Detràs de Sant Nicolauet, Sant Roc…

Diumenge, 25 d'agost de 2019

Ja us he comentat en més ocasions que cada vegada que una persona apreciada traspassa, no sé per què ni quina raó, tinc la costum d’intentar rememorar com van ser els començaments de la meua relació amb ella. De Salva Ortí recordo els seus inicis crec que en pràctiques, quan aquella fornada de mestres morellans encetaven la seua trajectòria docent: el propi Salva, César, Miguel Ortí, Miguel Bonet, José Antonio, als quals recordo a les aules del vell ‘Virgen de Vallivana’. Anys més tard recordo un matí de cap de setmana a Alcorisa, el seu segon destí com a mestre desprès de La Mata si la memòria no me falle, i un cafè amb llet amb suculents dolços que va preparar Tere. El mestre d’Alcorisa es proveïa de llenya per a l’hivern, no era fàcil per a un 600 recórrer a diari la sinuosa carretera de La Balma i ascendir el port del ‘Caballo’.

Després d’ahi mai no va estar de docent a les aules que jo vaig ocupar però sempre va ser un mestre perquè d’ell s’aprenia a cada moment i cada lloc, i de major més encara. Conversar amb ell suposava imbuir-se d’una visió sàvia i enormement coherent de les coses, tenia l’envejable capacitat de saber fer una anàlisi intel·ligent i assenyat de cada tema que tractava amb una qualitat afegida: mai no va eixir de la seua boca ni una desqualificació, ni un despropòsit per a cap persona ni per a cap opinió o idea per més que no foren les d’ell. I tal com anem i tal com evoluciona el món necessitem moltes persones com Salva i per això se fa més trist, si cap, perdre-les.

Poques persones al llarg de la seua vida laboral poden presumir d’haver estat apreciades i estimades per aquells i aquelles que han compartit el seu temps, que han estat amb elles en contacte. Salva ho ha aconseguit, podem dir sense temor a errar que ha estat estimat i serà recordat amb afecte pels nombrosos alumnes que han passat per les seues aules i han gaudit dels seus ensenyaments. Tracte correcte, amable i afable amb tot l’alumnat que va educar (fins i tot amb l’alumne que se li va escapar allò de Don Milloro) i en tots i totes va saber germinar no sols una relació de respecte sinó d’admiració i estima, perquè Salva va ser, amb el més ampli significat de la paraula, MESTRE. Prova del que dic és que el diumenge de la muntada de cadafals, els cabirons es van quedar desolats al terra de la plaça mentre centenars de joves acormullaven la Basílica per donar-li l´últim adéu a Salva entre llàgrimes.

Tothom l’hem recordat aquests dies en tantes activitats en les que va participar i organitzar. Impossible detallar-les totes perquè no hi havia en les darreres cinc dècades activitat cultural, esportiva i solidària a Morella sense l’empremta de Salva. No, no era un morellà més, era la definició de morellà, res més i res menys. Fa quasi un any vam tindre dos gojos al poble: l’arribada de la Mare de Déu de Vallivana pel Sexenni i gaudir per la tele, acompanyant Anna Querol, de la saviesa de Salva als programes en directe parlant de tant magna tradició com només ell sabia fer-ho, ensenyant.

Gràcies a Salva vam saber el que eren les Odalisques a la Cavalcada de Reis o quin ha de ser l’ordre a la Processó del Corpus. ‘Detràs de Sant Nicolauet, Sant Roc, detràs de Sant Roc, Santa Llúcia’… I al mig de totes les persones nobles i bones, Salva Ortí.

Directe