GPS i Morella, mal negoci

Ricardo Querol

Hi ha invents que representen un avanç indiscutible en la història de la humanitat, i, en esta ocasió, no ens referim als que ens van ensenyar des de menudets a l’escola del poble a la que anàvem separats per sexes i, en el meu cas, amb una distància entre escoles de vora mig poble. Allí parlaven del foc i la roda com a cosa indispensable perquè la humanitat haja aplegat fins avui.

Però ens referim ara, millor, a invents més propers als nostres dies i més tecnològics, com l’ordinador, el telèfon mòbil, internet… Entre tots estos invents i aparells de tecnologia d’ara mateix, comptem amb el deu de la indicació perfecta, de la marcació instantània d’on estàs: “Envia’m la ubicació per watsap i vaig de seguida” És complicat, perquè sé què es pot fer, però no sé com enviar les meues ubicacions i, ben pensat, tampoc vull… Este deu “ubicatiu” pot estar dintre d’un aparell específic o incorporat a qualsevol telèfon mòbil que tinga una mínima tecnologia. Es diu GPS. Molts, cada vegada més, el consideren un invent diabòlic. Altres diuen que és tecnologia alienígena que estan introduint éssers perversos perquè, a poc a poc, anem perdent la paciència i acabem aniquilant-mos uns als altres. Cada u té la seua, però tots comptem amb unes quantes experiències desagradoses al voltant de l’invent que ens triangula des de l’espai i no s’equivoca ni de tres metres… “Ha llegado a su destino”, em diu en castellà, que el meu no té opció en català. “A su destino?” i a quin preu!. Bo, “A qué precio!” -perquè era argentí-, deguera pensar l’home que es va encabotar en seguir el seu GPS diguera el que diguera i va acabar fent “rallie” per la costa de Sant Joan de Morella, des de Cinc Cantons fins a la Font Catxa.

Esta setmana passada, dijous, cap a les 14:30 h., la gent que anava fent la seua vida entre Sant Julià i Sant Nicolau, al costat de la fruiteria, en mirar cap a dalt quedaven sorpresos en veure un cotxe d’eixos que costen alguna perra, baixant els esglaons de la costa amb el conductor amb un rostre que no sabria si qualificar de sorpresa o d’esglai. Em va venir al pensament la baixada de la carrera de bicicletes de muntanya en eixes proves “xtreme”, però, clar, estes van amb dues rodes i sense xassís. Dintre del BMW, el conductor i quatre persones més, o siga que anava completet.

-”¿Por aquí se puede bajar?”, em pregunta.
-”Hombre” -li conteste, quan encara estava a meitat costa- “hasta donde está ahora, sí, porque usted ha llegado, però los de aquí no hemos bajado nunca”
A tot açò, davant de la fruiteria i a l’altre costat, a la porta de la perruqueria de Yolanda i a la porta de la casa de Ramonet d’Ortells, ja es podien contar una vintena de persones admirant l’espectacle de la “bajada en cuesta de Morella”.
-”¿Y ahora qué hago?”
-”Pues la cosa está complicada”, -li dic- “porque si sigue bajando puede estropear todo el coche”.
I mentre, les quatre persones que l’acompanyaven dins del cotxe seguien al seu interior, apegant el xassís als esglaons.
-”Yo creo” -li vaig dir- “que deberían bajar todos del coche para que pese menos y no toque en el suelo”.
Va fer una cara com pensant: “¡Qué buena idea” I llavors i sols llavors va demanar als quatre acompanyats que baixaren del BMW que, el pobret, ja rascava els baixos entre esglaó i esglaó.
Alguna persona del públic li va demanar que intentara fer marxa enrere accelerant tot el que puges per veure si podia tornar a Cinc Cantons, però el cotxe va traure molt de fum i no es va moure ni un mil·límetre.

