L’ermita de la Mare de Déu de la Consolació

Divendres, 17 de març de 2023

Carmen Ferrer

L’ ermita de la Mare de Déu de la Consolació, és un punt de referència per a qualsevol forcallà, no tan sols pels devots de la Verge, si no per la magnífica vista del poble des del turó, tot plegat fent una passejada molt agradable. L’anomenat “Rosari de les Antorxes”, el dissabte al vespre abans de Festes, és potser l’acte més participatiu amb assistents de totes les edats. Després de resar a la Consolació es baixa per la costera cantant el rosari amb un fanalet a la mà i a peu de carreta espera la peanya de la Mare de Déu, just al costat de la capella dita “Consolacioneta”. La processó continua fins a Forcall i fent una volta al poble s’arriba a l’església, a on es canten els goigs de la patrona.

Cal recórrer, com tantes vegades, a José Eixarch (1) per fer un resum de la seva història. El document notarial trobat fins ara que esmenta la data més antiga de l’ermita, és un cens registrat pel notari forcallà Francisco Suñer l’any 1728-1731 que diu: “Francisco Pedro Gasulla de Morella, tomó de dicha Hermita o de sus Administradores, según escritura ante Miguel Pedro, escrivano, el 18 de Octubre de 1553”. Concloem dons que fou construïda amb anterioritat a aquest any, perquè al s. XVI ja es troben donacions fetes al Bací de la Hermita de la Mare de deu de la Consolació. El 1573 dos pedrapiquers declaren haver rebut “46 lliures, 6 sous, 8 diners… que l’universitat del dit lloch del Forcall, los dona per raó de una capella e segrestia han de fer en la Verge Maria de Consolació”. Es a dir, l’ermita es va ampliar, segurament en una època de bonança econòmica ja que la població entre el 1554 i 1610, va doblar el nombre d’habitants passant de 657 a 1.234.

El següent canvi documentat, l’aporten uns goigs de “Nta Sra de CONSOLACION VENERADA EN LA VILLA del Forcall, Reyno de Valencia, impresos a Tortosa l’any 1783” perquè en una de les estrofes diu “El año mil setecientos, ochenta y tres, esta Villa ensanchó vuestra Capilla…”2 Per tant, els trets arquitectònics barrocs que reconeixem ara, correspondrien a aquesta ampliació, sense excloure alguna reforma posterior menys significativa.

És curiós que el 15 de Febrer de 1779 a causa de la mort de l’ermità, Victor Sabater, el rector Pedro Monfort i l’Ajuntament de Forcall, van decidir fer un inventari de les peces de valor que estaven a l’ermita, donat que de moment “los ornamentos sagrados, calices y demàs piezas de dicho Hermitorio con las pocas alhajas de la casa havien quedado sin persones que las cuydare”. Del llistat es dedueix que la Mare de Déu tenia 15 vestits, més els elements i ornaments per dir missa (4 casulles) i les donacions dels seus devots, un reguitzell de joies, algunes falses, ja que s’especifica tot amb molt detall. Criden l’atenció 14 “ramicos de seda usados”, segurament els que duien les núvies el dia del casament.

L’ermita va quedar molt afectada pel vandalisme de la guerra civil però la devoció a la patrona va continuar arrelada, fent possible que l’1 de abril de 1957, dilluns de Pasqua, es celebrés la consagració de l’altar major de l’ermita. Un capellà forcallà que ha volgut quedar en l’anonimat, va fer donació de l’altar de pedra que va permetre fer la missa de cara al públic. El conjunt pesava 800 quilos que van ser pujats amb tractor, i van fer falta 10 homes coordinats per Felipe, mestre de la PPO, per col·locar-lo al seu lloc. El pintor Moles va decorar el retaule i Pepet, el pintor del poble, va repassar les parets. La consagració de l’altar es va fer segons els ritus tradicionals, aigua lustral (especialment beneïda per purificar), oli sant, foc encès al mig de l’altar i als costats i encens, així com la col·locació en un petit nínxol, de dos ossets de les relíquies de Sant Víctor, previ permís del Bisbe. La missa va ser concelebrada amb participació de sis capellans forcallans. Mossen Marcos Gascón va explicar el significat de la cerimònia i mossen Manuel García va fer el sermó. Malgrat ser un dia de fred, pluja i vent, es van repartir uns cinc-cents “rollos” entre els assistents, el que dona una idea de la participació popular. També es va imprimir una estampa commemorativa amb la imatge de la Mare de Dëu, l’ermita i la costera. (2)

El segon dia de Pasqua és el dia d’anar a la ermita a berenar pa, olives negres i abadejo invitats pels majorals de les Festes de Sant Antoni. El problema era que a dalt no hi havia aigua i calia portar-la a sang. La Colonia Forcallano-catalana fundada el 1956, se’n va fer ressò d’aquesta mancança i una de les seves primeres actuacions va ser portar l’aigua a l’ermita, factible tècnicament des que l’aigua del Xorrador va arribar a la plaça (1949). Amb l’aportació dels socis, s’inaugurava així la font dissenyada i construïda per Antonio Civit l’estiu de 1959. Cinc anys més demostrant l’afecte dels socis a la Patrona es va reparar també la campana que seguint la tradició es toca al entrar a la ermita i que amb el temps s’havia badat. Sembla cosa de xiquets, però el seu to alegre recorda al poble que la gent continua visitant a un indret especial.

A la dècada dels anys 90, aprofitant que calia arreglar el dipòsit de l’aigua del poble, i que feia falta una pista per pujar els materials, es va aconseguir poder arribar fins a l’ermita amb cotxe, un fet que ha animat i emocionat a més d’un devot amb limitacions físiques. Sempre intentant que la casa de la Patrona no es deteriorés, mossèn Joaquim Tena, rector del Forcall, va emprendre la renovació del paviment gracies a una subscripció popular i la col·laboració del Ajuntament, portada a terme per Manolo Martí. També els majorals de Sant Antoni han recolzat millores a l’ermitori, així en dos anys consecutius 1998 i 1999, van poder renovar els bancs dels feligresos el que embelleix i afegeix comoditat als visitants.

A part els arranjaments de manteniment, cal destacar l’aportació desinteressada de Salvador Vidiella de casa Caixes,(1954-2022) a la decoració dels altars laterals. Amb l’ajuda de Pilar Polo, Paquita Pallarés i Fina Bés, el 23 de juliol de 2018 van donar per acabada la nova decoració. En un projecte que va durar un any, veient que a l’altar de Santa Rita hi havia dues peanyes buides, va col·locar una Mare de Deu del Carme i una Verge del Roser. Segons les seves paraules, “vaig pensar a decorar les dues parets buides de l’ermita i crec haver tingut el privilegi de trobar-ne els components per aconseguir que la nova decoració tingui una personalitat singular i que faci de la nostra ermita un espai més confortable i acollidor”.

Al escriure sobre l’ermita se’m acut aquella cançoneta popular castellana que diu: “Cuando de mi patrona voy a la ermita, se me hace cuesta abajo, la cuesta arriba, más cuando bajo, se me hace cuesta arriba la cuesta abajo”.

1 Eixarch, J. Forcall. Trabajos Históricos 1966-1993. Ed. Ayuntamiento de Forcall 1994 pag. 150-158.
2 Original cedido por la familia Guarch, de Madrid.
3 Bisgargis. Año XIV nº 108 i 109

Carmen Ferrer
és membre del Centre d’Estudis dels Ports

Directe