Treballar i estimar la terra (I)

Dissabte, 19 de juny de 2021

Manuel Beser Jordà

No hi ha faena més honrada i més agraïda que treballar la terra i domesticar alguns animals que ens ajuden en la nostra subsistència: això significa d’entrada, viure més i millor, dues aspiracions naturals i humanes. La terra és generosa, els animals i tota la natura també, ja que quan donen ens ofereixen més del que ens cal, d’ací les nostres alegries i les nostres penes: canviem la generositat per l’enveja i l’odi de voler tenir més i posseir, posseir-ho tot. Potser per això la riquesa en el món està tan mal repartida entre els que són propietaris acabalats, i els treballadors que viuen, sobreviuen o malviuen; i no tot és riquesa material com podem constatar en els nostres temps. La terra hauria de ser patrimoni comú, de tots i totes, perquè, qui podria dir mai: aquesta terra és meua, o aquest arbre o aquest animal són meus? I el cel, el mar i la pluja de qui són? I els dies i els mesos? En el cristianisme hi ha la sana creença de dir que Déu és pare nostre i que tots nosaltres som germans, igual com les muntanyes, les plantes, els animalets, els virus, les bactèries…

Per això la terra, la natura s’haurie de respectar més i no voler dominar-la com ara fem (dominar te a veure amb els conceptes d’amo, de casa, i de propietat). Tot es va capgirar quan a algú se li va acudir dir: Açò és meu! I van aparèixer el negoci, el comerç i la indústria com una forma de benestar, però també d’engany i d’afany de poder. Així es va acabar la igualtat entre els humans sent molt difícil, per no dir impossible, eixir d’eixa roda de producció que ha imperat al llarg dels temps, encara dura i durarà. L’única diferència estarie en oferir més o menys llibertat individual a les persones i més o menys igualtat. Alguns prediquen que el capitalisme està periclitat per abusiu i destructiu, altres que cal trobar noves formes de socialisme, i a la llarga tots estem parlant del mateix. Avui, però, passem moments de canvis: amb tots els avenços tecnològics i la dolorosa pandèmia (esperem que no en vinguen més) tot ha quedat capgirat. Tot, menys les ànsies de domini i de poder (de voler tenir sempre la raó) que no se si tenen present la seguretat física i mental de les persones.

De temps immemorials a la nostra comarca dels Ports de Morella es vivie sobretot de l’agricultura, la ramaderia i del seu comerç, amb una poca activitat artesanal i industrial, però sempre patint al llarg de la història moments àlgids de població i moments baixos en què calie modificar la porció de territori a treballar per a poder alimentar-se. En general la tendència va ser anar augmentant la superfície cultivable, tot i que el territori que es podie treballar estave en poques mans fins que es va arribar al límit. Va caldre obrir masos en les boscúries, a prop dels camins i les fonts per a poder subsistir. S’aprofitaven les superfícies planes a prop dels rius i dels barrancs, així com terrenys per a ser treballats i aprofitats, fent les conegudes parets de pedra seca per evitar l’erosió dels camps. El producte principal a la comarca sempre va ser el blat, amb excedents importants alguns anys; per això s’havie dit que ere terra de pa, terra de blat. I és que a l’antiguitat el pa era l’aliment bàsic: tenir pa significava poder viure, no patir malalties, no morir de gana. Els animals domèstics abastien de diferents productes a part de la carn: els embotits, els ous, la llet (el formatge, la collà), la mel, la llana, les pells, l’ajut en el treball, l’adob pels camps… Els boscos i els rius oferien llenya per cuinar i escalfar-se, aigua i pesca, pebrassos, plantes aromàtiques, condiments i aire per a respirar… En general es practicava l’intercanvi de productes quan era possible, perquè als pobles menuts hi havia (i encara hi ha) molta solidaritat. I també es podien contractar jornalers en els moments més durs de les collites. Us posaré un exemple proper de com anaven les coses ara fa vuitanta anys:

Mon pare, nascut l’any 1921, ara farà cent anys, era persona que no solia parlar massa d’ell mateix, tant, que fins i tot no gaudia quan el felicitaven pels seus aniversaris; potser perquè considerava que això de passar els anys no havia de ser motiu de satisfacció, sinó de desgràcia per haver deixat passar el temps fent sempre el mateix i no haver-lo aprofitat prou en aprendre més. Passada la guerra civil, amb molta gana i sense poder dedicar-se als estudis, perquè era el fill gran de la família, va haver de treballar al jornal ajudant en les feines agrícoles a famílies o cases que ho necessitaven. Ací va l’experiència que va tenir de jove treballant al mas de Serra Plana de Morella. Us ho exposaré tal i com ell m’ho explicave:

“Açò ere a Sorita, a finals de juliol de 1940 en què es va presentar a la casa nostra de la Costa de la Ferreria, el Sr. Francisco Pastor, que a més d’agricultor feie de pèrit en particions d’herències, valoracions de danys forestals i altres menesters delicats i humans; ere el que en diríem un “home bo” del poble. Estava casat amb una masovera del mas de les Beates, i per tant emparentat amb gent dels masos de Morella. Va demanar per mon pare i li va dir si ell o el seu fill gran, que era jo, podrie anar al mas de Serra Plana com a jornaler a càrrec de l’amo per ajudar-los en la sega i per apuntar el blat mesurat a l’era. Mon pare de seguida, em va encomanar la visita i la faena, havent de preparar-me per marxar el primer dia d’agost, dilluns.

A les tres del matí vaig eixir de casa amb un farcell amb roba de recanvi i emprenc camí per la pista que van fer els militars republicans sobre l’antic camí de la Tinença de Benifassar, que només va arribar fins la Talaiola (1.018 m.), la muntanya més alta de Sorita i a menys de tres quilòmetres de Torre Miró. A les cinc travessava la carretera nacional i agafava el camí cap a Herbeset, i al final, en comptes de seguir el camí del poble vaig anar recte i cap a les vuit del matí ja estava a Serra Plana. Truco a la porta del mas i saludo les dones i un home gran al que em presento. Em donen esmorzar i m’assenyalen el lloc on dormiré: a un racó de l’entrada en un sac de palla i em donen una manta.

Deixo l’equipatge i me mostren on estan segant. Em presento a l’hereu que m’indica que amb un altre treballador hem de lligar el blat en garbes. Tres dallers tombaven el blat i nosaltres el garbellàvem. Arribe diumenge i pel matí fem la mateixa faena, mengem un poc més tard i per la tarde, festa! Els fills de la casa i els jornalers van anar a la taverna del poble i jo vaig aprofitar el temps per afaitar-me de vuit dies i recórrer tots els contorns del mas veient uns paratges bellíssims. Cap al tard, per sopar, em fan seure a taula amb cadira.

La setmana següent la mateixa faena i el divendres, acabada la sega del blat, van treure totes les mules i vam començar a carrejar les garbes i disposar-les dins d’un ampli edifici anomenat la “tanyada” on a un cantó s’apilaven les garbes, primer a mà i després amb l’ajut de l’escala i la forca; i a l’altre cantó es trillava si feia mal temps, així no havien de córrer en cas de pluja. Això va durar tot el divendres i el dissabte. Al final del dia els amos em diuen que ara preferien sembrar i deixar la trilla per més endavant. Solien sembrar en llocs ombriosos on no tocave molt el sol. Els dic que a casa també tinc faena i decideixo tornar. Sopo i em despedeixo cordialment de tothom, demanant-los que em despertin al ratllar el dia, disposant-me per marxar.

L’endemà a l’alba ja passava enfront d’Herbeset, recordant la beata que descansa en la seva església. Aviat arribo al mas de Torre Miró i la tornada a Sorita va ser ràpida de baixada. Pel camí sentia els tocs de les campanes del dia de l’Assumpció: primer el senyal, després els repics i en el volteig ja veia les primeres cases del poble. Encara vaig poder anar a la missa de la patrona de la parròquia, després de passar quinze dies d’absència i haver sigut masover en una estada inoblidable.”

Manuel Beser Jordà
és membre del Centre d’Estudis dels Ports

Directe