Aplegats a este punt, molts es preguntaran què li va poder passar a l’home per emprendre la costa de Cinc Cantons cap avall amb tanta tranquil·litat. Des de la reflexió que vaig fer després de dinar, una volta solucionat el tema i posant-me en la pell del ciutadà argentí que va descobrir Morella des d’una altra perspectiva, he de dir que no va ser una bogeria tan gran com pareix. Està clar que nosaltres, els d’ací, coneixem els nostres carrers i les nostres costes, però un foraster no. I també cal dir que al pobre conductor se li van ajuntar tots els factors en contra. D’una banda, l’aparell del GPS que li va indicar que girara cap a l’esquerra (diu un amic meu que n’entén de cotxes i que està assabentat d’estes coses que això els passa a voltes als GPS dels BMW), d’altra banda, les dos tires provisionals de ciment que s’han col·locat perquè els camions puguen subministrar material a l’obra que el Soro està fent a una casa de mitat de la costa, inviten a pensar que per allí poden baixar cotxes, com així és. I si no posen algun senyal, no és descartable que torne a passar. Però, com va superar el tram del ciment i es va clavar al mig de les escales?. També vaig saber trobar-li explicació. Si vostés baixen per la costa i imaginen que van en un cotxe, s’en adonaran que no es veuen amb claredat el esglaons i que no pareix que tinguen l’altura que tenen. Nosaltres, els d’ací, com que pugem i baixem a peu cada dia les costes, tenim una mesura exacta d’aquestes, però el visitant, no. Per això és fàcil que te n’adones que t’has posat en un merder quan ja estàs al mig d’ell.

Havíem deixat al pobre conductor dintre del cotxe, a mitat costa. Cal dir que el públic havia anat augmentant, però sols se sentien lamentacions i frases com “Ai, pobres!” o “Rascarà, rascarà, segur!”, però cap solució. Tampoc aportaven cap solució els passatgers del BMW, alguns dels quals es van dedicar a fer-se fotos o gravar l’escena amb el mòbil.

Vaig recordar llavors que havia tingut una cotxera amb un gran esglaó a la porta i que això ho solucionàvem a casa amb una fusta llarga i d’una altura adequada perquè les rodes pogueren pujar i baixar sense cap problema. Com que estaven allí mateix, com ja hem dit, les obres del Soro, vam aprofitar -el xòfer i un servidor- unes fustes de l’obra per imitar el que fèiem a la cotxera de casa, anant posant i llevant les fustetes tant a les rodes de davant com a les de darrere fins que el cotxe va aplegar al carrer Sant Nicolau sa i estalvi i es va sentir un aplaudiment mentre el xòfer argentí esbufegava de satisfacció i em donava les gràcies.

En aquell moment vaig tenir empatia amb ell recordant unes quantes situacions particulars viscudes per culpa de creure sense piular en les indicacions del GPS. He aplegat fins un penya-segat a la costa Brava. En Guadalupe, el poble Ferrero Rocher d’enguany, em vaig quedar enganxat en un carrer de mida inassumible per al tràfic. A Gijón fins a 3 vegades en un cap de setmana vam donar voltes i voltes en un escalèxtric per aplegar a cap lloc. Esta mateixa setmana, una persona coneguda em contava que es va equivocar de rotonda anant de Castelló a Morella per l’eixida de la carretera d’Alcora i va voler solucionar el despiste amb el GPS. Error!. La ruta seguida va ser: Sant Joan de Moró, Vilafamés, La Barona, Vall d’Alba i Benlloch per arribar a la V-10. I és que, al parèixer, hi ha alguns GPS que tenen entre les seues opcions la de “ruta pintoresca”, i com que no t’adones d’eixe fet pots visar obligadament els 135 pobles de Castelló abans de fer cap al teu destí.

Ah, el tema del BMW per la costa de Sant Joan s’ha fet viral a les xarxes socials i alguna televisió perquè, en aquell moment, per allí passava un periodista d’ací que treballa fora. Això de les xarxes socials també és un bon tema…