Joan Fuster per aquestes terres
Dijous, 2 de juny de 2022Manuel Beser Jordà
Amb motiu de l’any Fuster que se celebra voldria comentar un article que va escriure l’any 1957 en motiu d’unes Jornadas Literarias por el Maestrazgo organitzades per l’escriptor Gaspar Gómez de la Serna i subvencionades per institucions castellonenques d’aleshores, amb el doble objectiu de publicar en un llibre tot un conjunt d’escrits dels periodistes que hi van assistir, i també per a promocionar estes terres tan belles, però tan oblidades i desconegudes des de les grans ciutats1. En anys anteriors s’havien fet semblants recorreguts per la Mancha, Extremadura i la Rioja.
En aquesta ocasió la visita va ser de quatre dies, coincidint amb els primers del mes de maig d’aquell any, tot just començada la primavera i el bon temps. El primer dia van estar per Castelló amb presentacions i coneixent la ciutat. En la segona jornada es va eixir amb autocar des de Castelló i es va visitar Sant Mateu, Catí i Benassal, pernoctant al balneari de la Font d’en Segures; el tercer dia, per Ares, Castellfort i Cinctorres, van arribar a Morella on se’ls va acomboiar amb pernil, cecina i formatge, una visita a l’arxiprestal i una volta per la ciutat, el dinar es va fer a la Balma ben entrada la vesprà, després d’haver vist ballar els dansants de la Todolella, les gitanetes de Sorita i la representació del dimoni i l’àngel, per acabar tornant a Castelló. L’endemà, parant a Benicàssim, encara van pujar fins a Vinaròs, des d’on van passejar en barques fins a Peníscola, van visitar el castell del Papa Luna, dinant al parador de Benicarló i fent parada al monestir del Desert de les Palmes acabant així les jornades. El més rellevant que van poder constatar va ser la diferència de paisatge entre la plana i la muntanya, així com el distanciament entre uns pobles i altres respecte a la vida, al treball i a la cultura. No cal dir que la visita al santuari de la Balma va impressionar tothom. Els bons aliments i la camaraderia no van estar absents en aquelles Jornades.
L’article que escriu J. Fuster (1922-1992) ocupa en el llibre tres pàgines de la 43 a la 47 amb una foto d’un carrer de Sant Mateu, i es caracteritza per la seva acostumada precisió. Exposa dues temàtiques molt concretes: la primera és la impressió que als pobles de muntanya els van semblar com si el temps no hagués passat; en segon lloc es pregunta pels orígens dels balls tradicionals que van veure a la Balma. Reiteradament defuig les superficialitats i les ironies que altres escriptors acostumen a fer i va de cara al gra: considera fermament que parlar bé de les nostres gents i del propi país és cosa seriosa i no banal (s’ha de pensar abans i repensar després). El títol del seu article és “Castellón en el reino de Valencia”, com volent avançar el que al final en serà la conclusió: que per a entendre el que som i hem sigut, és convenient el contacte amb el nord, com si digués que les arrels del nostre País Valencià estan al nord i no en cap altre lloc més, com també passa a altres països. Possiblement això ho diria perquè per les nostres comarques dels Ports i del Maestrat va començar la conquesta, amb la repoblació catalana i aragonesa. Cal que ens preguntem si els moros i els cristians vells d’abans de la conquesta no eren valencians encara…
Comentant un poc més aquests dos temes centrals, es podria dir que els pobles del nord els hauríem de veure com a relíquies del passat, com a entitats que respiren aires medievals i que manifesten una bellesa natural extraordinària. A més tenen un valor “documental” com a testimonis vius del passat històric. És com si digués que qualsevol podria conèixer la nostra història només passejant pels nostres camins, carrers i carrerons. A part de la seva bellesa, afirma que manifesten la malenconia del poble que no ha volgut o no ha pogut canviar, doncs “la gente sigue viviendo como hace cuatro o cinco siglos”. No sé si a hores d’ara podríem dir el mateix quan tot s’ha transformat tant. De fet, aquests són els pobles tal i com nosaltres els vam conèixer quan érem menuts pels anys seixanta: agraris, amables, senzills i plens de vida, però amb una economia subsistent, molta incomunicació i bastant aïllament. Malgrat tot, la nostra comarca va ser rica per alguns; però per a molts pobra: amb bones anyades, però també amb temps nefastos de pestes, sequeres, guerres i postguerres. La distància va ser el principal motiu d’aquesta fossilització dels pobles, perquè no solament les pedres restaven intactes, sinó també el llenguatge (català o valencià tant se val) que es conservava en la seva puresa real i rural. Una puresa que es va anar perdent a causa de no tenir un cultiu literari normal, falta d’ensenyament, allunyament de les classes altes i sent atacat per contaminacions estranyes, i això més a la plana que a la muntanya on encara es podien trobar maneres de parlar similars a les de les antigues cròniques.
