Els goigs de la Balma (II)

Divendres, 9 d'abril de 2021

Aquests gojos “vells” han sigut profusament cantats i editats a diferents llocs, i sobretot a les dues impremtes de Morella: Javier Soto i Valeriano Carceller. Es solien cantar de forma continuada en motiu dels exorcismes que es feien el dia dels “miracles”, el 7 de setembre, i actualment encara es canten a la Novena i el dia de la festa. L’entrada diu així: Pues para gloria del alma / os vieron en esta ermita; / dad salud al que os visita, / Virgen Santa de la Balma. En algunes edicions s’hi han afegit els fets ocorreguts el 1617 quan l’altar es va cremar per uns ciris encesos que van deixar els pelegrins de les Parres en la seua romeria.
Existeix encara una altra lletra que trobem en una impressió de Joaquim Puigrubí de Tortosa. La imatge central és una xilografia amb dues cistelles de flors com a parions, un ample corondell de separació i una senzilla sanefa. El contingut te un accentuat caire religiós, per la qual cosa es podria considerar que l’autor podria ser el Sr. canonge Mn. Ramon Ejarque Ulldemolins mort durant la Guerra Civil: les tres primeres estrofes són sobre l’aparició de la Mare de Déu a la Balma, els tres següents sobre la protecció de la imatge als fidels i els tres darrers sobre la necessitat de l’oració i l’agraïment dels pobles d’Aragó i València. L’entrada i la tornada fan així: Al que se rinde a tus plantas / en el sitio donde moras, / ricos dones atesoras / de la Balma Virgen santa. Com es pot veure s’intenta fugir de la rima Balma-alma per no repetir-la excessivament.
Els goigs de la Balma tenien diferents formes de divulgació, a part de l’ús que se’n feia en els oficis religiosos; primerament els trobem al final de les Novenes que es van editar: la primera la de Mn. Jaume Mateu l’any 1738 que va ser profusament publicada al llarg dels segles XVIII, XIX i principis del XX, la de fra F.M. de San Lorenzo el 1895 a la impremta de José Soto Vidal de Morella, la de Mn. Ramon Ejarque de l’any 1934 a Tortosa, i la darrera, l’any 1977 ja postconciliar, editada per la Parròquia de Sorita sent rector el morellà Mn. Tomàs Pallarès. Una segona manera de divulgació dels goigs eren els “santeros”, persones grans que es cuidaven i vivien al santuari i que un cop a l’any anaven o bé als pobles de la ribera del Bergantes, nord de la província i sud de Catalunya, i l’altre any als nombrosos pobles de l’Aragó. La seva missió més que recaptar grans beneficis, era donar a conèixer la fama i la devoció a la Mare de Déu de la Balma i el seu santuari. Si l’almoina era una barcella de blat o cinc pessetes entregava a canvi una estampa gran, si es donava un almud o cinquanta cèntims de pesseta oferia uns goigs, i si era menor la donació regalava una estampa menuda de la Verge de la Balma. Una tercera forma de divulgar els goigs eren els cecs i minusvàlids que passaven a demanar caritat pels pobles. La gent de Sorita agraïen que a part de les folies, jotes, romanços i cançons, que cantaren gojos i oracions de la Mare de Déu de la Balma que eren acompanyades amb la guitarra davant del bon grapat de dones i xiquets que se’ls ajuntaven.

La quarta i última etapa dels goigs es caracteritza per la nombrosa quantitat de goigs i salves que s’han fet sobretot en valencià, com una manera de reivindicar la llengua del país. Primerament trobem una versió feta en castellà del sacerdot Mn. Francisco Pastor, sorità, que va estar amagat durant la Guerra Civil en un mas i va escriure uns goigs i una salve a la Mare de Déu. Aquests goigs s’anomenen els “nous” i encara es canten avui dia amb una música diferent. Dedica les primeres estrofes a l’aparició de la Verge, a aspectes devocionals, i als fets luctuosos ocorreguts durant la guerra. La primera edició és de l’any 1940 a la impremta Amela de Morella. També va escriure una “Salve” que s’ha pogut conservar. L’entrada dels goigs comença així: Para ser fuente de amor / os vieron en esta cueva. / Dadnos consuelo y amor / Madre de la Balma tierna.
L’any 1978 l’impressor Sr. Ricard Vives i Sabaté de Vilanova i la Geltrú (Barcelona) va fer diferents col·leccions de goigs. De la comarca dels Ports de Morella en va recollir vint-i-set, quatre dels quals corresponen a la Balma amb alguns dibuixos fets a ploma per ell mateix. Igualment, l’any 1992 Mn. Santiago Casanova del Forcall i el Sr. Manuel Beser Bail, fill de Sorita van fer uns goigs on s’inclouen els tres versos que va recollir en Gaspar de la Figuera. D’altra banda, l’any 2013 el Sr. Vicent Serra i Fortuño, poeta i Mestre en Gai Saber a Castelló va fer entrega al santuari i al poble de Sorita d’uns altres goigs inspirats en aquest mateix fragment i els set goigs marians: l’Anunciació, el Naixement de Jesús, l’Epifania, la Resurrecció, l’Ascensió, la Pentecosta i l’Assumpció. Cap d’aquests goigs darrers tenen música.

