Qui té la culpa: el que cuina o el que s’ho menja?

Diumenge, 27 de gener de 2019

“Estoy, como pueden ver, en la habitación de Miguel Carcaño. El lugar donde Marta del Castillo fue asesinada con este cenicero”. No podia creure’m el que estava veient i escoltant a l’informatiu d’una de les cadenes de televisió nacionals més importants del país. Amb l’ajuda de la realitat augmentada, la presentadora apareixia a l’interior de l’habitació de Carcaño en una mena de reconstrucció que havien fet amb motiu dels 10 anys de la desaparició i mort de la jove sevillana. Uns segons en “prime time” per a anunciar que, hores després, s’emetria un programa especial per a commemorar el trist aniversari. Sens dubte, aquesta cadena havia aconseguit el seu objectiu: centrar l’atenció de l’espectador i aconsellar-li que no es perdés el “10 años sin Marta del Castillo”.

La mateixa tecnologia s’ha emprat per mostrar-nos com és el túnel on va caure Julen. Realitat augmentada per què entenguem com el xiquet va descendir desenes de metres i així fer nostra la seua angoixa i la dels seus pares, avis, oncles, cosins, etc. És un pas més, una eina més, amb la qual conten ara els mitjans de comunicació per enganxar als espectadors quan, malauradament, ocorren casos d’aquests. No era suficient el relat minut a minut d’aquests successos amb la intervenció de tot aquell que tinguera alguna relació, per mínima que fora, amb les víctimes. “El pequeño Gabriel”, Laura Luelmo, Diana Quer, Mari Luz Cortés, Sonia Carabantes, Rocío Wanninkhof… noms que ens són molt familiars perquè algú va decidir que ho foren. Històries tràgiques que hem viscut quasi en primera persona dia rere dia. A través, sobretot, de la televisió, hem conegut el moment de les seues desaparicions, què portaven posat, quins van ser els seus últims passos, qui havia sigut l’última persona en veure’ls, com era el seu cercle més pròxim i fins i tot si els agradava escoltar música o preferien un bon llibre. Qualsevol detall de les seues vides ha sigut i és d’interès públic. Clar, ens és totalment necessari saber totes aquestes coses per a poder dormir tranquils.

Aquesta forma de treure suc i rendibilitat econòmica a aquestes notícies va néixer, en el cas d’Espanya, a cavall entre 1992 i 1993. “El crim d’Alcàsser”, que molts tenim en la memòria, va suposar l’arribada del que després s’anomenaria “telebasura”. Així m’ho van explicar fa uns anys a la facultat. La desaparició de Miriam, Toñi y Desirée un divendres 13 de novembre de 1992 va ser l’inici de 75 dies d’espectacle televisiu. Hores i hores de programes dedicats a “trobar” a les xiquetes, testimonis d’uns i d’altres dient que les havien vistes per ací i per allà. Tot narrat en viu i en directe. També el moment de la macabra troballa. El 27 de gener de 1993, dos apicultors localitzaven els cossos de les xiquetes. Un programa va emetre el moment en el qual una de les mares li comunicava l’horrible notícia al seu marit.

Són casos on l’ètica passa a un segon terme i on manen les xifres d’audiència. Tot val, tot està permès. I sembla que quasi trenta anys després continuen triomfant aquestes pràctiques. Qui té la culpa: el que cuina o el que s’ho menja? És l’eterna pregunta sense resposta amb la qual posaré avui el punt final.

Directe