L’esperit de la comunitat
Divendres, 17 de juny de 2022Vicent Royo Pérez
Fa un temps que l’actualitat de la comarca està marcada per la discussió sorgida a partir del plantejament de diferents projectes d’explotació del medi natural. Iniciatives com el parc els Ports-Maestrat –l’anomenat Yellowstone europeu–, els parcs eòlics i la MAT no han fet sinó esperonar unes reaccions de la societat local que s’han mostrat amb més força que mai. La col·lisió entre unes postures i les altres il·lustra l’existència de dues realitats contraposades, que conceben el territori des d’òptiques distintes. Intentar explicar les diferències en unes poques línies resulta pràcticament impossible. Amb tot, l’itinerari d’investigació que duc en els últims mesos m’ha fet venir al cap algunes reflexions, que voldria compartir amb el públic lector.
Abans que res, cal posar al damunt de la taula els punts de partida de les dues propostes. Per als promotors, les zones rurals són espais a explotar amb la mateixa lògica capitalista que impera als sistemes de producció de la indústria i el comerç. El territori és vist com una infraestructura capaç de generar uns recursos i una riquesa que se sostreuen del medi rural i es drenen cap a les concentracions urbanes. D’acord amb aquest plantejament, el paisatge es converteix en un palimpsest explotat sense pietat i la població rural s’empobreix al mateix ritme que disminueix, perquè fan falta poques mans per mantenir les instal·lacions que requereix aquest model deshumanitzat i insolidari d’explotació del medi.
Per a les persones que viuen al món rural, en canvi, l’entorn és casa seua, l’espai on desenvolupen les seues activitats quotidianes i on basteixen un projecte de vida. Aleshores, el territori s’entén com una projecció cap al futur, que al mateix temps té un substrat sentimental i històric. El paisatge esdevé un objecte construït a partir de vivències personals que es fonen en un sentiment col·lectiu, producte de segles d’acumulació d’experiències que s’han transmès generació rere generació. Hi ha, doncs, una concepció social i cultural al darrere d’aquesta percepció que es crea de manera comunal i que s’allunya de les propostes que arriben des de l’altre costat precisament pel seu origen col·lectiu.
Al meu entendre, aquesta visió del territori és la millor expressió de la pervivència d’un sentiment comunitari que té el seu origen segles enrere i que perviu en l’actualitat, a pesar de què moltes i molts insisteixen a donar-lo per extingit. Per a la gran majoria d’especialistes que es dediquen a la història agrària d’època contemporània, la comunitat rural començà a desintegrar-se a mitjan segle XIX i, de retruc, també ho feu la seua identitat. Si fem una ullada diacrònica a la història dels Ports, ens adonarem de què això no és del tot així.
A l’Edat Mitjana, la vila de Morella i les aldees del terme general crearen una concepció del territori que el convertí en el principal patrimoni que compartien tots els habitants de la comarca. Segons la seua percepció, tot allò que estava inclòs dins del terme municipal d’un poble era considerat un terreny comunal, susceptible de ser aprofitat de manera lliure per totes les veïnes i els veïns del lloc. Aquesta interpretació s’extrapolà a una escala superior, de manera que els habitants de tots els centres gaudien col·lectivament dels recursos naturals que s’englobaven dins del terme general. Com es pot imaginar, la superposició d’aquestes dues realitats generà contradiccions perquè no sempre s’estava disposat a obrir els districtes municipals a residents d’altres llocs, encara que foren de la mateixa comarca. Ara bé, més enllà de les diferències, s’imposà una lògica col·lectiva esclafadora.
Els grups urbans i rurals saberen assolir un consens que tenia com a premissa bàsica el respecte als béns comunitaris. En major o menor mesura, tothom depenia d’aquests recursos, així que bastiren un model d’aprofitament que respectava la seua integritat. En aquest sentit, la ramaderia ovina convivia amb l’agricultura cerealícola i especulativa –fonamentalment, les plantacions de safrà–, el carboneig i l’explotació forestal, destinada al sector de la construcció i les indústries urbanes. Per tant, l’entorn suportava una forta pressió i l’única manera d’evitar-ne l’esgotament era preservar els drets col·lectius. Només es podia garantir la reproducció del sistema si la comunitat s’erigia com a protectora i això fou el passà.
Sobre aquesta pedra, es construí un binomi comunitat-espais comunals que discorria de la mà. Entre altres coses, la primera s’explicava per la seua identificació amb els segons. Per la seua banda, els espais naturals estaven fortament humanitzats, fins al punt d’assolir la caracterització del grup humà que els havia creat i els modelava a mesura que passava el temps. Perquè, en efecte, la configuració del paisatge no fou estàtica, sinó que es transformà al mateix ritme que ho feia la comunitat que l’havia originat. Ara bé, a pesar dels canvis, l’essència es mantingué durant els segles moderns i, ja en època contemporània, s’arribà el teòric punt de trencament de la relació.
Segons diuen algunes veus, el desmantellament dels béns comunals en les amortitzacions del segle XIX feu que el vincle entre la comunitat i el territori s’esbiaixara, cosa que també marcà l’inici de desintegració del col·lectiu. Sense el referent dels espais i els drets comunals, la comunitat es desfeu davant de l’individualisme imperant en l’agricultura capitalista que prengué força davant de la tradicional ramaderia. La tendència s’accentuà a partir dels anys seixanta del segle XX arran del despoblament, fins al punt de què quasi no queda ja rastre de la comunitat com s’entenia abans. Si em permeten la ingerència les i els col·legues especialistes, res més lluny de la realitat.
Les reaccions viscudes en els últims temps en la comarca demostren que l’esperit comunitari està tan viu com en el passat i que la vinculació amb el territori es manté amb un vigor que il·lusiona. Evidentment, la societat rural actual té molt poc a veure amb la d’èpoques passades perquè el context ha canviat, però això no vol dir que s’hagen aniquilat els ressorts organitzatius propis de l’ésser humà. Els projectes arribats des de fora han despertat un sentiment col·lectiu d’oposició que està articulat al voltant de la identificació del grup amb el territori i aquesta vinculació ha esdevingut un tret definitori de la seua personalitat. A pesar de les fractures internes, que suposen un perill constant de desintegració, la comunitat segueix en peu i té arguments sòlids per afrontar amb consistència els reptes dels nous temps.