Recentment, jo mateix vaig fer una traducció, amb alguns canvis, dels goigs nous i vells al valencià amb la seua pròpia música, per si alguna persona que volgués celebrar algun esdeveniment (aniversari, naixement, casament) al santuari els volgués utilitzar. Mai han estat publicats. A part de la Salve que va escriure Mn. Francisco Pastor, n’hi ha una altra de la que n’és autor el Sr. Vicent Jaume Almela i Eixau a petició dels ermitans de Sant Roc de la Donació: Robert Nebot i Miquel Eixau, amb música del Sr. Josep Falomir, tots ells de Castelló; va ser cantada i interpretada per primera vegada per la coral “Sant Pere” del Grau de Castelló el dia 5 d’octubre de 2014 al Santuari de la Balma de Sorita.

Hem vist doncs, que en un primer moment des del segle XIV els goigs eren en valencià i es coneixien de viva veu. Poc a poc, es va anar introduint el castellà com a llengua de poder i a partir del segle XVIII els goigs es van cantar sempre en eixa llengua. Va ser pels anys vuitanta del segle XX que van començar a introduir-se noves lletres en valencià, no amb una certa dificultat degut al temps transcorregut.

Sobre el culte a les imatges n’he parlat en algun altre lloc en el sentit que les icones religioses pels catòlics tenen més que un valor històric, sentimental o econòmic. En realitat són una representació (tornar a presentar o presentar d’una altra manera), que està en la ment dels fidels que simbolitza l’amor entre totes les persones i els éssers vius, l’alegria de retrobar-se, i l’esperança d’un món millor ara i en el futur. Avui en dia, amb una vida escadussera, materialitzats i escèptics com som o ens fan ser, ens costa veure i trobar el significat espiritual o religiós que manifesten els sants i santes al llarg de la seua existència. Friedrich Nietzche (1844-1900) en la seua crítica al cristianisme i a Déu ja manifestava que hauríem de preocupar-nos més per la vida i les obres d’aquests homes i dones que van demostrar ser benefactors dels més necessitats, mostrant la cara bondadosa que estima els pobres i desvalguts. Sigmund Freud (1856-1939) anant més enllà encara, posava de relleu el culte exagerat, a vegades, vers les imatges arribant a un fetitxisme excessiu, oblidant que l’important dels nostres sants/es i beats/es eren i són els seus fets i les seves paraules, és a dir, el seu testimoniatge de fe enmig del món. Finalment, el romanès Émile Cioran (1911-1995) fa també una oposició molt aferrissada vers la santedat en el sentit que només es privilegia el dolor i el sofriment, quan en realitat per als sants/es el decisiu era l’oració, la solidaritat i la fraternitat amb tothom. Els sants són per a nosaltres uns mitjancers que ens ajuden a tenir una moral equilibrada, una bona manera de fer, de ser i de viure, sense tantes presses, esquizofrènies i maldecaps. La religió avui, no era com abans que manava, imposava i castigava, ara cadascú ha de procurar “construir” el seu caràcter i la seva personalitat intentant tenir uns principis religiosos bàsics i ser conseqüent amb ells, per exemple: “estima i fes el que vulguis”, “aprecia els altres com a tu mateix”, “aprofita els dons i habilitats que tens”, “sigues compassiu, caritatiu i benigne”, “respecta la germana natura”… No tot és material, científic o polític en aquest món, cal considerar que hi ha persones amb propòsits, idees i pensaments propis, i que és una tasca ben difícil això de posar-se en el lloc de l’altre en els temps que corren.

Directe