La Constitució… una evocació

Divendres, 30 de desembre de 2022

Antoni Eixarch Cardona

Toca canviar el calendari, em fixo en l’últim full, desembre, dia 6, dia de la Constitució, és festa. He quedat pensatiu i sense voler, mentalment evoco un moment delicat en la nostra curta vida democràtica. Estiro del fil de la memòria amb silenci i com el més reconfortant d’escriure és l’escriure, vull fer-ho i si ho puc compartir amb algun lector, millor.

Aquesta historia te un contingut totalment real. Me la contat un amic inseparable, que el conec com a mi mateix.

El moment polític i socioeconòmic en l’Estat espanyol era estrany, al seu entendre, i n’entenia poc o gens perquè les seves prioritats i inquietuds personals en aquell moment anaven per una altra banda.

Estàvem en una etapa que ara li diem la transición espanyola, feia 6 anys que Franco havia mort i semblava que podríem construir un món nou, lluny del règim dictatorial en el que havíem nascut. L’únic sistema polític que coneixíem semblava desaparèixer poc a poc malgrat lo de la Constitució democràtica no ho enteníem ben bé. Si que és cert que l’any 1977 vam votar per primera vegada amb tota la il·lusió i esperança dipositada en allò que fèiem, però l’emoció i el batec de cor li van arribar a màxims en la manifestació de l’11 de setembre quan a Barcelona un milió de persones es manifestaren demanant l’Estatut d’Autonomia a Catalunya. Allò de la transició no ho acabava d’entendre i no veia on aniríem a parar, es legalitzaven partits polítics prohibits fins a les hores, els sindicats de treballadors començaven a sortir al carrer. Per ell tot això era una situació nova i un pèl desconcertant. Va tenir l’impuls d’afiliar-se a CCOO, tampoc es tractava de quedar al marge de tota aquella moguda; els seus companys de treball el van escollir delegat d’empresa junt amb un altre col·lega.

La crisi econòmica de 1981, una de les moltes que hem patit, i patim i patirem la generació del meu amic i meva, era galopant (per sort, molta sort, no hem viscut cap guerra en una Espanya que no ha conegut la pau en tot el s. XIX fins la meitat del XX), diuen que energètica, la del petroli, la inflació pels núvols. Les seves relacions sindicals amb la direcció de l’empresa eren de pena, ni empresaris ni treballadors sabien gestionar aquelles situacions del tot noves. L’ambient polític tampoc era bo, va dimitir el President del Gobierno, Adolfo Suárez ex del Movimiento Nacional, diuen que pressionat per la patronal CEOE i la forta oposició per part del PSOE; el seu partit polític, la UCD hereva de l’AP del carismàtic líder franquista Manuel Fraga, estava en plena crisi interna i també es deia que el Rei Juan Carlos I, li havia perdut la confiança. Ell, com la majoria dels espanyols no tenia clar les funcions d’un i de l’altre, mancava cultura democràtica i entendre que era una monarquia parlamentaria, que feia el Rei?, que feia el President del Gobierno?, quin pito tocava cadascun i qui manava?. Ara ho té clar, no mana ni un ni l’altre, mana el clan de l’IBEX 25, la banca i les oligarquies americanes. El substitut d’en Suárez va ser Leopoldo Calvo Sotelo, personatge d’una família molt vinculada a la dictadura franquista, que el meu amic diu que era com l’aigua: inodor, insípid i incolor fora del blau de l’espanyolisme de dretes; afortunadament va durar poc, a finals de 1982 el socialista, entre cometes, Felipe González el va fer fora.

Aquell 23 de febrer de 1981 cap a les 7 de la tarda estava amb un company de feina en un menut bar, d’aquells de tota la vida amb l’amo darrera el taulell des de les 6 del matí fins les 12 de la nit, dels que malauradament en queden pocs. Demanaren unes cerveses i unes olives. Va observar que l’amo, a diferència del seu comportament habitual, amable i simpàtic sempre, no els feia massa cas, estava com molt dispers. La televisió estava engegada i ell la mirava neguitosament i de reüll entretant preparava el que li havíen demanat. Els va servir i va tornar darrera el taulell, es va quedar atent a la pantalla. Ells també van mirar i van veure una imatge fixa de la sala del Congrés i veus alterades amb algun crit. Van seguir amb la seva conversa. De sobte l’amo va exclamar posant-se les mans al cap “com el 36, tornem al 36, altra vegada estem com el 36, això és el cop d’Estat del 36 !!!”, alhora que precipitadament sortia de darrera el taulell, els feia fora i agafava la barra per baixar la persiana metàl·lica de la porta. Van quedar en peu, quiets. Les cerveses i les olives oblidades sobre la taula. Estorats, no donaven crèdit al que veien, un guàrdia civil amb bigot dins el faristol del Congrés pistola en mà mentre s’escoltaven un sorolls sords que eren trets fets per altres guàrdies… es va, literalment, acollonir.

El carrer estava quasi desert, molt poc tràfec als carrers, estrany en aquelles hores. Estaven confusos i corrent van anar a l’aparcament on tenien els cotxes. Una estona, fins arribar a casa, el meu amic angoixat. La família estava preocupada, l’esperaven, s’havien assabentat del que estava passant i van posar el televisor en marxa. Madrid, València, un cop d’Estat, Milans del Bosch, Armada, Tejero…, la televisió ensenyava uns tancs que anaven pels carrers buits de València; un guàrdia civil, dins el Congrés fa la traveta al general Gutiérrez Mellado, vicepresident del Gobierno i el tira a terra, els diputats estan amagats darrera els seients, sols en hi ha un, que no recorda si era Suárez o Carrillo el comunista del PCE, o pot ser foren els dos, que va quedar assegut al seu lloc. No van sopar. Tenien el cor encongit.

Ben entrada la nit va rebre la trucada d’un company valencià, de les milícies universitàries (feia anys que no sabia res d’ell) i li diu: “nos van a llamar, les hacen falta suboficiales y nosotros seremos de los primeros (no sé que nassos s’inventa aquest, va pensar), y aunque ya estamos en la reserva…, nos llamarán, nos llamarán…”. “No !. Hombre, no !”, li va contestar. I va penjar o li va penjar. No va comentar res a la seva dona, però va pensar molt, en els seus fills, en ella, en el pare que feia pocs mesos havia mort, la mare… El Rei va fer el seu discurs… el va tranquil·litzar que sortís vestit de militar, va interpretar que volia donar imatge autoritària i d’ascendència sobre els revoltats o el que fossin, però… Van anar a dormir…, no van dormir, tampoc van parlar. Es veu que això de la Constitució democràtica no agrada a tothom…, millor dit, no la vol tothom.

Van seguir uns dies d’incertesa, fins i tot va pensar com ho faria per fugir del país si el cridaven…, com els refugiats republicans espanyols que, el 1939, van anar a parar als camps de concentració francesos…, se’n portaria a la família o se’n aniria sol?. El carnet de CCOO, el cremava?. Dies de desànim, potser més de desengany. Ell no tenia por, però si una certa preocupació. La vida va seguir, però mirant de vegada en quan el retrovisor. Aquell fet havia deixat pòsit. Avui, els dos ens preguntem, hem fet la transició?, cap a on ?, o encara estem embastant-la?. No ho sabem respondre. Esperarem que les facultats d’història ho puguin posar en context en la propera centúria. Entretant procurem fer del 2023 un bon any i suggerim als nostres representants polítics menys incontinència gestual i verbal i més d’ètica, educació i elegància. Com deia aquell… “un poquet de por favor”.

Antoni Eixarch Cardona
és membre del Centre d’Estudis dels Ports

Directe