El segon tema que presenta Joan Fuster és referent a l’origen dels balls que es van fer a la Balma: la dansa guerrera de la Todolella i els dansants i gitanetes de Sorita. No les considera folklòriques, sinó que observa que tenen encara un fort sentit ritual i pietós d’acompanyar i festejar els sants. Proposa que és molt possible que aquest interès d’acompanyar amb danses els sants pervingui d’aquestes terres nostres. Igualment reconeix que algunes d’aquestes danses o manifestacions han anat desapareixent amb els temps i les emigracions. Com a conclusió insisteix en el fet que aquestes terres tenen alguna cosa que ens fa veure el nostre passat històric amb les seves danses i amb la seva llengua, i per tant reconeix que “el contacto con el norte materno es indispensable y fecundo” per a crear consciència de país.
Hem de dir que el primer que ens ha sobtat ha sigut precisament el títol de l’escrit: “Castellón en el Reino de Valencia”, i ho diem sobretot perquè Joan Fuster va ser un dels grans defensors de la denominació “Països Catalans” que hauria de tenir el conjunt de les poblacions del Principat, València, Balears amb alguns afegits com serien la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i l’Alguer. Un país voluntàriament dividit administrativament, però ¿també culturalment? Més endavant torna a eixir aquest concepte de “Reino de Valencia” per a significar que possiblement llavors, a partir de la conquesta (1232) fins als decrets de Nova Planta (1707) va ser l’únic temps en què van existir políticament units (amb discordances i distanciaments) aquests Països Catalans. Sobre el recurs a identificar els pobles del nord amb la història, hauríem de dir que possiblement ara ja no és així, car tot ha canviat i s’ha modernitzat per a bé o per a mal, i moltes històries que ara s’expliquen o són parcials ideològicament, o no invoquen els orígens ni les causes, o tot a la vegada; és a dir que sovint es parla per parlar, o com feien els antics sofistes per intentar canviar d’opinió els qui llegeixen o escolten.
Sobre el tema de les danses, la teoria actual és que possiblement formaven part de representacions teatrals que es feien en les manifestacions religioses, i que amb el temps van desaparèixer, primer de l’interior des temples, i després de l’exterior, restant-ne en l’actualitat només unes poques de les més emblemàtiques, com lloes, entremesos o actes sacramentals. D’alguna manera o altra l’autor està suggerint que el país ha tingut unes fortes arrels religioses que cal tenir en compte malgrat les oposicions socials hagudes i per haver. Més endavant, aquestes idees de Joan Fuster quedarien més aprofundides en l’obra Nosaltres, els valencians de 1962. Ara es tractava de passar una pàgina més en el seu quefer de periodista-assagista.
1
En aquestes jornades hi van participar diferents escriptors de l’època, entre els quals dues periodistes. Com a cloenda de l’excursió van presentar sengles articles que formarien el present llibre. Entre tots ells apareix un inconfundible J. Fuster que ofereix una visió general sobre els llocs visitats: GÓMEZ DE LA SERNA, Gaspar: “El Maestrazgo”. Libro de viaje, ed. Hijos de F. Armengot, Castellón de la Plana, 1958, 168 pàgs. amb fotografies i dibuixos d’Escassi i Carpe.
