Així era la Morella del 23-F de 1981

Era dilluns. Un dia d’hivern encara que no excessivament fred. Morella estava preparant l’Anunci del que seria el 48 Sexenni. Dins de les muralles de la xicoteta ciutat dels Ports es sentien les màquines de cosir tallant paper al mateix temps que sonaven els tirs de Tejero dins del Congrés dels Diputats a Madrid.

I, encara que amb l’esglai al cos durant uns quants dies, els morellans van continuar plegant, arrissant i tapissant els papers que lluirien les carrosses exactament mig any després de l’intent del cop. L’anunci es va celebrar amb total normalitat, encara que amb menys confetti del que es tira actualment. Simplement, eren altres temps.

L’alcalde de la ciutat era Rafael Sabater, primer de la democràcia després de 40 anys. Primera autoritat municipal que havia sigut triat democràticament a les urnes dos anys abans. També era diputat provincial per aquells dies, el que va fer que no estara a Morella aquell dilluns de febrer de 1981. Tampoc estava el tinent d’alcalde, Francisco Blasco, que seria alcalde no massa temps després. Les dos absències provocaren que uns joveníssims Xavier Fabregat i José Miguel Adell, regidors de l’oposició a principis de la dècada dels 80 passaren la nit a l’Ajuntament a l’espera del que pogués passar.

Fabregat i Adell van ser el que es van posar en contacte amb la Guàrdia Civil de Morella, que tenia la mateixa por al cos que la resta de la població i van decidir tancar-se al quarter a la espera de notícies més clares del que estava passant.

La vida a Morella a
començament dels anys 80

L’aigua era un dels primers problemes de per aquells dies, amb una sequera que portava quasi tants problemes com ho fa ara de tant en tant. La font de Sant Vicent no deixava de brollar, però la pluja era més que necessària en aquells dies. Això no impedia que un dels projectes més importants que tenia Morella entre mans fóra la construcció de la piscina, pionera a la comarca i que encara ens refresca als estius morellans.

Les muntanyes dels Ports encara recordaven temps de la Guerra Civil, massa recents com per a repetir-se un altra vegada quan la democràcia pareixia ja el millor futur possible per a tot l’Estat. Les armes, com els canons del castell, ocupaven un destacat lloc de la fortalesa, però amb un caràcter decoratiu i de record de temps passats, en cap cas amb ànim d’encendre la incertesa.

Per aquells primers anys de la dècada dels 80 els dinosaures ja començaven a tornar a deixar-se veure en forma d’ossos. La xemeneia del Tint, encara que en hores baixes, continuava traient fum i esperança de futur per a una comarca on l’activitat industrial era escassa i que encara anava a anar a menys. Bona part del poble vivia de tintar les més diverses peces de roba.

El Pla d’Estudis era diferent al d’avui. El col·legi de l’Alameda acollia als joves abans del batxillerat i no als xiquets de la guarderia com ara. Al mercat del diumenge, només un dia abans, es comprava i venia fruita, verdures i fins i tot roba, el que els més joves ja no han conegut en aquest indret.

Foren hores d’incertesa en les que no es sabia que anava a passar. Els carrers es van quedar més buits del que és habitual. Hores en les que la voluntat expressada a les urnes podia quedar en un no-res. Els quaranta anys de la dictadura franquista tornaven a la ment de molts i a les cases s’amagaven en el més fons dels armaris qualsevol signe que deixés veure el signe polític dels que les habitaven.

Els arcs de Santa Llúcia s’estaven destapant després de dècades en les que no es tenia en compte el patrimoni. Alguns quadres de l’església no eren si no marcs per l’acció dels lladres. Casa Manero de Baix venia encara des de menjar fins a ferramentes. Els telars feien mantes morellanes com els nostres avantpassats.

Foren convulses hores que finalment, quedaren només en un esglai. La gent prompte va tornar a eixir al carrer i la vida continuà més o menys tranquil·la a aquesta zona dels Ports.