Joëlette

Divendres, 22 de març de 2019

Igual alguns de vostés la coneixen, doncs ja ha complit tres dècades de vida. Però per als que no, us la presente. Es diu Joëlette i té una característica molt especial: fa complir somnis impossibles. Va eixir de la ment d’un home francés a petició d’un nebot seu. “Joël, m’agradaria passejar amb tu pel monte”. Això o alguna cosa ben pareguda li deguera dir el xic per tal que la creativitat de l’oncle, guia de muntanya, es posara en marxa. Sols un parell de dies li van fer falta per què Joëlette fora una realitat. I poc temps després, el jove va fer senderisme per primera vegada en la seua vida… i tenia 17 anys. Per anar completant la història us diré que el jove tenia una malaltia degenerativa i que Joëlette és una cadira. Però no qualsevol. Té un seient, dos braços davant, dos darrere i tan sols una roda col·locada al centre. És tot terreny i el seu objectiu és facilitar l’accés de persones amb mobilitat reduïda a entorns de muntanya. Per què us feu una idea, Joëlette és com si a un “carretillo” dels que s’empren per a la construcció li posàrem una cadira i dos mànecs més a la part de davant. Dues persones són necessàries per al seu funcionament.

El meu contacte amb aquesta cadira ve de la mà d’un reportatge amb la fundació espanyola sense ànim de lucre “Global Nature”. Entre els projectes que aquesta organització solidària realitza, hi ha un que es diu “Naturaleza para todos” i que té una protagonista: la Joëlette. Es tracta d’una acció de voluntariat per a desenvolupar activitats d’educació ambiental inclusiva. Per a portar-la endavant compta amb la col·laboració de persones que, de forma altruista, reben cursos de formació al voltant d’aquest seient especial que després posen en pràctica en diferents eixides al camp. Rutes en les quals participen aquells que, d’una altra manera, no podrien passejar per entorns naturals.

“Mi hijo me dijo: ‘mamá, quiero subir a la montaña más alta del mundo’. Y no lo pensé dos veces”. Aquesta frase me la va dir una dona a la qual vaig entrevistar durant un curs de formació per a aprendre l’ús de la cadira. El seu fill té paràlisi cerebral i ella volia que poguera passejar pel camp com fan els seus amics. Aquest desig es va materialitzar uns dies després. El menut es va endinsar per l’espectacularitat del Parc Nacional de Monfragüe, a la província de Càceres. No us imagineu com li brillaven els ulls i com parlava el seu somriure. Els Ports té molts racons preciosos i, certament, no sé si cap Joëlette ha passejat per ells.

Directe