De quina festa parlem?
Divendres, 29 de gener de 2021Julià Pastor Aguilar
Fer festa és d’aquelles coses que, en abstracte, posen a tots d’acord. A l’hora de concretar què cal fer per aconseguir-ho segurament el criteri no és tan uniforme o, expressat d’altra forma, pot ser més controvertit. Deixo de banda aquelles situacions que de festa només en tenen el nom i, si haguérem de buscar-li sinònims, no sé si ens farien massa gràcia.
La realitat de la festa és prou ampla per poder encabir des del simple descans fins a les més altes realitzacions que la imaginació escolumbra.
Anem a considerar uns quants trets dels molts aspectes típics de la festa.
En primer lloc, haureu observat o, millor, experimentat (i si no ho heu fet, us ho recomano de tot cor) que el més bonic de la festa és esperar-la i, encara millor, preparar-la. Si la festa no es prepara, acaba per no poder-se celebrar. Eixe és, malauradament, el destí de les festes de consum o de l’oci programat. De la festa, cal ser-ne protagonista no espectador. S’han de fer i amanir coses, s’ha d’estar al cas. No podem pretendre ni esperar que ens ho donen tot fet. Cal generar il·lusió i expectativa i no fer les coses perquè sí o simplement perquè toca. I, menys encara, que te la facen i et diguen com t’has de divertir i de distraure.
Un altre dels grans elements és la relació i la trobada. La festa és el punt de retrobament de la gent gran, menuda i mitjana, principalment de la gent que ens veiem més de tant en tant. Penseu que moltes vegades el fet de retrobar-se amb algú ja fa prou festa sense afegir més elements. Hi ha de cabre tothom. No és una qüestió d’exclusivitat, ni d’estaments, ni de colles, ni de quintes, ni de grups de…
La festa demana poder eixir de la rutina diària, fer coses diferents del que fem normalment. Fer festa no equival a no fer res; això, a més de ser molt avorrit, és molt poc creatiu.
Les activitats de celebració festiva tenen eixe aire d’extraordinari (en el menjar, en el vestir, en les activitats, en la despesa, etc..), de fer coses distintes que és el sentit original del que en diem divertit, diversió, divertir-se, que són paraules que indiquen diferència i contrast, no necessàriament distracció, despreocupació i espectacle (anar a vore què fan).
Les festes necessiten el seu temps i el seu espai. No es podem fer les coses sempre al mateix lloc ni totes al mateix temps. Això vindria a ser com substituir una rutina per una altra. Quan no hi havia les modes d’ara d’amuntonar-ho tot als caps de setmana i a l’estiu, les festes estaven repartides al llarg de l’any i trencaven la rutina cada mes o mes i mig per fer amable l’existència. No calia que tots estigueren a tot arreu, ni que es feren les mateixes coses a tot arreu. La varietat era un dels distintius de les festes. A cada indret mantenien les seues peculiaritats.
Fa gràcia pensar que altres dos aspectes fonamentals de la festa han de ser la gratuïtat i la generositat. És a dir, mirar de fer les coses sense cap ànim d’aprofitar-se’n, sinó de celebrar i de compartir. La festa s’ha de fer per a tots no per a satisfacció dels qui la organitzen.
Buscant altres componentss, cal ser molt conscients que les festes han de ser a escala humana, a mida i nivell del grup humà que les celebra. Massa vegades dóna la sensació que els actes festius es programen amuntonats i fora d’hores o a hora de malfaener. Concretament en llocs turístics, com és el nostre cas, fa tota la fila que les festes acaben sent activitats per als forasters, els qui estan de vacances o els que no tenen cap faena precisa. I eixa manera de fer porta com a resultat que els qui tenen alguna responsabilitat o alguna obligació acaben tenint la sensació de no haver pogut fer festa.
La festa, després de celebrada, ha de deixar el regust i la satisfacció d’haver fet el que calia, d’haver-se esforçat, d’haver intentat fer les coses ben fetes, no només d’haver fruït molt o d’haver xalat com diem per ací. També ha de ser una cosa a tindre en compte el haver pogut introduir algun element que potencie i millore la celebració. Consueta vilescunt (la rutina degenera), deien ja fa molt de temps, quan parlaven valencià antic, i volien dir que no es poden deixar les coses al seu aire sinó que tot ha d’anar evolucionant i millorant. Un dels exemples d’això és l’esforç per mantenir la celebració en un nivell d’elegància i benfer acceptables i que no se’n vage pel camí del mig de la massificació i la vulgaritat.
En totes les qüestions de la vida cal tenir sempre cura dels matisos. En concret de l’ús de les vocals, perquè amb molt poca diferència mireu el que passa si a la paraula història li canviem la ò per una è. La realitat esdevé molt distinta.
