Ramon de Pedro Fuster, cavaller i alcalde de La Mata (i III)

Manuel Beser Jordà

El comentari que podem fer ens obliga a pensar en els escrits del filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) quan tractant sobre el comportament humà individual fa referència a la moral d’esclaus i de senyors; d’aquests darrers, afirma, no saben destriar entre acció i felicitat, i per a ells tot és el mateix: no són prou feliços, perquè confonen una cosa per una altra. Com si digués que molts diners no donen més felicitat, sinó que són aspectes diferents i que l’un no és conseqüència de l’altre. Malgrat tot, els diners són necessaris i haurien de ser un mitjà per a viure i no una finalitat en ells mateixos, perquè ja se sap que si uns tenen molt, altres hauran de tenir poc o gens, cosa ben lamentable. Pensem que s’ha de treballar (com sigue) i tenir la il·lusió de poder viure honradament. Ara en temps de tant de maquinisme també, les persones sempre són necessàries, encara que només sigue per apretar les tecles d’un ordinador. Hem de ser persones actives, lliures i responsables mentalment i física si no volem caure en la pena, el ressentiment o la depressió. No està gens bé la desconsideració que fa aquest senyor respecte els seus criats i treballadors; es pot ser amo i respectuós/a amb aquells que col·laboren en els propis beneficis, el que passa és que tots en voldríem molts de beneficis, però el que cal és treballar tots a una i bé, cadascú des de la pròpia posició. Això és el que en diríem el pacte implícit de tots aquells que volen aconseguir la mateixa cosa, el problema és que aquell que més té es creu amb el suposat dret de tenir més poder que els altres.

El mateix fet d’assassinar la seua dona és de suposar que va ser un dur escarment per al noble senyor que no confiava i s’aprofitava dels seus subordinats. Res diu en els seus textos dels motius d’aquesta acció violenta, segurament per tapar-ho o encobrir-ho ell mateix. Sovint, en aquestes accions sempre ho paga qui menys culpa té. La conseqüència directa va ser que aquest senyor va haver de deixar el càrrec d’alcalde i marxar del poble, segurament perquè alguna cosa no l’hauria feta del tot bé, o no va pensar en beneficiar la majoria. A nivell polític observem dues qüestions: la primera que tot i declarar-se carlista com a noble que era i per les actituds desamortitzadores dels lliberals, acollí de bon grat a casa seva al general Ramon Cabrera, però en canvi, va ser confident del general Juan de Villalonga que va acabar l’any 1844 amb la majoria de capitostos carlistes, i enviava dades històriques i econòmiques al lliberal Pasqual Madoz, futur ministre d’Hisenda, per al seu llibre de geografia econòmica d’Espanya. Segurament considerava més desitjable estar bé amb tothom com a norma de seguretat i pel que pogués passar de cara al futur. És curiós el consell del capellà al seu amic en la carta reenviada: “dedica’t a la bona agricultura i deixa estar la política, que dona molts desenganys”. És a dir, treballem honradament la terra, aprofitem els seus beneficis, i no busquem enfrontaments amb ningú, perquè en general els polítics només desitgen poder manar i disposar de diners donant a voltes molta o poca llibertat individual.

Sobre les normes de convivència observem la negativitat de les normes, ja que quasi totes són prohibicions que tenen com a finalitat el respecte als altres i a les seves propietats. S’intentaven evitar els vicis com el joc o el beure públicament, i sobre els oficis hi havia poques ordenances perquè cada treball devia tenir les seues pròpies normes. Cal deixar constància de molts oficis avui desapareguts a causa de la industrialització del camp, els controls sanitaris o les noves tecnologies. La conseqüència que en podem treure de tot açò és que en una societat on hi ha tantes diferències i desigualtats es propicia tota classe de violència, amb l’inconvenient que en aquests temps del segle XIX tot anava a remolc d’aspectes molt imprevisibles: primer, els canvis climàtics que afavorien o no la producció d’aliments, després la sanitat pública molt determinada per la higiene, els avenços científics i les malalties genètiques, endèmiques o contagioses, i un darrer factor que eren les pujades i baixades de població que exigien més o menys treball i controlaven l’emigració cap a altres poblacions. Sovint tots aquests despropòsits eren els causants dels grans desastres i conflictes que hem hagut de patir d’alguna manera o altra. Sort que l’esperança i la il·lusió en un futur millor és el darrer que podem perdre. Ens sabrem posar d’acord algun dia?

Manuel Beser Jordà.
és membre del Centre d’Estudis dels Ports

1
En un inventari de Gaspar Pedro fet l’any 1602 es diu que els Pedro tenien una casa a la Plaça, un hort al Puador i vuit masies, una a Morella “vulgarment dita la Pobleta”. AHNM. Cristòfol Segura, A. 1602, març 22, f.64 a 72. Dins l’obra d’EIXARCH FRASNO, José: La Mata (Els Ports de Morella), ed. Mn. Antonio Ripollés Amela, Imp. Jordi Dassoy, Sant Cales de la Ràpita (Tarragona), 1988, pàg. 234

2
Segons documents consultats pel professor Josep Eixarch sabem que en 1593 un Miquel Pedro, soldat (miles), venia blats (frumenti) a la ciutat de València per import de 582 lliures. Un altre Miquel Joan Pedro, cavaller, deixava en el seu testament de 1599 als jurats de la Mata 5.000 lliures per a un mestre de xiquets, clergue, i encara el 1610 un altre Antonio Pedro veí de Morella administrava els mercats majors de la ciutat de València. És evident que els Pedro es dedicaren als negocis i tocaven grans sumes de diners. Vid. EIXARCH FRASNO, José: La Mata, op. cit. pàgs. 234-235.