Podríem donar el míting nosaltres

Divendres, 24 de maig de 2019

Si la campanya electoral s’haguera allargat més, jo sé d’uns quants que no hagueren sobreviscut. I no parlo precisament dels polítics, que segur que també estan esgotats… Parlo dels meus companys, els periodistes, i també de tots aquells que fan possible que puguem fer arribar les cròniques als espectadors: càmeres, tècnics de so, productors, realitzadors, editors, etc. Aquesta ha sigut la meua primera campanya electoral formant part del dispositiu especial que organitza la cadena que em dóna de menjar, i com la part que veuen vostès és la que apareix breument a la tele, m’agradaria que conegueren el backstage. Habitualment, els treballadors es divideixen en grups i cadascun d’ells segueix al polític de torn. A això, juntament amb els propis polítics, se li anomena caravana.

És habitual escoltar “la caravana socialista” ja està a la capital; o “la caravana popular” s’instal·la a la plaça. Aquesta pràctica sol emprar-se quan es cobreix informació a nivell nacional. En el cas de la informació autonòmica, i en el meu cas en concret, els grups no estan tan definits i avui podem estar amb Ciudadanos i demà amb Podemos. De tota manera, jo he passat més hores amb dos partits: el socialista i el popular. Els mítings solen durar, com a mínim, una hora… els desplaçaments, prou més. Habitualment solen participar el candidat a presidir l’autonomia i el candidat a l’alcaldia de la ciutat o municipi on se celebre. Des que comencen, estem amb el cronòmetre a la mà per minutar les intervencions. En els primers dies de campanya els missatges dels polítics són nous i els periodistes estem ben atents. Però al cinquè dia, comencem a reconèixer frases. En dos dies més, reconeixem ja les propostes senceres. I en dos més, podríem donar el míting nosaltres. És molt divertit quan els periodistes repetim, a l’uníson, el final d’una frase al mateix temps que la diu el president regional. Ens riem una estona i això fa que les hores passen més ràpid.

Després dels mítings, cal desfer el recorregut. Mentre el conductor fa la seua feina, el càmera prem el play per reproduir els moments que jo he destacat. Els escoltem i establim l’inici i el final de cada “tall de veu”. Al mateix temps, redacto la crònica que després locutaré. Tot amb un ull posat al temps. Abans de cada eixida, els editors ens diuen quant ha de durar la crònica i no ens podem passar ni un segon (seguint els criteris que marca la Junta Electoral Central). Ja a la redacció, posem la veu a la crònica i li afegim les imatges. Un treball en equip de moltes hores condensat en pocs segons. I així dia rere dia fins que arriba la jornada de reflexió i “descansem”. Agafem forces per al que vindrà: un altra jornada maratoniana que posarà fi al 26M i obrirà una nova legislatura.

Directe