre escoltaven la ràdio en Luis del Olmo i esta gent i jo sempre he volgut fer això. El primer regal que em van fer uns tios d’Alemanya va ser un transistor, un aparell enorme.

Però la ràdio ha estat una afició, tu has viscut de treballar en Pàgina 3.
El de la impremta és de rebot, primer arriba la llibreria perquè és el que volíem, a la meua dona li encanta llegir, llegeix moltíssim i també el tema de la papereria. Però a Morella no es deia “anem a la llibreria”, es deia “anem a la impremta”. Vaig anar a una impremta de Vila-real a aprendre i em deien “no fiques una impremta, home, envia el que vulgues i t’ho farem ací”. Però jo ja sé com va este poble i et venen d’avui per a demà. L’any que ve farà 40 anys que vam obrir i quan tanquem nosaltres s’acabarà perquè no hi ha continuïtat familiar.

A més, ara la situació de llibreries i papereries locals… Amazon…
Hi ha un públic que li agrade tocar el llibre, i apretar-lo i olorar-lo i eixes coses abans d’adquirir-lo i altra gent que sí, Amazon. Però no sols en llibreries, nosaltres som un més de la cadena, mira les de roba, les de sabates… Em dius, Amazon acabarà amb les llibreries. No, acabarà en tot. Les tendes de menjar resistien una mica més, però ja ho pateixen també. L’altre dia vaig estar a Navarra i em vaig comprar unes pipares excepcionals, però després no les trobo enlloc, vaig entrar a Amazon i allí estaven, però em vaig espavilar i vaig trobar la direcció del fabricant, sempre que es puga les compro a la tenda. Si no al final desapareixerem tots. Recordo les pel·lícules d’Estats Units sempre arribant paquets, el cotxe per a tot perquè viuen al quinto pino i no tenen sensació de poble, allò és una carretera en cases i van al “centro comercial”. No pensava que això poguera arribar i… Els pobles sense tendes… Ara tindrem la carretera nova per poder marxar a comprar a Vinaròs… igual han d’aguantar les d’allí perquè les nostres… És una llàstima. Jo ja no, però vosaltres vos haureu de posar de repartidors.

Directe